Si observem el panorama veurem que Catalunya no havia tingut mai tanta influència a Espanya com des que l’independentisme és fort. El PP i el PSOE han agafat dues catalanes per elaborar els seus programes electorals. Albert Rivera és el polític de moda a l’Estat. Podem ha fet totalment seu el dret a decidir –aquella idea que Mas va presentar el 2007– per poder marcar perfil en un moment d’hores baixes, després d’haver-se menjat amb patates els seus principis republicans. Duran i Lleida, que lidera un partit sense representació al Parlament, podria ser ministre segons quin mapa surti de les eleccions de desembre. A mesura que l’Estat alimenta l’unionisme, Catalunya agafa força a la Península i més enllà. Al País Valencià, Compromís és la força política emergent. A les illes Balears, hi ha una reacció contra la castellanització impulsada pel PP. L’Occitanisme, que semblava mort i enterrat, es va despertant a poc a poc al sud de França. Com que l’únic ideal fort de Madrid és la unitat, és fàcil arribar a pensar que les elits de la capital i de Barcelona serien capaces de parlar en català per tal de mantenir els negocis que passen per la integritat de l’Estat espanyol. És el problema de sempre. El problema que ni l’Arrimadas, ni el Jordi Cañas, ni cap dels Ciutadans que volen repetir l’operació Roca des d’allò que ells en diuen la “lleialtat” –i que és només complicitat ètnica– no entenen. Quan els catalans abandonen els eufemismes i treballen a favor de la seva idea de món, el poble castellà s’acaba sentint amenaçat. Aleshores l’Estat genera per reacció un Felip V, un general Espartero, un general Serrano, un general Primo de Rivera o un general Franco. A Madrid sempre parlen del problema català, però en realitat el problema el tenen ells. El millor que pot fer l’Espanya castellana és independitzar-se de Catalunya. Llavors potser serà possible crear una unitat superior. Si no, l’esquerra i la dreta es polaritzaran, els castellans acabaran a bufetades entre ells i, com sempre, miraran d’embolicar-nos-hi a nosaltres.

Cada vegada és més clar que el tema central de les properes eleccions generals serà la democràcia. La declaració de sobirania impulsada per Junts pel Sí i per la CUP ha marcat un punt de no-retorn en la política espanyola, per més que alguns dels actors l’hagin pogut signar en clau més tàctica que estratègica, esperant de forçar una negociació amb l’Estat. El que està en joc en les properes eleccions és l’associació entre independentisme i democràcia. Els partits espanyolistes, tant d’esquerres com de dretes, posaran tot el seu afany a intentar invertir la dinàmica que s’ha creat els últims anys a Catalunya i a presentar la idea de la independència com una idea antidemocràtica. L’Estat i els seus partits han decidit seguir amb Catalunya la mateixa via que van seguir al País Basc per combatre el terrorisme. És aquella idea tan ben expressada pels dirigents més joves del PP i de Ciutadans que el futur d’Espanya passa per independitzar-se dels independentistes. Ara que la policia i els jutges han entrat en acció per mirar d’aplanar el camí, els polítics espanyols utilitzaran les eleccions per intentar aïllar políticament els catalans que van votar el 9-N. Tant els partidaris de la repressió directa com els partidaris la reforma constitucional tenen aquesta mateixa estratègia boja. Això donarà camp per córrer a Podem, que és l’únic partit estatal que defensa la celebració d’un referèndum. Si Convergència es presenta sola i aguanta el cop, el procés es reactivarà, encara que hi hagi eleccions al març. Si Convergència i ERC no aguanten l’embat electoral, el caos augmentarà. La democràcia espanyola podia sobreviure tranquil·lament prescindint dels 200.000 votants de Batasuna, però que mantingui la salut criminalitzant o tractant d’idiotes més dos milions de persones que volen resoldre els problemes polítics a les urnes ja seria més estrany. Sobretot perquè aquesta ferida també podrà ésser explotada al País Basc, les Balears i el País Valencià.

Un senyal evident que la por i la demagògia van degradant la vida pública espanyola es pot veure en la utilització cada cop més gratuïta que alguns periodistes i tertulians fan de la vida privada dels polítics. Potser tinc mala memòria però no recordo haver viscut un clima de xafarderia tan intens com l’actual abans d’unes eleccions. A Catalunya i a la resta de l’Estat els rumors sempre havien circulat per restaurants i passadissos, però fins no fa gaire el periodisme hi mantenia una relació civilitzada. És com si la cacera de bruixes que ha desencadenat la corrupció anés escampant la seva febre purificadora cap a territoris cada cop més delicats i vulnerables. La dictadura de Franco va ser tan invasiva amb la vida de la gent que va forjar unes generacions especialment respectuoses, molt refractàries a jutjar o a profanar els espais privats de llibertat. A poc a poc aquestes generacions van passant a l’altre barri i podria ser que, a mesura que ens sentim més segurs i gosem donar més lliçons de democràcia, les xarxes socials i les disputes polítiques contribueixin a erosionar els valors liberals més que no ens pensem. La demagògia enverina el caràcter i les actituds, i un senyor banalitza un dia el feixisme i l’endemà comença a pensar com un agent de la Gestapo. Hauríem de preguntar-nos si les figures que parlen més de corrupció no són també les que més la necessiten -sigui per no haver d’anar al psiquiatre a tractar-se l’autoestima, sigui per poder assolir les seves ambicions. L’estancament del règim de la Transició ha accentuat la crisi de valors que Espanya ja patia pel fet de pertànyer a Occident. Fins a cert punt és lògic que tothom perdi una mica els papers, a mesura que ens acostem al 27-S. Però la demagògia i el groguisme funcionen com el joc o com qualsevol altre addicció. Cada cop que creus que guanyes, perds, i cada benefici fàcil que treus del Casino t’ajuda a lliscar una mica més de pressa –i dolçament– al fons del pou.

Navegant per internet he trobat l'entrevista que Joaquin Soler Serrano li va fer a Salvador Dalí a finals dels anys setanta en el programa A Fondo. Soler Serrano prepara el terreny perquè el càmera enfoqui els bigotis prims i elèctrics del pintor i, aleshores, mentre els veiem assenyalar crispadament el cel com si fossin unes banyes de brau o unes antenes de papallona, li demana a Dalí si els porta per atraure alguna mena de vibració màgica. El pintor li respon  que els bigotis no són una pensada seva. Li explica que va treure la idea de Joan Batista de la Porta, "un català de Nàpols, contemporani de Leonardo Da Vinci", que considerava que els bigotis llargs eren indispensables per a la creació artística.

De passatges com aquests, n'hi ha molts, en les entrevistes a Dalí. En una entrevista publicada a Serra d'Or hi ha un moment que Baltasar Porcel escriu exasperat que Dalí parla en francès amb la prostituta, en castellà amb el magnetòfon i en català amb la resta de gent que l'acompanya. L'atracció que encara avui genera la figura del pintor no es pot explicar sense la capacitat que tenia per omplir de simbolisme i d'intenció cada cosa que deia o que feia, per petita que fos. Dalí no es justificava ni entrava mai a respondre els insults que rebia. Ell tenia un món -un imaginari que arrencava de la Catalunya medieval- i mirava de treure-li tot el suc possible. Si li va funcionar no va ser perquè el públic l'entengués, o perquè Franco i la Guerra Freda l’ajudessin. Va ser perquè no hi ha res que fascini més a la gent que la llibertat d'esperit i la imaginació.

Dalí em va fer pensar que l’independentisme encara va encarcarat i que no hauríem de perdre el temps responent bajanades. Hem de superar aquesta necessitat tan infantil d'argumentar amb els espanyols. Si ens sap greu que ens diguin nazis, no serem mai independents. El primer acte de llibertat és la capacitat d’obviar la mirada moralitzadora de l'adversari. No hauriem de queixar-nos mai de les coses que ens diu Madrid. Només hauríem de parlar d’Espanya per plaer. Jo, per exemple, no entenc que cap diari de Barcelona no hagi publicat encara una sèrie de reportatges explicant com viu la població espanyola el que passa a Catalunya. Suposo que és massa bona idea. Si no es fa, deu ser perquè els anunciants de l'Ibex 35 s’encabritarien igual que l’encabriten quan parlem de les relacions que Catalunya podria tenir amb Mallorca, València o el Rosselló.

Si busqueu informació sobre Joan Baptista de la Porta, el pensador que Dalí fa responsable del seus bigotis, veureu que a tot arreu apareix com si fos italià. Jo dono per bo que era català perquè ho diu Dalí i perquè era contemporani de Robert de Nola, l'autor del Llibre del coch. Però aquesta no és la questió. La pregunta és si Dalí hauria arribat a alguna banda actuant amb la pedagogia que gasten els líders de l’independentisme. Des de Madrid ens parlen com si cada insult comptés amb el recolzament de l'exèrcit, però som nosaltres els qui donem substància a les desqualificacions. Perquè les condicions que mantenien l'exèrcit espanyol actiu ja no es donen i, com que el procés de recentralització tot just està començant, ara mateix no hi ha res, insisteixo res, que obligui l'independentisme a fer discursos justificatius.

Hem d'assumir que, per molt que ens hi esforcem, difícilment cap espanyol tindrà interès en argumentar sobre la unitat de l’Estat. La intenció serà sempre demostrar qui mana i, com més radical pretengui ser l’exhibició de poder, més arbitràries seran les metàfores. Per desactivar aquesta  retòrica, que està pensada per espantar una part de la població i per animar a una altra part a radicalitzar-se, el primer que hem de fer és deixar d’indignar-nos. En comptes de comentar tant què diuen els espanyols de nosaltres, hauríem de començar a parlar del món com si també fos nostre i com si també hi tinguéssim dret de cuixa. Mentre no ens traguem de sobre aquesta por disfressada de prudència i bonhomia que encara gasten moltes de les veus oficials de l’independentisme, no arribarem enlloc.

Sense atreviment és impossible seduir.

(Si voleu comprar el meu últim llibre, Un estiu a les trinxeres, cliqueu aquí,)

L‘Enric Millo va fer l’altre dia un numeret impressionant davant la premsa estripant el dossier aquest que la Generalitat ha preparat per commocionar l’opinió pública internacional amb el tracte que Espanya dóna a Catalunya. Hem arribat a un punt de demagògia tan sensacional que alguns polítics aviat hauran de començar a disfressar-se de Batman, com l’Ada Colau, per semblar una mica menys petits i menys ridículs. Com tants polítics unionistes quan es volen fer notar, Millo va utilitzar el castellà, que és la llengua que la gent important d’aquest país parlaria en públic si pogués servir-se de l’exèrcit i la policia. Val a dir que el dossier és suau. Parla de l’“extinta” Corona d’Aragó com si el tractat d’Utrecht no s’hagués tancat en fals i com si el nostre estat hagués desaparegut sense violència, gairebé a través d’un referèndum. El dossier tampoc no remarca el cinisme d’un gobierno que ofereix la ciutadania espanyola als hereus dels jueus sefardites expulsats al segle XV, mentre nega els drets històrics al poble català i encara titlla de nazis aquells que els reivindiquen. Un altre tema que oblida és la vaga de fam que un mallorquí va fer l’any passat per defensar la nostra llengua dels atacs del PP, cosa més pròpia de la Xina que d’Europa. No calen dossiers per veure que, en l’àmbit polític, els catalans vivim sotmesos a una angoixa existencial perpètua, des de fa generacions. No cal gaire empatia per adonar-se que la por a fracassar i la sensació de no fer mai prou, provocada per la forta inversió que hem de fer en temps, diners i explicacions, per protegir el nostre país, ens persegueix amb una intensitat incalculable en termes econòmics i socials. Millo intenta fer passar per “odi” el nostre amor maldestre, però que es prepari. Gràcies a teatres com el seu, a mesura que la nació catalana es vagi despertant, molts espanyols se sentiran com si un delinqüent els hagués ocupat el menjador de casa. Així puja Ciutadans, per exemple, alimentant-se de la manca de categoria dels qui haurien d’haver sabut defensar amb honor la unitat d’Espanya.