Fa sis anys vaig escriure això. Avui hi he pensat, arran dels resultats del Brèxit. No puc dir que ho haguem fet gaire bé, fins ara. Hem donat temps perquè Espanya s’organitzés i perquè la situació europea empitjorés. Imagineu-vos que Mas hagués anat a totes el 9N com molta gent li demanava. Tot fa una pinta de tornar a l’escenari de 1705, 1868 i 1930 que espanta. El temps se’ns tira a sobre però encara hi ha partida. 

Dimarts vaig llegir un article de l’Enric Juliana on venia a dir que la crisi ha salvat el catalanisme de perdre bous i esquelles. Segons Juliana, si la sentència del TC no ha estat més dura és perquè les elits estatals saben que, en aquests moments difícils, “Espanya necessita Catalunya”. Juliana explicava que Madrid pretenia utilitzar d’esquer el procés estatutari per fer sortir el catalanisme a camp obert i infringir-li una derrota que valencianitzés el país i acabés amb “el problema catalán”. L’article recordava el manifiesto de la lengua común i assegurava que el plat fort de l’ofensiva, que s’hauria quedat a mig camí a causa de la crisi, apuntava contra el català, el baluard polític més visible del país.
L’article em va fer gràcia perquè il·lustra tant l’obsessió dels espanyols amb el nostre idioma, com el pessimisme que s’escampa entre els partidaris del pactisme. Avui ja ningú no creu en la possibilitat d’establir una col·laboració constructiva entre Madrid i Barcelona. La crisi potser ha suavitzat la sentència del TC, però l’efecte ha estat el mateix. Sense esperança, sense optimisme, sense un ideal creïble, no es pot fer política. L’augment de l’independentisme demostra que la feblesa de les elits catalanes no es pot atribuir a la manca de país, sinó al discurs catalanista. A diferència de Juliana, jo crec que sí que hi ha hagut “matanza en el desfiladero”, i que el catalanisme ja només és un fantasma, una gallina sense cap que corre per inèrcia. 
Com ja he escrit moltes vegades, el catalanisme era un moviment polític eufemístic que tenia sentit en un context de por i de repressió violenta. El catalanisme s’explicava en una Europa gestionada a cop de guerres xovinistes i de moviments ideològics multitudinaris, on Barcelona només podia resistir ben arrecerada, mirant de protegir la seva llibertat amb discreció. En el context d’una Europa unificada i democràtica, el discurs catalanista cada vegada farà pensar més en aquella sentència de Stendhal: “Els liberals catalans són com el poeta Alfieri que era comte i odiava els reis però considerava sagrats els privilegis dels comtes”. 

Això és el que va veure el PP d’Aznar, i d’aquí el desacomplexament de l’espanyolisme i la desorientació dels nostres polítics. Els marcs i les normes han canviat. Avui el pactisme ja només es pot entendre mirant cap a Brusel·les, ja només té sentit ser federalista o regionalista en un marc continental. En una Europa on els vells estats-nació perden competències, on els ideals socials perden força i les salvatjades del segle XX es van oblidant poc a poc, el nacionalisme d’Estat està cridat a pujar de temperatura. Si els alemanys es plantegen de fer testos d’intel·ligència als immigrants i pacten amb els russos, si en el fons fan la mateixa geopolítica de Hitler però per mitjans pacífics, què no es pot esperar dels espanyols?

El que passa a Espanya no és tan diferent del que passa a la resta d’Europa. La unificació europea ha portat un procés de redistribució del poder i de les arees d’influència. La crisi obre oportunitats i abismes per tothom i, des de Catalunya, pot recordar l’escenari que ens va portar a 1714 o 1940. Mentre el procés estigui obert, podrem actualitzar el discurs i assegurar un bon futur pel nostre país. Però només ens en sortirem si l’audàcia que el catalanisme ha demostrat en la democratització d’Espanya s’aplica ara a la construcció d’un estat que ens asseguri un pes en el Mediterrani i un paper en la regeneració del sud d’Europa.