Una cosa bona que podria passar a Catalunya és que el president Mas fos l’últim polític que els catalans ens permetéssim d’estimar -o d’idolatrar- durant una llarga temporada. Tampoc seria tan estrany ni horrorós, i fins i tot potser ens alliberaria d’alguns vicis. A d’altres països aquest fenomen ja s’ha produït. A la Gran Bretanya, Tony Blair va ser l’últim líder que va estar en condicions de trencar el cor de la gent. Al Estats Units, semblava que la població havia quedat escarmentada amb Bill Clinton, però va caldre que arribés l’Obama a rematar la feina.

A Espanya, després de Felipe i d’Aznar, no hi ha hagut cap líder que donés esperança als ciutadans. Els pocs que es van fer il.lusions amb Zapatero han quedat ben descreguts. Pablo Iglésias apuntava maneres, però la seva cursa cap al centre ha deixat una estela de sospita que, ben utilitzada pels adversaris, li ha acabat pesant com una llosa. És curiós que els dos candidats que menys s’han esforçat a quedar bé, siguin els que més a prop estan de la Moncloa. Mariano Rajoy representa sense cap mania el cinisme prudent de l’home gran, que està de tornada de tot, mentre que l’Albert Rivera no té cap problema a encarnar el cinisme audaç de l’home jove que diria el que calgués per conquerir el món.

Els polítics s’han acusat tant entre ells d’incompetents i de corruptes que sovint tenen tendència a creure que han de presentar-se com si fossin homes nets o moralment superiors davant del públic. L’obsessió que hi ha pel polític nou de trinca en bona part ve molt d’aquí. La nova política és un intent de crear esperança en el buit, estalviant-se de patir pel mal tràngol d’afrontar el passat o de fer autocrítica. Intentant protegir-se del populisme, fins i tot els millors politics europeus han tendit a caure en la trampa d’escampar-lo o d’inflamar-lo. El problema de tractar la gent com si fos menor d’edat o de presentar un lïder com si fos un Sant o un heroi, o un home infal·lible, és que amb cada desencant es legitimen actituds cada cop més cíniques.

El populisme no és culpa de ningú, perquè està fet com nosaltres. Vull dir que el populisme s’alimenta de les febleses i les pors de cada país que el pateix i agafa la seva intensitat i forma. Si Rivera i Rajoy tenen més possibilitats que els altres candidats, és perquè deuen ser els polítics que tenen uns defectes més semblants als de la majoria d’espanyols. A Catalunya, el president Mas genera tantes passions perquè és l’última figura paternal que ens connecta amb el comfort i amb les limitacions de l’univers autonomista. Després de Mas, el conflicte amb Espanya serà obert i el país quedarà a la intempèrie.

Tot i així, crec que estaríem més tranquils si esperéssim una mica menys de la política. Esperar més de nosaltres i menys dels nostres líders ens faria més lliures i ens exposaria menys al populisme. Al mateix temps, també aniríem millor si alguns dels nostres líders en comptes de dir el que creuen que la gent espera sentir i serà prou popular, diguessin més el que realment voldrien que la gent escolti.

Tot i que, últimament, es difonen moltes metàfores inspirades en Hitler no he vist que ningú hagi establert encara una relació creïble entre les societats europees actuals i els règims totalitaris dels anys 30. Si l’ou de la serp ens amenaça no s’ha de buscar tant en el nacionalisme, que va ser un dels enemics més durs del feixisme en països com ara Lituània, Polònia o Catalunya, com en el narcisisme. Entre el vell totalitarisme i el nou liberalisme és fàcil de trobar-hi aquest factor psicològic tan poderós que sovint promocionem de manera excessiva. En comptes de fer tantes teories sobre el Lebensraum, ens hauríem de fixar una mica en les actituds que subsisteixen sota l’evolució dels discursos polítics i els avenços tecnològics. Les idees no solen tenir mai tanta importància com les limitacions, els traumes i les necessitats íntimes de les persones que se’n serveixen per viure i promocionar-se. Per això es diu que les idees no tenen propietari i que, en canvi, el talent no es pot copiar. O pel mateix motiu de vegades l’amor passa per damunt del sectarisme més agre per indignació de les ànimes corsecades. En l’Europa actual és més perillós el narcisisme obscur d’alguns perfils de Twitter i d’alguns coixos amb micròfon que no pas l’ideal dels Països Catalans o de la unitat d’Espanya. L’extermini és un tabú tan central en la identitat europea d’avui, com ho va ser la covardia física en l’Europa de les dues guerres mundials. Sense això, no es pot entendre la força que ha pres l’independentisme ni la modernització d’Espanya. Entre el narcisisme de l’individu dels anys 30 que projectava l’ego en un líder cridaner i el narcisisme de l’individu que ara les projecta sobre el seu melic, no hi ha tanta diferència com pretenen alguns discursos. Quan treus Déu de la vida de l’home, o quan creus que tot comença i acaba amb tu, fins i tot les paraules més boniques es tornen perverses i els discursos més erudits i èpics vitamines pels quinquis.

(Si voleu comprar el meu últim llibre, Un estiu a les trinxeres, cliqueu aquí,)

Un senyal que em fa pensar que estem lluitant per resistir un procés de centralització, més que no pas per aconseguir la independència, és constatar fins a quin punt la retòrica d’esquerres s’ha apoderat de l’anomenat procés. Cada dia em costa més escoltar el discurs de l’independentisme i reconèixer els trets que han permès a la nació catalana de sobreviure els últims segles. Ara gairebé sembla mentida que Pujol guanyés amb el lema “Sant Pancraç, salut i feina”. Quan penso que alguns republicans espanyols de 1868 elogiaven Catalunya “porque es la provincia que se parece más a los Estados Unidos de América”, quedo fascinat que ens haguem acabat fent tan nostre el discurs d’Iniciativa. Aquest setembre, molts partidaris de la independència votaran Raül Romeva o la CUP tapant-se el nas, per pur patriotisme. Aquest sacrifici té una cosa positiva. Vol dir que no estem tan bojos com el 1936 i que una part del país entén que cal fer concessions per treure’s l’ogre espanyol de sobre. Tot i així, s’ha de recordar que aquesta deriva socialista és fruit de l’espanyolització de Catalunya. A primers del segle XX, els viatgers encara insistien que la classe obrera catalana era més civilitzada i liberal que l’espanyola. Ho hem de tenir present perquè, si badem, tanta carta als reis se’ns girarà en contra. El discurs d’esquerres, quan no és un discurs totalitari, en general és un discurs de perdedors. Les societats sotmeses tenen l’autoestima baixa i tendeixen a buscar consol i justificació en els discursos humanitaristes. Sense una cultura de centre dreta que posi la llibertat de l’individu al centre de la vida catalana, la independència només vindrà de miracle. El que fa por als espanyols no és que parlem de l’estat del benestar, sinó que millorem les relacions de Barcelona amb Mallorca, València o Perpinyà –que ahir va inaugurar un monòlit dedicat a Salvador Dalí–. Qualsevol que mani sap que un país no el fan els subsidis, sinó l’esforç i la imaginació. La gent que viu o que aspira a viure de l’erari públic triarà sempre el camí més fàcil i, per tant, el millor postor.

Fa un parell de mesos l’Ajuntament de Barcelona va publicar una reedició ampliada del llibre d’Antoni Bernard, Catalans. RetratsL’Albert Perelló, que és l’editor del volum, em va demanar de fer-ne el pròleg i, com que els pròlegs són la part menys important i més protocolària d’un llibre -i més quan es tracta d’un llibre de fotografies-, he pensat que publicar-lo aquí seria una excusa per donar-li publicitat.

En el pròleg de la primera edició d’aquest llibre, publicada el 1985, Joan Ferreter Mora encara se sentia en l’obligació de recordar que la fotografia és un art. Llavors no hi havia internet, ni telèfons mòbils, ni càmeres digitals. Tampoc no hi havia televisors de plasma ni vivíem en un oceà embafador d’imatges retocades.

Llavors qualsevol fotografia produïa, per defecte, una fascinació natural. Amb totes les excepcions que es vulguin, el fotògraf  s’havia de conformar a passar per un home intel.lectualment discret, més inclinat a les habilitats tècniques que no pas creatives. Com aquests pianistes que ambienten els hotels de luxe o els locals nocturns, el fotògraf s’havia de mantenir en un perfil baix i de vegades fins i tot servil.

Antoni BernardLa missió de l’home que sabia utilitzar una càmara era per sobre de tot la de documentar el món en el sentit més prosaïc i pintoresc del terme. La resta -el valor artístic- gairebé es consideava una propina. O fins i tot el fruit indecent d’una llibertat que un fotògraf no tenia dret a prendre’s.

Evidentment era una altra època. Ara al caire de la ruïna, la casa Kodak passava pels anys més dolços de la seva història. L’accés a la informació no ens desbordava i per poder tenir una cosa tan vulgar com el carnet de conduir -o d’un gimnàs!- era imprescindible passar per una casa de fotografia, on et rebia un personatge més aviat gris, que et tancava en una cambra i et demanava que miressis en un punt fix amb un somriure càndid.

Aleshores era difícil de preveure que un dia parlaríem dels “selfies”, aquesta variació monstruosa de l’autoretrat que avui ens ajuda a entendre fins a quin punt l’ofici de fotògraf ha quedat alliberat del prestigi infantil de la tecnologia. Davant de l’aficionat que comparteix a Instagram o a Facebook una instantània més o menys afortunada d’una posta de sol o d’un plat de macarrons, és més evident que mai que la missió del fotògraf és la mateixa que la de qualsevol altre artista: sel.leccionar i posar ordre al món; retornar a les coses la seva màgia primigènia.

Durant la visita que vaig fer al taller de l’Antoni Bernad, em vaig fer explicar unes quantes anècdotes. Ja se sap que les anècdotes són la salsa de la vida i que sovint porten implícites una lliçó moral que val la pena atendre. Mentre conversàvem, la cosa que em va cridar més l’atenció és que apareguessin tan sovint, entre els records del Bernad, personatges que havien quedat disgustats o fins i tot escandalitzats amb la fotografia que els havia pres. JOSEP PLA2

Amb algunes de les imatges posades davant meu, això em feia somriure. Pensava en els egos que el fotògraf devia haver espantat amb el seu ull poètic i el cap se m’omplia d’idees divertides. Pensava, per exemple, que l’home ve del mico. Encara que ens agradi oblidar-ho, científicament, em sembla que fins i tot es pot dir literalment -sense por d’equivocar-se- que som autèntics micos.

L’Homo sapiens és una de les cinc espècies supervivents dels antics primats, juntament amb els goril.les, els ximpanzés, els orangutans i una altra espècie que ara no recordo. La capa de civilització que ens separa d’algunes bèsties engabiades és pràcticament artificial. Resulta, a més, que aquest barnís finíssim de cultura és curull d’elements que també ocultem al coneixement dels altres per motius que de vegades ni tan sols nosaltres no som capaços d’explicar o de comprendre.

Tant a la vida pública com a la privada, l’ésser humà és una mena de surfista que navega sobre una gran onada d’instints biològics i culturals. El maremàgnum que bull dins nostre ens provoca tota mena de vergonyes i de temors. Això ens manté en un estat d’alarma variable, però que mai no desaparteix del tot. El surfista no vol caure de la taula i nosaltres no volem ser descoberts; per això com més gran i més alta és la onada que ens impulsa -com més exposats estem a la mirada a la resta de la gent-,  més atents estem al mar de fons i més por ens fa de caure a l’aigua.

Si em permeten que estiri l’argument els diré que, igual que la resta de primats, l’home té uns avantpassats hiperactius des del punt de vista sexual. Pensem-hi: només aquesta herència no sol.licitada ja ens obliga a fer molts equilibris. Per exemple llegeixo que als Estats Units la pornografia produeix més beneficis que les cadenes de televisió CBS, NBC i ABC totes plegades. El 2008 l’església catòlica va pagar més de 400 milions de dòlars per compensar els abusos dels capellans pederastes. Això em recorda un uròleg que em va recomanar que fes servir preservatiu fins i tot amb l’amor de la meva vida perquè “gràcies a Internet cada cop hi ha més casos de joves que contrauen malalties a causa de les banyes”. I bé: tot i així, per paradoxal que sembli, el mite de l’amor romàntic no havia estat mai tan valorat ni havia tingut més seguidors al món. MANUEL DE PEDROLO

Dispensin la comparació, compto que potser  l’han trobat una mica poca solta. Però només si tenim present d’una manera prou clara el mar de fons sobre el qual ens veiem obligats a navegar fins i tot els dies més tranquils, ens podrem fer una idea de què passa en la nostra vida interior quan un fotògraf apareix amb la intenció d’immortalitzar-nos.

A més del còctel d’instints primaris que hem de gestionar, cal sumar, al paquet d’inconvenients que cal tapar sota una certa discreció, tota una sèrie d’elements lligats a l’herencia política i familiar, i naturalment a les pròpies experiències. Amb aquest percal no és estrany que davant d’una càmara de retratar la gent no se senti gaire còmode, especialment en un país d’història tan densa i asfixiant com Catalunya.

Davant d’un fotògraf ens passa com quan ens trobem un desconegut a l’ascensor però amb més intensitat. Encara que no haguem comès cap crim, ens sentim igual que un carterista de la rambla o que un amant furtiu. El nostre jo secret s’espanta com un animal davant del foc i el romesco que apareix a la superfície sovint és un espectacle artificiós, incoherent i lamentable. I fins i tot potser també injust.

En la fotografia hi ha una presumpció de veritat, que espanta. En una pintura, en un escrit, en una escultura, i ja no cal dir en una obra musical, la veritat ens sembla més interpretada i per tant més interpretable. Així com en una filmació fins i tot la veritat més salvatge i crua agafa un aire de ficció, en la fotografia qualsevol imatge té tendència a passar per una prova freda i policial d’algun fet indiscutible.

Potser cal anar a buscar l’origen d’aquesta temible qualitat en el fet que la fotografia ha sigut una arma molt utilitzada pels detectius i per les forces repressives dels Estats des que la gendarmeria francesa va començar a fer-la servir contra el comunards, el 1871, després de la guerra francoprussiana. O potser el problema és que la veritat és dinàmica i que ens sentim més justament representats a través del moviment. O potser senzillament som uns mentiders i ens hem fixat que els periodes històrics anteriors a la fotografia ens semblen menys reals i per tant més fàcils de manipular.

En tot cas, fixem-nos que quan diem que algú s’ha retratat mai no ho diem en termes positius. No ens l’imaginem pintant-se davant d’un mirall com Rembrandt o com Velázquez. Entenem que la imprudència ha deixat al descobert una feblesa o una mancança vergonyosa de la seva humanitat i que això li portarà problemes. És lògic que la perspectiva de sortir en una fotografia ens posi en guàrdia.JOAN SALASv2

En el pròleg de l’anterior edició, Ferreter Mora comparava l’art de fotografiar amb l’activitat del caçador. El filòsof pintava Bernad gairebé com un animal de presa, com una bèstia amatent al gest, a l’expressió justa, a la imatge capaç de revel.lar un aspecte del personatge retratat, ocult entre la comèdia.

A mi Robert Cappa –el Cappa de la guerra civil o del desembarcament de Normandia, o el que va morir per culpa d’una mina a Vietnam- sí que em sembla un caçador d’imatges. Molts dels fotografs europeus i catalans nascuts a primers del segle XX em semblen caçadors d’imatges. En canvi, les fotografies de Bernad em suggereixen més l’art pacient de l’artesà o del domador de bèsties. Trobo que en el seu art hi predomina més l’amor que l’adrenalina, més la tendresa que l’espectacularitat. En la seva obra hi veig més misticisme que no pas acció i ideologia; molta més expressivitat que voyeurisme.

Continue reading

Unió és un partit decisiu a Catalunya i, encara que costi de veure, sempre ha marcat l’agenda “política” del país. Quan els analistes diuen que el partit de Duran s’està tornant independentista em sembla que encara parlen ofuscats per les tàctiques de Pujol. Unió és el partit que recull les restes de l’aristocràcia del país. És la formació que connecta Catalunya amb la seva història nacional profunda. Sense la relació que té amb la catalanitat, no es pot comprendre per què ha estat el partit més prostituït pel sistema de la Transició. Unió connecta amb la Catalunya de Prat de la Riba i, a través seu, amb el carlisme que venia dels masos de 1714 i la memòria de la Corona d’Aragó. Unió va servir a Pujol per donar pedigrí al món menestral de CDC i al mateix temps per controlar la intensitat sobiranista del país. Unió va ser durant molts anys l’excusa de Pujol per aturar els partidaris de la independència en el seu propi partit. Ara Duran vol convertir-se en l’excusa de Mas per perpetuar l’empat amb Espanya. És entretingut de veure com tot allò que s’ha fet per mantenir Catalunya sota mínims s’està girant contra l’Estat. Sense això, no s’entén ni la llei Wert, ni la resurrecció de Ciutadans, ni tampoc l’aparició d’una figura com Antoni Castellà dins d’un partit teòricament momificat com era Unió. La història i la continuïtat són la base del poder polític –per això el PP té un paper tan residual a Catalunya–. La història connecta amb les emocions més vives dels països i és lògic que Madrid intenti controlar el nostre passat. Unió es desperta perquè l’ànima de Catalunya es desperta. Justament perquè és el partit de les essències, el lideratge de Duran es basava a ocultar l’imaginari de la formació a canvi de negocis i poder. La criminalització d’Unió només serveix per debilitar la força de Catalunya i trobo estrany que CDC no l’ajudi a alliberar-se. Si Duran guanya, Unió s’acabarà aliant amb Ciutadans per poder vestir la mona de seda i anar fent amb la dreta el mateix que el PSC va fer amb l’esquerra durant el pujolisme.