L‘enquesta que dóna la victòria a ERC en les properes eleccions és la demostració més clara que hem tingut fins ara que el president Mas està portant el procés de manera excel·lent. Per raons que no vénen al cas aquests últims mesos he vist moltes sèries nordamericanes. He vist sèries sobre zombis, sobre invasions extraterrestres, sobre marines islamistes, sobre lladres de guant blanc, sobre polítics sense escrúpols, sobre advocats sense títol i fins i tot sobre justiciers urbans disfressats de Robin Hood, defensant la seva ciutat futurista amb arc i fletxes.

A banda de l’entreteniment, la gràcia que té veure sèries nordamericanes és que et donen una idea de quines coses preocupen el poder més enllà dels discursos que fan els intel·lectuals que gestionen la propaganda del sistema. Les sèries són les novel·les franceses del moment, et diuen cap a on va el món i on són les arrels dels grans conflictes. Ara, per exemple, està de moda dir que el progrés de les nacions depèn de la qualitat de les institucions. És un discurs que serveix perquè alguns diaris semblin seriosos i perquè el Jordi Cañas sembli alguna cosa més que un porter de discoteca. No obstant, el discurs de la crisi institucional emmascara el moll de l’os del problema d’Occident, i és que la gent comú ha perdut la tensió espiritual.

En totes les sèries nordamericanes que he vist el missatge és el mateix: la qualitat de les institucions és un reflex de la qualitat humana de la gent, de la seva capacitat de filar prim a l’hora de prendre decisions morals complexes i de la seva resistència a les excuses que els dolents ens posen sempre. Els Estats Units eduquen el públic per combatre l’enemic interior. No només l’enemic que s’amaga entre la gent, el criminal o el terrorista, o el polític corromput pel poder, sinó també l’enemic que portem dins. Totes les sèries que he vist sembla que treballin per superar l’home massa creat per la cultura dels vells estats-nació. Aquest home petulant i capritxós, que devora més del que produeix perquè ha perdut el contacte amb la terra i no es coneix a ell mateix. Contra la retòrica del polític que atia el fals idealisme i l’enveja de la gent, o contra el columnista que repeteix els tòpics que el fan quedar millor, els americans reivindiquen l’home que defensa els seus amors concrets de les perversions del sistema, si cal saltant-se la llei.

La maduresa ho és tot i el missatge subliminal d’aquestes sèries és que tot s’aguanta per un pèl i que la base de la democràcia i la pau social no està en mans dels polítics, ni dels militars, sinó del coratge i el talent de persones molt diverses que saben qui són i què volen fer amb la seva vida. Occident viu un moment d’estancament i pessimisme, i necessita la força moral dels seus ciutadans per renovar el sistema sense engegar-lo a fer punyetes. El que fa Mas de tirar endavant sense patir pels interessos de partit és el que el fa creïble el procés cap a la independència i el que dóna al país l’oportunitat de crèixer més enllà de les antigues pors i dels vells contes de fades.

La majoria dels columnistes que cobren per equivocar-se diuen que Mas trencarà CiU, però jo diria que més aviat es carregarà el que queda del sistema autonòmic. Per això, els fatxes i l’esquerra franquista estan tan nerviosos. Justament perquè no governa per afavorir el seu partit és més difícil d’aturar i posa més en evidència les ombres xineses del sistema. El pont aeri, que va voler convertir Mas en un ninot, ara acarona el somni d’una ERC esvalotada i impacient que li doni una excusa per tornar a espantar  la gent i recuperar el control sobre el païs. Una part de l’elit encara confia en l’infantilisme de la massa per evitar la independència i branda el fantasma d’una ERC guanyant per poc i d’una convergència trencada i cainita.

Mentre van perdent lectors, algunes capçaleres venen l’estampeta d’un Mas atrapat entre Espanya i Esquerra. Per la seva banda, Mas posa a prova el patriotisme d’ERC i CiU i el coratge dels columnistes que donen lliçons de democràcia mentre publiquen en diaris en els quals està prohibit escriure paraules com independència i referèndum; Mas posa a prova l’idealisme dels nois de la CUP que promouen la cultura de la ràbia, sovint bordant per Twitter com gossos salsitxa. I, per descomptat, apel·la al pragmatisme dels senyors de Barcelona, alguns dels quals podrien perdre part dels seus negocis si posen massa resistència al curs dels esdeveniments.

L’únic que fa Mas és posar a prova la maduresa del país. Està posant les condicions perquè cadascú tingui èxit o es faci mal solet. Ho fa amb una barreja de fe i d’escepticisme. I ho fa per ell mateix, que és el motiu pel qual s’han de fer les coses. Alguns diuen que trencarà CiU i regalarà la Generalitat a ERC. Jo crec que, si Mas i Junqueres saben mantenir el rumb prescindint dels cants de sirena i les ombres xinesques que genera el poder, els que han de patir són els altres partits. I Madrid, naturalment, quan es convoqui el referèndum.

A mesura que ens endinsem en “territori desconegut” es fa més i més difícil de comentar l’actualitat sense caure en el ridícul. Veure com els diaris i televisions s’aferren a petites polèmiques per condemnar les bestieses de Madrid o per jutjar l’acció del govern fa gràcia fins que arriba el dia de la setmana que et toca de fer l’article. La situació em recorda quan era petit i sortíem a buscar caragols encabat de ploure -la terra humida, l’aire perfumat i cel encara ple de núvols. Recordo que abans de poder-nos menjar els caragols havíem d’esperar uns dies. En arribar a casa, la mare els rentava amb aigua fresca i els deixava dins d’un pot tapat amb un escorredor perquè alliberessin tota la bava. El procés durava entre 10 o 15 dies. Empresonats per un trist escorredor que feia de tapadora, els caragols s’arrossegaven per l’interior del recipient cada vegada més afeblits i desorientats.

L’única cosa que tenien per recordar la seva vida anterior eren uns branquillons de romaní que la mare els posava per aromatitzar-los abans de bullir-los. Els branquillons anaven quedant arrebossats amb el moc dels animalons i, a mesura que passaven els dies, el pot quedava fet un fàstig. Els caragols després sortien boníssims -tan bons que quan me’ls servien em semblava mentida que dels camins de sorra i les rieres que jo feia amb bicicleta en sortís una delicia com aquella. D’aquest procés tan rudimentari se’n deia purgar els caragols. Es tractava que els animalons anessin alliberant les toxines que poguessin provocar-nos una indigestió, de manera que arribada l’hora de posar-los a la cassola estiguessin ben purificats. Per cert, ara recordo que l’escorredor anava fixat amb una xarxa perquè els caragols tenen més força que no sembla i si et confiaves alçaven l’escorredor i s’escapaven.

I bé, tant que es parla de l’estratègia de Mas com si la política fos una ciència més que un art, i em fa l’efecte que el president només està mirant de dur a terme amb Catalunya el que la meva mare feia amb els caragols. En purga la bava -la mala bava. Abans de creuar el riu deixa que tothom s’esbravi, que els fantasmes aflorin i que les toxines i els confusionismes acumulats a còpia de derrotes vagin quedant al marge de la discussió empesos per la mateixa força de la realitat. Mira que la tropa -i especialment l’oficialitat dubtosa- es trobi en la millor posició per guanyar les batalles, que és aquella en la qual els soldats, a més de tenir motius fonamentats per voler guanyar, no tenen manera de fugir o de rendir-se. Alguns patriotes es queixen de la quantitat d’autonomistes que Mas ha fitxat sense veure que l’alternativa li deixaria l’esquena descoberta. La principal intuïció de Mas, una intuïció que em sembla que el guia des que va començar a fer circular això del Dret a Decidir, és que cap país té dret a esperar que la comunitat internacional protegeixi allò que ell mateix no té la força de defensar pel seu compte.

Aquesta doctrina, que hauríem de tenir més apresa perquè és la que ens van aplicar el 1714, demana que tothom tingui com més clars millors els interessos que hi ha en joc, tant els col·lectius com els particulars, que sovint són els que decanten els conflictes. La transició nacional, suposo que Mas ho té clar, ha de passar, sobretot, per un canvi de caràcter nacional. Tampoc no és res extraordinari. El caràcter és el vehicle de la intel·ligència en un entorn determinat. Quan l’entorn canvia és lògic que nosaltres també canviem -encara que això no sigui una cosa de dos dies i encara que alguns vells interessats es resisteixin a modificar les velles etiquetes. Un lider ha de vèncer l’abisme que s’obre entre l’experiència del seu poble i el futur on vol portar-lo. Això va fer Pujol els primers anys de la Generalitat i això, vull creure, és el que Mas està mirant de fer. Una prova que ho estaria aconseguint és que cada vegada que el Jordi Cañas o la Sánchez-Camacho apel·len a la llei em fa la sensació de veure com els creixen sobre el cap unes petites banyetes. Aquest curiós fenomen també em recorda que la purga dels caragols té un temps establert, passat el qual la indigestió torna a ser tan probable com segura.