Vaig començar a tenir sospites greus que el president Puigdemont llençaria als lleons els catalans, fa unes setmanes, quan li vaig sentir a dir en una televisió francesa que preferia ésser vençut per l’Estat espanyol que no pas tenir morts sobre la seva consciència. El tall era celebrat a Twitter amb aquell bonisme histèric que de vegades fa tant difícil el debat i el vaig deixar passar.

Després van venir les primeres detencions i l’èxit de l’1 d’octubre. Així com la repressió de l’Estat semblava dirigida per polítics que no coneixien el país, la comunicació de la desfeta policial em va semblar brillant. Només algú que volgués retornar el poder d’intimidació als cossos de seguretat espanyols podia orquestrar una campanya de la por tan alarmista i tan intensa com la que hem viscut des d’aleshores.

La nit del referèndum ja vaig avisar que Puigdemont es guardava un roc a la faixa. Després d’escoltar-lo vaig explicar a Twitter que el seu discurs buscava desvaloritzar els resultats abans i tot de fer-los públics, no pas trobar la manera d’aplicar-los. Quan es va promoure la vaga contra la violència policial, i es van multiplicar les fotografies de caps trencats, ja vaig veure que la pornografia sobre els morts jugaria un paper important per intentar anar a eleccions.

Només en un país dominat per una premsa que perverteix tots els valors, un polític que es proposa fer la independència pot posar com a condició que no hi hagi morts. Si dius que no vols morts, l’Estat hostil només ha d’amenaçar de fer-ne algun per aturar-te i els països que et podrien reconèixer només han de posar com a excusa que, si no estàs disposat a vessar sang per un motiu de base, no ets un soci de fiar.

Si Puigdemont fos pacifista no patiria perquè Espanya matés patriotes catalans en una acció de defensa passiva. En tot cas patiria perquè es fessin morts en nom de Catalunya. Si fos pacifista no faria veure que ha marxat a l’exili. Hauria abaixat la bandera espanyola de la Generalitat i hauria activat les lleis suspeses pel tribunal constitucional, disposat a assumir-ne les conseqüències, per tensionar la situació política i donar un missatge al món. 

Com passa amb les declaracions d’amor, hi ha una diferencia finíssima, però important, entre el pacifisme i la comèdia. El pacificisme fals de Puigdemont i el seu govern només es pot disfressar amb una premsa que és capaç d’elogiar polítics tan nocius per la vida democràtica com Santi Vila. En quin país un polític que entra en un govern escollit per fer la independència i que l’abandona després d’haver cobrat totes les nòmines és tractat d’intel.ligent i moderat en els diaris, i no pas de barrut o inconsistent?

Només en una societat que cada dia veu normalitzat el cinisme i l’ús sectari de la violència en els mitjans de comunicació és possible que Santi Vila sigui presentat com un polític digne de ser tingut en compte. Així mateix, només en un país que s’ha avesat a conviure de forma natural amb la hipocresia més grollera, l’articulista més oficialista del partit de Puigdemont pot gosar culpabilitzar els “hiperventilats” de la Declaració d’Independència.

Puigdemont no va declarar la independència perquè li diguessin traïdor, com va escriure l’Enric Juliana. Ni la seva negociació amb Rajoy no es pot comparar amb el cas de Tarradellas, que venia d’un exili penós i, quan va dir que la reunió amb Suárez havia anat bé, el que volia era poder quedar-se a viure a Barcelona. La DI va ser la maniobra electoral d’uns partits que s’han passat cinc anys dient que construïen estructures d’Estat, quan en realitat no tenien ni volien tenir res a punt.

Com va explicar Luis del Pino en una editorial a EsRadio que ha corregut pels grups de whatsapp, els moviments dels governs de Puigdemont i de Rajoy semblen sospitosament sincronitzats. La data de les eleccions convocades pel PP demostra que el govern de l’Estat no les tenia totes de poder controlar el territori català. Però també posa en evidència que ni Espanya ni els els partits del govern de la Generalitat tenen interès en unes eleccions a llarg termini que puguin alterar l’equilibri de poders dins l’independentisme.

Des del punt de vista electoral la jugada de Rajoy és un win win amb unes elits nacionalistes cada cop més sobrepassades perquè res no canviï. Els arguments que Puigdemont va donar en privat per convocar eleccions, abans de fer-se enrera i passar la pilota al Parlament, costen de creure i de justificar. Si hi havia informacions que grups armats de paisans espanyols farien una escabetxina, com va explicar el president, hi havia els mossos per evitar-ho. Ni tant sols si l’escabetxina l’havia d’intentar fer la policia espanyola s’aguanta per enlloc la gestió de Puigdemont.

La força mai no pot ser un argument per privar els ciutadans d’un país del dret a la defensa pròpia, sigui violenta o pacifica. El 1936, Companys també va argumentar que no podia desarmar els anarquistes sense fer un bany de sang i tothom que té una mica de cultura sap com van anar les coses. Si realment Espanya havia de matar catalans pel sol fet d’intentar aplicar el dret a l’autodeterminació dins de la UE, és segur que, tard o d’hora, n’acabarà havent molts més amb actituds tan frívoles com les del govern de Puigdemont.

El que s’ha posat en evidència aquest cap de setmana és que la Generalitat estava en mans de gent que no està en condicions de comandar la independència. Només estaven en condicions de declarar-la per equivocació, per això ni tan sols no la van publicar al DOGC. Fan veure que protegeixen el seu poble, però només es protegeixen a ells mateixos amb autoenganys i mentides pietoses. Per amagar la seva manca d’esperit i d’amor a la vida, es fan passar per persones astutes i abnegades, igual que Companys i que Pujol. Mira quin final van tenir tots dos.

Aviam si n’aprenem d’una vegada.