Angela Merkel was born in Hamburg in 1954, but her family moved to East Germany when she was a few months old. Daughter of a Lutheran priest, she lived several years in Templin, a city not too far from Berlin, where her father was sent in order to control the loss of churchgoers in those German territories controlled by the Russians and the Communists.

Unlike her friends, the Chancellor was never involved in the fight against the regime. Although she lived restricted by surveillance and censorship, and though she didn’t feel the GDR was really her country, she was always sure that life would turn out to be fine and that, ultimately, she would find a way to escape if repression turned unbearable.

Having more propensity for academics than for heroics, she joined the Communist party youth chapter in order to write her doctoral thesis and make her way through the scientific circles. The fall of the Berlin’s Wall caught her by surprised, but she adapted quickly, maybe because she always kept in touch with her Hamburg relatives and because Lutheranism kept her connected to the dream of reunification.

Unlike the young Communists and the offspring of East Germany who were forgetting their roots in exchange for cars and American sports shoes, Merkel was a genuine nationalist. Her sense of discipline and power, together with Germany’s need to bring in young leaders from the east side, gave her the first opportunities.

Right after the fall of the wall, she joined a new party called Democratic Awakening. When the party won the elections, the only democratic minister from the GDR, Lothar Maizière, made her his spokeswoman. With the reunification of the country, Helmut Kohl made her part of his closest advisors and she was appointed to the cabinet as Minister for Women and Youth, subjects in which she has admitted not to be interested.

If Maizière prompted her to buy modern outfits when she became spokeswoman, Merkel learned to use credit cards when she was appointed minister in the first cabinet after the reunification. Back then Kohl was enjoying his best time and would introduce her to foreign leaders as “my girl” with a dangerous mix of enthusiasm and contempt; little did the Chancellor know that he had brought in his successor – or as he would say, the snake that would have to kill him.

Some biography suggests that the fact of being among the ugly girls in the classroom – even claiming she was included on those cruel lists of the “unfuckable” – made her develop discipline and silence as powerful weapons, since she was very young. Just as it happens with Mariano Rajoy, observing her political career, it’s not hard to see that the Chancellor has been very skillful when it comes to waiting for her rivals to self-destruct or to be within the reach of her knife.

Since she was a woman educated in communist Germany trying to make it on her own in a world of men cultivated in West Germany, she obtained a fundamental distance very useful with regard to the vanity and the weaknesses of her male counterparts. In order to become Chancellor, Merkel had to put out of action individuals that seemed more powerful than her, like Kohl, Edmund Stoiber, or Gerard Schröder.

Since she’s of one piece -very unusual on ambitious individuals- she is impermeable to criticisms and machinations, but, on the other hand, it has reinforced a harshness which has eroded her virtues over the years. In a country that’s still paying for the defeats of bigmouth leaders of the past century, her low profile has soothed many Germans, who only want to live in a stable country within a world becoming more insecure.

Merkel has been able to keep her party’s authority in Germany and Germany’s authority in Europe, but by sacrificing the democratic spirit of her country and, by extension, that of the European institutions. One of the secrets of her survival is that the Americans never have wanted German leaders with great principles. For Merkel, who was able to adapt to communist Germany, everything is negotiable, while there’s a minimum of freedom.

Just as it happened with Jordi Pujol, the Chancellor embodies the stereotypes about her country that seem to be coming from foreign countries. Her efficiency and her pragmatism have ended up becoming her worst enemy, because democracy is not a formula nor a method and it doesn’t work without idealism. Unable to avoid Brexit, which she could’ve prevented from happening with a firm support to David Cameron, the coalitions she has forged with the social democratic opposition in order to keep her authority have deteriorated the political debate and have reinforced the extremist parties.

The only attempt that gave a shimmer of greatness to her performance was her gesture with the refugees, but it didn’t work because it was only for show. It only connected with the do-goodist rhetoric that it was already becoming obsolete. Puigdemont’s arrest has brought the Catalan conflict home. Just a few years ago this conflict was small and easy to handle; now all bets are off and it could deeply shape Europe’s future. It’s unlikely that a leader who has largely contributed to turn democracy into a cold and dark routine is in a position to solve it.

Vaig començar a tenir sospites greus que el president Puigdemont llençaria als lleons els catalans, fa unes setmanes, quan li vaig sentir a dir en una televisió francesa que preferia ésser vençut per l’Estat espanyol que no pas tenir morts sobre la seva consciència. El tall era celebrat a Twitter amb aquell bonisme histèric que de vegades fa tant difícil el debat i el vaig deixar passar.

Després van venir les primeres detencions i l’èxit de l’1 d’octubre. Així com la repressió de l’Estat semblava dirigida per polítics que no coneixien el país, la comunicació de la desfeta policial em va semblar brillant. Només algú que volgués retornar el poder d’intimidació als cossos de seguretat espanyols podia orquestrar una campanya de la por tan alarmista i tan intensa com la que hem viscut des d’aleshores.

La nit del referèndum ja vaig avisar que Puigdemont es guardava un roc a la faixa. Després d’escoltar-lo vaig explicar a Twitter que el seu discurs buscava desvaloritzar els resultats abans i tot de fer-los públics, no pas trobar la manera d’aplicar-los. Quan es va promoure la vaga contra la violència policial, i es van multiplicar les fotografies de caps trencats, ja vaig veure que la pornografia sobre els morts jugaria un paper important per intentar anar a eleccions.

Només en un país dominat per una premsa que perverteix tots els valors, un polític que es proposa fer la independència pot posar com a condició que no hi hagi morts. Si dius que no vols morts, l’Estat hostil només ha d’amenaçar de fer-ne algun per aturar-te i els països que et podrien reconèixer només han de posar com a excusa que, si no estàs disposat a vessar sang per un motiu de base, no ets un soci de fiar.

Si Puigdemont fos pacifista no patiria perquè Espanya matés patriotes catalans en una acció de defensa passiva. En tot cas patiria perquè es fessin morts en nom de Catalunya. Si fos pacifista no faria veure que ha marxat a l’exili. Hauria abaixat la bandera espanyola de la Generalitat i hauria activat les lleis suspeses pel tribunal constitucional, disposat a assumir-ne les conseqüències, per tensionar la situació política i donar un missatge al món. 

Com passa amb les declaracions d’amor, hi ha una diferencia finíssima, però important, entre el pacifisme i la comèdia. El pacificisme fals de Puigdemont i el seu govern només es pot disfressar amb una premsa que és capaç d’elogiar polítics tan nocius per la vida democràtica com Santi Vila. En quin país un polític que entra en un govern escollit per fer la independència i que l’abandona després d’haver cobrat totes les nòmines és tractat d’intel.ligent i moderat en els diaris, i no pas de barrut o inconsistent?

Només en una societat que cada dia veu normalitzat el cinisme i l’ús sectari de la violència en els mitjans de comunicació és possible que Santi Vila sigui presentat com un polític digne de ser tingut en compte. Així mateix, només en un país que s’ha avesat a conviure de forma natural amb la hipocresia més grollera, l’articulista més oficialista del partit de Puigdemont pot gosar culpabilitzar els “hiperventilats” de la Declaració d’Independència.

Puigdemont no va declarar la independència perquè li diguessin traïdor, com va escriure l’Enric Juliana. Ni la seva negociació amb Rajoy no es pot comparar amb el cas de Tarradellas, que venia d’un exili penós i, quan va dir que la reunió amb Suárez havia anat bé, el que volia era poder quedar-se a viure a Barcelona. La DI va ser la maniobra electoral d’uns partits que s’han passat cinc anys dient que construïen estructures d’Estat, quan en realitat no tenien ni volien tenir res a punt.

Com va explicar Luis del Pino en una editorial a EsRadio que ha corregut pels grups de whatsapp, els moviments dels governs de Puigdemont i de Rajoy semblen sospitosament sincronitzats. La data de les eleccions convocades pel PP demostra que el govern de l’Estat no les tenia totes de poder controlar el territori català. Però també posa en evidència que ni Espanya ni els els partits del govern de la Generalitat tenen interès en unes eleccions a llarg termini que puguin alterar l’equilibri de poders dins l’independentisme.

Des del punt de vista electoral la jugada de Rajoy és un win win amb unes elits nacionalistes cada cop més sobrepassades perquè res no canviï. Els arguments que Puigdemont va donar en privat per convocar eleccions, abans de fer-se enrera i passar la pilota al Parlament, costen de creure i de justificar. Si hi havia informacions que grups armats de paisans espanyols farien una escabetxina, com va explicar el president, hi havia els mossos per evitar-ho. Ni tant sols si l’escabetxina l’havia d’intentar fer la policia espanyola s’aguanta per enlloc la gestió de Puigdemont.

La força mai no pot ser un argument per privar els ciutadans d’un país del dret a la defensa pròpia, sigui violenta o pacifica. El 1936, Companys també va argumentar que no podia desarmar els anarquistes sense fer un bany de sang i tothom que té una mica de cultura sap com van anar les coses. Si realment Espanya havia de matar catalans pel sol fet d’intentar aplicar el dret a l’autodeterminació dins de la UE, és segur que, tard o d’hora, n’acabarà havent molts més amb actituds tan frívoles com les del govern de Puigdemont.

El que s’ha posat en evidència aquest cap de setmana és que la Generalitat estava en mans de gent que no està en condicions de comandar la independència. Només estaven en condicions de declarar-la per equivocació, per això ni tan sols no la van publicar al DOGC. Fan veure que protegeixen el seu poble, però només es protegeixen a ells mateixos amb autoenganys i mentides pietoses. Per amagar la seva manca d’esperit i d’amor a la vida, es fan passar per persones astutes i abnegades, igual que Companys i que Pujol. Mira quin final van tenir tots dos.

Aviam si n’aprenem d’una vegada.