Amb l’Ada Colau em passa una cosa curiosa. Especialment quan es posa de perfil, el seu cap em fa pensar en el de Josep Pla, quan era gran i portava boina. Hi veig el mateix front hiperactiu, els mateixos ulls mefistofèlics, el mateix nas d’au de presa, la mateixa boca de jòquer i la mateixa vida interior hipersensible i tumultuosa. Hi veig el mateix vedetisme, i el mateix narcisisme monstruós i entendridor, disfressat de falsa modèstia. La mateixa personalitat presumida i magnètica, el mateix sentit felí de l’escenari.

Des del punt de vista polític, Colau és com la Forcadell dels pobres. Tot i que va una mica més mudada des que és alcaldessa, encarna aquesta dona del país que vesteix de pastoreta, i que ha trobat en la defensa dels febles i la denúncia de totes les injustícies del món una forma de princesisme alternativa. D’entre les dones que han desembarcat en primera línia de la política els últims anys, és de llarg la que té més dots de líder i la que més riscos personals ha pres per defensar les seves idees i ser reconeguda. Això li dóna un aire genuí que d’altres no tenen.

El discurs de la Colau no s’esgota amb la unitat d’Espanya ni amb la independència de Catalunya, ni es pot satisfer amb una dedicació merament professional. Ni tan sols es pot satisfer en una vida, perquè la injustícia no s’acaba mai. Colau forma part d’aquest grup de líders nous una mica bruts i despentinats que han arribat a la política a través dels moviments antiglobalització. La base del seu èxit no és només l’adhesió a les grans paraules que aquests sectors maneguen –llibertat, pau, igualtat–. També és la connexió que la seva humanitat té amb el pòsit d’insatisfacció i de ràbia contra el món que la història de derrotes ha socialitzat en el país.

La manca de poder polític ha fet que empatitzar amb els marginats i defensar-los hagi estat una via habitual de reconeixement a Catalunya. Ara que Europa també va quedant desposseïda de poder, aquesta via dóna rendiments que eren impensables fa uns anys. La capacitat per connectar amb una indignació profunda, que va més enllà del moment conjuntural, l’ha ajudat a situar-se en el centre del vast imaginari progressista del país i actualitzar-lo. En el calaix de sastre de Colau hi cap tant el maragallisme, com els moviments antiglobalització, com aquell experiment fallit que es va dir Ciutadans pel Canvi, com el barri xinès dels anys trenta, amb tota la tropa d’escriptors que venien a inspirar-se en la misèria aliena.

Colau és filla única de pares divorciats de classe mitjana. El seu pare és un hippy autèntic que viu a Cabo de Gata i la seva mare té tres filles –una de les quals treballa en un fons d’inversió–, que l’admiren molt –segons es va veure al programa de l’Albert Om–. Acostumada a viure en una família poc convencional des de l’adolescència, va estudiar en una escola concertada de Sant Gervasi, en la qual va organitzar la primera vaga de la seva vida. En aquesta escola hi va ser delegada de classe i hi va conèixer un professor francmasó, de família obrera, que la va introduir al seu primer grup polític: el Movimiento de Crítica Radical. Continue reading

El Financial Times es lamentava l’altre dia de la rebuda poc simpàtica que el Regne Unit dóna als turistes que aterren a l’aeroport de Heathrow. Quan arriben a l’aduana amb el passaport a la mà, ironitzava l’article, el cartell que veuen, “UK Border”, sembla que els digui: “Preparint-se per passar una mala estona.” Què costa agafar el cartell i pintar-hi  un “Welcome to the UK?”, es preguntava el periodista. El turisme ocupa un lloc discret en l’economia del Regne Unit, però gairebé un terç de les feines que s’hi han creat els tres últims anys estan relacionades amb aquest sector.

Malgrat la crisi, el turisme ha augmentat a un ritme explosiu a tot el món. La Organització Mundial del Turisme espera que el 2030 generi al voltant d’1.8 bilions de viatges. Aquestes previsions deixen en ridicul els 940 milions de 2010 o els 25 milions de 1950. Europa està inundada de turistes, tot i que a mitjans del segle XX rebia tres quartes parts de les visites internacionals i ara només en rep la meitat. Parlem de l’hotelització de Barcelona, però a Holanda parlen de l’hotelització d’Amsterdam, que rep encara més visites i té menys habitants.

Com les antigues fàbriques, el turisme fa xocar l’economia amb la qualitat de vida, però a Europa només se’n lliuren els països com Moldàvia, que passen greus dificultats. Fins i tot el Regne Unit ha flexibilitzat els tràmits perquè els xinesos que vénen a la Unió Europea puguin viatjar a l’illa sense omplir papers. És probable que, a Europa, el turisme només s’acabi podent contenir en aquelles ciutats que tinguin prou múscul per apujar els preus i cultivar el luxe. El turisme ja no és només un catalitzador per desenvolupar els països pobres, és un negoci mundial i un agent global de democratització.

A Barcelona, el sector turístic va compensar durant molts anys la manca de poder polític. El turisme de garrafa tenia sentit mentre la quantitat no era un problema, i mentre les fronteres militars obligaven Barcelona a mantenir-se en segon pla. El model del PSC estava pensat per fer diners i per afalagar el narcisisme dels catalans sense violentar la unitat d’Espanya. Això demanava esterilitzar la història i els aspectes més genuins de la ciutat. Avui, però, el model turístic hedonista, de ciutat internacional sense passat, només surt a compte en països perifèrics que viuen d’explotar la mà d’obra barata.

Mentre els països asiàtics alcen ciutats noves de trinca al voltant dels aeroports, Estats Units torna als Downtowns i s’enamora dels carrers amb més història. Cal relligar Barcelona amb l’epopeia que va donar nom als seus carrers, i amb la idea del país que va inspirar els seus millors artistes. Rera la lluita per la memòria hi ha una lluita per l’economia i pel mercat. Feia segles que Barcelona no tenia tanta llibertat per defensar el seu espai al món. Gaudí va pensar la Sagrada Família com una església vestida del revés per fer emergir l’imaginari amagat sota la dominació estatal i reivindicar el vincle entre Déu i Catalunya. Mentre els visitants la vegin com una curiosa excentricitat, segur que parlarem molt del turisme sostenible, però segur que no tindrem un bon model .

Chicago és la típica metròpoli dinàmica i resistent que, com Barcelona, ha tingut iniciatives pioneres i ha superat transformacions que han ensorrat d’altres ciutats de la seva regió. A primers d’abril l’alcalde va tenir una reelecció complicada. Contra tot pronòstic un candidat hispà va aconseguir diners per la seva campanya i va mobilitzar els barris pobres del sud de la ciutat i els mestres enfadats pel tancament de mig centenar d’escoles públiques. Nova York també ha virat cap a l’esquerra, després d’una dècada brillant que ha deixat un munt de persones sense sostre, dormint al carrer.

Les diferències socials són el taló d’aquil.les de totes les grans ciutats del món. Tots els espais feliços es construeixen a expenses del patiment de víctimes anònimes i sempre és dificil de trobar aquell punt d’equilibri que impedeix que les desgràcies acabin devorant els èxits. Gràcies a les xarxes socials, avui les víctimes tenen més veu que mai. Però qualsevol gran ciutat que reparteixi riquesa i esperança tendirà a ser l’encarnació d’aquelles famoses línies de Charles Dickens a Història de dues ciutats: “Era el millor dels temps i el pitjor dels temps, era l’època de la saviesa i de la follia, de la fe i de la incredulitat.”

Igual que passa a Londres, a Nova York o a San Francisco la classe baixa i la classe mitjana de Chicago cada cop tenen més problemes per seguir el ritme de les elits de la ciutat. A mesura que les ciutats es globalitzen, atrauen capital humà més ambiciós i ben format, i una part de la seva població queda relegada als barris pobres o directament és expulsada cap a la perifèria. Les revoltes de Londres, de París o l’aparició d’aquest candidat hispà de Chicago no s’expliquen sense les contradiccions que produeix el creixement urbà. Sobretot des que les ciutats s’han convertit en la principal eina dels Estats per competir en el context de globalització econòmica.

En el cas de Barcelona, l’aparició d’Ada Colau no em sembla que es pugui atribuir a un creixement desmesurat. La ciutat no s’ha fet sobre les costelles dels ciutadans més pobres, com va ser el cas de la Barcelona de primers del segle XX o de les ciutats que he esmentat fins ara. Chicago ha sigut un gran motor i una fàbrica d’oportunitats per als territoris del Mid West i només els últims anys se li ha pogut retreure que comença a empobrir el seu rerapaís amb les seves obsessions cosmopolites. El cas de Barcelona és diferent. La ciutat fa molt poc que col·labora amb la Catalunya interior i encara no és segur que hagi deixat definitivament de banda els discursos dualistes.

Si mirem el mapa de biblioteques i les connexions de transport públic veurem que, en realitat, el creixement de Barcelona l’han pagat les classes altes i mitjanes. Per descomptat que hi ha pobresa, a la ciutat, però també és evident que s’hi viu millor que a la majoria de capitals europees, Madrid inclosa. Chicago té una crisi de creixement. Barcelona té una crisi d’identitat, que algunes esquerres miren de vernissar amb discursos cridaners per no tenir mala consciència. La capital de Catalunya ha patit la pressió de l’Estat espanyol més que no pas la resta del país i les eleccions ho han posat en evidència. Mentre que les esquerres independentistes han guanyat al territori, a Barcelona l’esquerra del si/no ha tret més vots -en part gràcies a aquests conciutadans que troben malament per la capital de Catalunya allò que troben bé a Londres, París o Nova York.

Ara potser queda per veure si la fractura social i la fractura nacional es continuen anul.lant com en els temps de la guerra civil o de Pujol, quan el país havia de protegir grans contingents de població immigrant que no tenia res per conservar, ni res per perdre. Un indici que el context està canviant seria el resultat que Compromís ha tret a la ciutat de València, on una força com Podemos, en una altra època, hauria arrasat literalment. Igual que alguns partits d’esquerra utilitzen la retòrica apocalíptica perquè no sabrien defensar de forma més civilitzada la unitat d’Espanya, és possible que l’independentisme es deixi impressionar una mica massa per algunes mòmies i fantasmes del passat.

El president Mas i la Colau tenen una cosa en comú, i és que tots dos són fills del Gran Germà espanyol i no ho volen reconèixer. Per això tots dos se senten l’encarnació del Bé i la mesura de totes les coses que passen a Catalunya. Com que treballen per a un poder superior sense ser-ne conscients, els costa entendre que hi ha tantes morals com persones hi ha al món. El seu discurs és propi de capellans, més que no pas de polítics. Els seus discursos d’entrada enlluernen, però a la llarga són molt destructius. El discurs dels pobres que fa la Colau és el revers del discurs del “fer-ho bé” de Mas. Colau fa amb la gent que pateix pels diners el mateix que CiU ha fet tota la vida amb la gent que patia pel país. Mas i Colau basen el prestigi en idees que no s’acaben mai i que són una coartada inesgotable per ajornar la independència. Un país és una idea concreta d’humanitat. Per això Déu va posar les nacions al món. Déu va veure que si els homes intentaven imitar-lo l’univers acabaria malament i va inventar-se una torre de Babel tota plena de països per posar límits a les seves bogeries i ambicions. Com que Mas i Colau són fills d’un país sense sobirania, la seva idea de justícia no toca mai de peus a terra. Ells no s’imaginen fins a quin punt la manca d’un país sòlid que els endreci espatlla les seves intuïcions. L’un va veure que la casta no es podia oposar a la independència i l’altra es va adonar que els polítics no podien actuar com si fossin empleats de poders ocults. Tots dos veuen un problema, però no saben com resoldre’l perquè són com aquests africans francòfons que es pensen que el seu poeta nacional és Baudelaire. Fixeu-vos amb quina mala bava l’amiga d’Iniciativa dispara contra CiU. És una ràbia freudiana, una ràbia de fill que odia els pares i que gira l’artilleria contra ells. Són fills d’un país colonitzat i no tenen prou valor per afrontar-ho. La seva prepotència és un mirall de la seva frustració.

L‘ Ada Colau no serà alcaldessa de Barcelona perquè tingui un projecte de ciutat excepcional, ni perquè el país viri cap a l’esquerra. Ni tampoc perquè sigui molt intel·ligent. Colau ha guanyat perquè no incomoda a l’Estat i, sobretot, perquè durant la campanya electoral va posar les seves conviccions allà on els seus rivals posaven les seves temences i els seus càlculs. Ja fa mesos que ERC i CiU van perdent llençols sense que ningú no acabi de ser-ne conscient. En una època en la qual els politics han de justificar la seva existència cada dia, els dirigents republicans i convergents no es poden permetre d’anar pel món amb tanta timidesa i tanta por de perdre.

Mentre CiU i ERC es vigilen i s’acusen l’una a l’altre de les seves pròpies covardies, el populisme d’arrel comunista va guanyant terreny. Primer va guanyar posicions en la batalla del discurs -penso en l’espectacle que es va fer del cas Pujol, i en la cabriola del 9N, que va permetre Joan Herrera i companyia salvar els mobles. Ara és lògic que els comunistes comencin a guanyar, poc a poc, espai electoral. La lectura que ERC ha fet de les eleccions és molt naif i em recorda fins a quin punt es va esbravar i refredar aquell entusiasme del 9N que va promoure CiU. És veritat que els partits independentistes han crescut en vots, però també és veritat que el seu poder ha perdut credibilitat i consistència.

Si el clima que va escampar el cas Pujol i la consulta ha permès Iniciativa reconquerir l’ajuntament de Barcelona, imagineu-vos com acabaran els 18 mesos de “transició nacional”, si ERC i CiU continuen disparant salves contra Espanya amb pòlvora mullada. N’hi ha prou de veure com evoluciona el vocabulari i el discurs  per adonar-se que l’agenda catalana s’està espanyolitzant. Creix l’independentisme però també creix la inestabilitat i la retòrica. El frontisme que les esquerres catalanes volen promoure a Badalona, només beneficiarà l’estratègia de Podemos. L’Ada Colau i el seu equip d’apàtrides són ideals perquè els polítics catalans trobin cada dia més excuses per evitar trencar amb Espanya, i perquè ho facin en nom de causes cada cop més humanes i elevades.

No cal ser historiador per veure que les tàctiques que Barcelona en Comú utilitza ara contra CiU les farà servir contra ERC de seguida que en tingui l’ocasió. Mentre els partits que volen liderar la independència tinguin més por dels seus propis aliats que no pas de l’Estat espanyol, el populisme creixerà i tota causa partidista semblarà més important que la llibertat de Catalunya. No es tracta de fer paternalisme, ni de pretendre que es protegeix al poble repetint a tort i a dret les paraules “justícia i igualtat”. I menys encara mentre l’Estat ens va cosint a lleis i una colla d’acadèmics comunistes posen les bases de la nostra ruïna amb els seus experiments. Es tracta d’assumir la responsabilitat de liderar la independència que es diu que es vol fer, i fugir del cofoisme. Perquè si no pots guanyar una tresina sense depilar, com t’ho faràs per guanyar Espanya?

El comunisme creix perquè els líders d’ERC i CiU tendeixen a empobrir la seva personalitat. Es nota que tenen massa por de perdre la força que la gent els ha donat i molt sovint la gestionen com si fossin un rendista. Facin el que facin l’Ada Colau i el seu equip, d’aquí quatre anys les desigualtats hauran crescut i difícilment serem independents. Tot i així, és possible que una cosa hagi canviat: els sectors que van aguantar el país durant la dictadura estaran més afeblits que mai; perfectament a punt per ser diluïts en una massa amorfa, dòcil i espanyola, com li va passar al món obrer durant la segona meitat del segle XX.