La setmana passada el diari Avui portava un article de Xavier Díez que pràcticament justificava l’assassinat de Josep Maria Planes per la seva, diguem-ne, manca de sensibilitat social. És obvi que el periodista manresà va analitzar malament la situació. Si hagués pensat que seria assassinat probablement s’ho hauria repensat a l’hora de descriure amb tan detall les relacions entre la FAI i el món de l’hampa. Sobretot tenint en compte el silenci sepulcral amb què el món que ell defensava va respondre la seva mort. Seixanta anys d’oblit potser és excessiu per un periodista de la qualitat literària de Planes, però també posa en evidència algunes coses. Per exemple que el món que defensava Planes no era la burgesia, com ve a dir el senyor Díez, sinó Catalunya. Planes se la va jugar per defensar una justícia catalana, i no és casualitat que anés sota terra, igual que no és casualitat que els militants de la Lliga tinguessin més baixes a la reraguarda que no pas els dels partits feixistes espanyols, o que la seva figura no es recuperés fins al tombant del segle XXI, quan l’independentisme havia deixat de ser tabú.
Aquesta tendència a confondre la burgesia amb Catalunya és vella i perversa i, valgui la redundància, és la cosa més burgesa que hi ha, encara que sovint vingui de les esquerres. Em sembla que la confusió s’alimenta dels tabús que envolten la història de la immigració espanyola, i el relat per a menors de 18 anys que se n’ha fet. Sovint observo que allà on determinat món obrer veu un burgès acostuma a haver-hi, tant sols, un català arrelat al territori, amb tots els aventatges de base i totes les xarxes de solidaritat que això comporta. Planes era això, un català arrelat, i només des de l’enveja que pot generar aquesta situació en un país que ha rebut tanta gent de fora es poden confondre els seus interessos amb els de la burgesia.
No és casualitat que la burgesia i el món obrer es castellanitzessin durant la dictadura, mentre els saltataulells i els petits botiguers, ni rics ni pobres, aguantaven el país. La confusió entre Catalunya i la seva elit -botiflera per obligació, en un país ocupat com aquest- resulta còmode, perquè mentre el problema sigui Catalunya sempre resultarà més fàcil ser anarquista, socialista o comunista que no pas ser senzillament català. Però deixant de banda que comparar la misèria dels anys 30 amb l’actual és demagògic, hauríem d’entendre que la política no ho pot resoldre tot. Pertànyer a un país vol dir alguna cosa més que tenir uns papers i estar sota l’empara d’unes lleis més o menys justes, sinó les pàtries i les tradicions no tindrien cap sentit i Catalunya ja no existiria. Si el món dels anomenats “treballadors” vol una burgesia més simpàtica, el primer que ha de fer és ajudar a alliberar al país, en comptes de buscar justificacions perverses que només amaguen les ganes de tirar el vei de dalt de l’ase per enfilar-t’hi tu.