El nivell de paròdia que ha assolit la política ha quedat clar aquesta setmana amb els discursos que la Inés Arrimadas ha fet en els debats d’investidura. Que el partit que va néixer de l’odi a la Catalunya de Pujol i Maragall hagi acabat reivindicant les tesis del vell catalanisme posa en evidència fins a quin punt Espanya ens roba. Quan diem que Espanya ens roba, la gent entén que parlem de diners, però els diners són la superfície del problema, el resultat d’un robatori més profund i important. L’unionisme és com el maton de la classe que et copia els exàmens i després pretén fer-te passar per tonto davant del director del col·legi o de l’empresa. És com la nova iniciativa demanant un referèndum, ara que la CUP li ha tallat la retirada i no pot fer només el discurs de l’odi a Convergència. O com l’Albiol reivindicant els trams de l’IRPF que Pujol va arrencar d’Aznar com si li tallés un braç. Espanya ens roba la intel·ligència i la dignitat i és una llàstima que Madrid no ens pugui suspendre l’autonomia, com ens vol fer creure l’Arrimadas i el seu negre del Círculo Ecuestre. Si la CUP no tingués tanta por de Mas i la família Pujol no tingués tanta por de l’Estat, la independència ja estaria feta, perquè els espanyols no tenen cap idea que no passi per portar la policia. La CUP no investirà Mas perquè necessita una prova que CDC no s’arronsarà, mentre que CDC no sacrificarà mai el president perquè perdria el control del procés i la possibilitat d’una retirada ordenada. Els convergents es troben més còmodes promovent l’odi a Twitter que no pas fent la independència. Per sort Espanya ens roba, i Pablo Iglesias ha canviat el seu republicanisme pel nostre dret a decidir. Iglesias vol conquerir Madrid des de la perifèria, igual que Rivera, que ara es fa el catalanista per agafar força a Barcelona. Com que no hi haurà acord, ja veig que igual que vam haver de fer Montilla president per posar fi a l’ús que la propaganda espanyola feia de la immigració, ara caldrà que Ciutadans governi perquè caiguin els darrers tabús. Aleshores o bé tindrem un referèndum o bé guanyaran els que prefereixen que hi hagi violència que no pas la independència.

Després de la roda de premsa que el president Mas va fer ahir a Madrid encara tinc el dubte de si el govern tirarà endavant la consulta, cas que l’Estat no l’autoritzi. Entenc que tot dirigent té dret a guardar-se algun roc a la faixa. Però després del cas Pujol penso que hi ha un clar interès a liquidar Convergència, i que les possibilitats del partit per superar el mal pas no es basen tant a predicar la transparència, sinó a tirar pel dret. Perdoneu que no purifiqui l’article amb aigua beneïda. Tothom sap que la màfia siciliana va començar com un moviment separatista; tothom sap que sense diners no hi ha poder; tothom sap que l’home és feble. Tothom sap que l’Estat protegeix qui li convé i subvenciona diaris, intel·lectuals i periodistes per canals diversos. I tothom pot veure que l’objectiu de la confessió de Jordi Pujol sobretot és retre acte de vassallatge, no pas reconèixer una herència que alguns familiars del president fins i tot dubten que existeixi. Em temo que Pujol ha volgut salvar els mobles particulars a canvi d’entregar el tòtem del nacionalisme a Madrid i donar una mica d’aire als catalans que viuen de la unitat d’Espanya. Si no hi ha consulta el 9-N, el destí de Pujol es podria convertir en el resum de la desfeta que vindrà. Portaran CiU pel camí del PSC. Si CiU no demostra que tres dècades de victòries electorals tenien un objectiu superior que conservar el poder autonomista, els diaris i la policia utilitzaran la merda acumulada del passat per enfonsar-la i dividir el país. Si CiU no defensa sense ambigüitats els somnis de la gent que, sovint a contracor, els ha votat durant tants anys, és probable que la cloaca pujolista acabi per empastifar-ho tot. La millor opció dels convergents és desobeir l’Estat per obeir els seus electors. Això sí que seria superar el pujolisme: destruir la comèdia abans que la comèdia es torni destructiva. Si Mas no posa les urnes el 9-N, difícilment podrà fer net.

 

Veig que tothom, començant pel president Montilla, té molta pressa perquè el jutge prengui declaració a Fèlix Millet i emeti una sentència exemplar. Molt bé, a mi Millet no em fa pena, tot i que aquest ambient de Plaça de la Concòrdia durant la Revolució Francesa em posa la pell de gallina. El que em treu de polleguera és que es relacioni Millet amb la burgesia catalana, i l’enveja implícita que acompanya aquest discurs d’espanyol que al cap de quatre dies d’estar a la Xina es pregunta com és que els xinesos encara no han après el castellà. La burgesia catalana és i ha estat sempre el senyor que obre la fàbrica a les set del matí i no la tanca fins a les vuit de la tarda, deixem això clar. Suposo que entre aquests senyors també hi pots trobar lladres, perquè al món hi ha de tot. Però la burgesia catalana, si roba, té poc temps perquè està ocupada treballant i enriquint el país. Millet pertany més aviat a la burgesia espanyolitzada i sociovergent, a la famosa burgesia de la pedanteria empordanesa que els barons del Llobregat han començat a liquidar d’uns anys ençà dins el seu partit, per alegria meva i de tots els independentistes. Ara el president Montilla vol relacionar Millet només amb convergència. Però Millet era espanyolista de cap a peus, com ho són els dirigents de la majoria d’insignes institucions del país que cobren de Madrid per recomanar seny als catalans i prevenir-los contra les aventures separatistes.

L’allau de notícies i declaracions indignades que ha desencadenat el cas del Palau de la Música em recorda aquella escena de Casablanca en què el cap dels gendarmes organitza una batuda policial al Bar del Rick i s’exclama: “Qué escándalo, aquí se juega”. D’un país on les classes dirigents es conformen a gestionar engrunes de poder només se’n pot esperar que fins i tot els taxistes siguin corruptes. Quan les institucions socials no serveixen per manar, serveixen per robar, igual que quan un ciclista deixa de pedalar cau de la bicicleta. No veig on està la notícia tenint tan a prop l’exemple de València. Fa molt temps que ni el Palau, ni el Liceu, ni la Generalitat, ni l’Ajuntament ni els Partits no representen ni lideren res. Actualment, les institucions que havien servit per tirar endavant el país, Palau inclòs, no són altra cosa que intruments folklòrics. És lògic que el servei públic més net realitzat a Catalunya els últims anys hagi estat la consulta d’Arenys. Tothom és molt bona persona, però si manes i no estàs ocupat lluitant com un lleó per un projecte polític en el qual creguis tard o d’hora t’entretindràs ficant la mà a la caixa. No cal ser gaire llarg per veure que el catalanisme representa un país massa prim i minoritzat perquè hi hagi tanta gent que en tregui benefici en nom seu.


logo_rostiseria_boqueria

El meu amic Joan Castillo llegeix el diari atentament mentre jo prenc el sol al seu costat -les cames peludes i blanques, el pit encara més blanc i pelut, la gorra per protegir-me la calba-. De sobte, m’ordena:

-Llegeix!

El diari porta la notícia d’un acord entre Itàlia i Suïssa per connectar Milà i Zuric amb un tren de mercaderies d’alta velocitat. L’obra comportarà l’obertura d’un túnel de 55 quilòmetres a través dels Alps, i estarà enllestida el 2020.

-Què et sembla? -em diu.

-Que haurem d’anar a viure a Suïssa. Potser la junta s’avindria a traslladar el club nàutic a la vora del llac….

Però el meu amic té ganes de debatre.

-No tens res més a dir, tu que ets tan catalanero? Quins plans té aquest país per al 2020?

-Discutir sobre les comes de l’Estatut, mentre recuperem la dignitat. Que no ho has llegit al diari?

Segons el meu amic, la sentència del TC  és un afer menor. Creu que ens distreu del problema principal, que és el projecte de país. Diu que els polítics han perdut la credibilitat perquè no emmarquen les seves decisions en cap pla estratègic, perquè no saben quina Catalunya volen tenir d’aquí deu anys. “Per què no responen aquesta pregunta?”, m’insisteix.

-Home, Joan, perquè no són amos d’ells mateixos. El Parlament, la Generalitat, són institucions espanyoles, no poden planificar sense el permís de l’Estat. T’ho recordo perquè tu mai no has estat independentista.

-Un Estat és un mitjà -es defensa el meu amic-, un Estat no pot ser una finalitat per ell mateix, ni un Estatut tampoc. Els polítics haurien d’explicar bé quin país volen i demostrar que treballen per aconseguir-lo. Els mitjans han d’estar al servei dels objectius. Ara, esclar, posar objectius concrets darrere les grans paraules és arriscat i vol valentia i compromís.

El Joan es dedica a reflotar empreses redefinint el seu futur -o a tancar-les si no hi ha més remei-. És el clàssic català pragmàtic, amb un sentit de la comptabilitat imbatible, incapaç de perdre el cap. Així doncs, mentre surt de l’aigua una noia amb un biquini ínfim, li pregunto:

-I tu quin país vols per al 2020?

-Jo vull un país que aprofiti les oportunitats, que no sigui una prolongació del nord d’Àfrica. Un eix València-Barcelona-Lió, per exemple, ens posaria al moll de l’os del tràfic de mercaderies del Mediterrani i de l’Atlàntic. Seríem un centre d’exportacions i importacions, i això crearia llocs de treball i atrauria inversions de la UE. L’eix Gènova-Milà-Zuric serà una realitat el 2020. Els alemanys ja treballen per tenir quatre milions de cotxes elèctrics d’aquí 10 anys. Quins plans tenim nosaltres?

Com que mai no havia vist el meu amic tan preocupat pel país, miro de calmar-lo amb un llenguatge cofoista.

-Els polítics no volen generar frustració.

-Un projecte frustrat és alguna cosa. L’avorriment sí que no serveix de res, és l’escenari de la mediocritat absoluta.

-Som un país petit.

-Tenim una mida raonable, i un clima immillorable i una gastronomia excel·lent. El nostre sistema financer funciona; tenim sectors industrials potents, grans empreses farmacèutiques, turisme de qualitat. Compte, perquè hi tenim molt a guanyar i, per tant, molt a perdre!

-Però Madrid…

-Deixa estar Madrid. Quins problemes tenim aquí? Els nens acaben la primària amb problemes de lectura i matemàtiques i això no és culpa de Madrid. Tenim poca memòria col·lectiva. La por a parlar clar i a pensar sense tallar-nos les ales generen una manca de debat i de discurs preocupant. Necessitem autonomia i transparència en la gestió dels diners públics. Madrid és un obstacle, però Espanya no és el gran mercat d’abans i el seu exèrcit ja no és una amenaça. Aquest fet no té precedents. Si ens cal un Estat, que els polítics ho argumentin i mirin de guanyar eleccions. A mi m’és igual un Estat o un Estatut, el que no m’és igual és viure lligat de peus i mans.

Leopardi deia que l’home pensa perquè desitja i que desitja perquè no hi ha res al món que s’estimi més que ell mateix. A mesura que els catalans ens estimem més, deixarem de dir rucades. El problema no és Madrid ni és el TC, el problema és que no tenim prou valor per imaginar-nos la Catalunya del futur.