Una lliçó bàsica de les relacions poder passa per entendre que la manera més segura de dominar l’altre és fer-ho a través de la seva força -i, per tant, de la seva identitat. Així ha funcionat la relació entre Catalunya i Espanya: primer l’Estat va caricaturitzar el nostre catolicisme, després va convertir els virreinats en una farsa, després va banalitzar la nostra valentia i així fins al federalisme, el republicanisme, l’europeïsme i el catalanisme. Fins i tot amb el nostre esperit emprenedor ha jugat Madrid, i així hem acabat, en fallida. Quan siguem independents descobrirem que Espanya érem nosaltres passats per la deformació esperpèntica d’un mirall concau. Per això quan Josep Piqué va intentar fer passar el partit d’Aznar per catalanista vaig saber que el catalanisme era mort, i així ho vaig escriure -va ser un dels meus primers articles. Ara l’única sortida que li resta a l’Estat, si no es produeix un canvi d’escenari internacional que avali la violència, és folkloritzar l’independentisme. L’estratègia de CiU passa per donar peixet per aquí. Mas diu que la consulta és Constitucional perquè no serà vinculant -cosa que sempre va insinuar, molt previsorament- i mira de veure aviam si Madrid pica. CiU, que és el partit que realment mana a Espanya -i, per tant, l’únic que pot trencar-la-, guanya d’aquesta manera en qualsevol dels escenaris. Si Madrid accepta l’envit i mira d’adulterar la consulta, segons quin sigui el resultat  sempre podrà passar-se la Constitució pel folre. Si Madrid no juga o no surten els resultats previstos, podrà continuar allargant el discurs a conveniència, fins que la fruita maduri en un sentit o un altre. L’únic que no pot fer Mas és tirar enrera, perquè l’Estat ho aprofitaria per esclafar el país i la mateixa CiU. Es parla dels Tribunals, de la cita del 8 d’abril i de l’opinió de no sé quins empresaris. En realitat Mas ja ha posat la sort de Catalunya en mans dels electors. El president ja ha dit, com Juli Cèsar quan va creuar el Rubicó: “Senyors, deixem que els daus volin ben alt!”

A mesura que ens endinsem en “territori desconegut” es fa més i més difícil de comentar l’actualitat sense caure en el ridícul. Veure com els diaris i televisions s’aferren a petites polèmiques per condemnar les bestieses de Madrid o per jutjar l’acció del govern fa gràcia fins que arriba el dia de la setmana que et toca de fer l’article. La situació em recorda quan era petit i sortíem a buscar caragols encabat de ploure -la terra humida, l’aire perfumat i cel encara ple de núvols. Recordo que abans de poder-nos menjar els caragols havíem d’esperar uns dies. En arribar a casa, la mare els rentava amb aigua fresca i els deixava dins d’un pot tapat amb un escorredor perquè alliberessin tota la bava. El procés durava entre 10 o 15 dies. Empresonats per un trist escorredor que feia de tapadora, els caragols s’arrossegaven per l’interior del recipient cada vegada més afeblits i desorientats.

L’única cosa que tenien per recordar la seva vida anterior eren uns branquillons de romaní que la mare els posava per aromatitzar-los abans de bullir-los. Els branquillons anaven quedant arrebossats amb el moc dels animalons i, a mesura que passaven els dies, el pot quedava fet un fàstig. Els caragols després sortien boníssims -tan bons que quan me’ls servien em semblava mentida que dels camins de sorra i les rieres que jo feia amb bicicleta en sortís una delicia com aquella. D’aquest procés tan rudimentari se’n deia purgar els caragols. Es tractava que els animalons anessin alliberant les toxines que poguessin provocar-nos una indigestió, de manera que arribada l’hora de posar-los a la cassola estiguessin ben purificats. Per cert, ara recordo que l’escorredor anava fixat amb una xarxa perquè els caragols tenen més força que no sembla i si et confiaves alçaven l’escorredor i s’escapaven.

I bé, tant que es parla de l’estratègia de Mas com si la política fos una ciència més que un art, i em fa l’efecte que el president només està mirant de dur a terme amb Catalunya el que la meva mare feia amb els caragols. En purga la bava -la mala bava. Abans de creuar el riu deixa que tothom s’esbravi, que els fantasmes aflorin i que les toxines i els confusionismes acumulats a còpia de derrotes vagin quedant al marge de la discussió empesos per la mateixa força de la realitat. Mira que la tropa -i especialment l’oficialitat dubtosa- es trobi en la millor posició per guanyar les batalles, que és aquella en la qual els soldats, a més de tenir motius fonamentats per voler guanyar, no tenen manera de fugir o de rendir-se. Alguns patriotes es queixen de la quantitat d’autonomistes que Mas ha fitxat sense veure que l’alternativa li deixaria l’esquena descoberta. La principal intuïció de Mas, una intuïció que em sembla que el guia des que va començar a fer circular això del Dret a Decidir, és que cap país té dret a esperar que la comunitat internacional protegeixi allò que ell mateix no té la força de defensar pel seu compte.

Aquesta doctrina, que hauríem de tenir més apresa perquè és la que ens van aplicar el 1714, demana que tothom tingui com més clars millors els interessos que hi ha en joc, tant els col·lectius com els particulars, que sovint són els que decanten els conflictes. La transició nacional, suposo que Mas ho té clar, ha de passar, sobretot, per un canvi de caràcter nacional. Tampoc no és res extraordinari. El caràcter és el vehicle de la intel·ligència en un entorn determinat. Quan l’entorn canvia és lògic que nosaltres també canviem -encara que això no sigui una cosa de dos dies i encara que alguns vells interessats es resisteixin a modificar les velles etiquetes. Un lider ha de vèncer l’abisme que s’obre entre l’experiència del seu poble i el futur on vol portar-lo. Això va fer Pujol els primers anys de la Generalitat i això, vull creure, és el que Mas està mirant de fer. Una prova que ho estaria aconseguint és que cada vegada que el Jordi Cañas o la Sánchez-Camacho apel·len a la llei em fa la sensació de veure com els creixen sobre el cap unes petites banyetes. Aquest curiós fenomen també em recorda que la purga dels caragols té un temps establert, passat el qual la indigestió torna a ser tan probable com segura.

Mas tindrà avui una sessió difícil al Parlament. L’aixafaguitarrisme sempre és molt desagraït. La gent vol que li donin esperança. La gent vol que la il·lusionin i en aquest país tan castigat, encara més. Els socialistes, que saben fins a quin punt va necessitada de bones notícies Catalunya, treuran tot el suc que puguin d’aquest trumfo. Avui Montilla s’aferrarà al conte de fades i a l’estil buit de Zapatero, i què digui serà igual perquè només comptarà l’optimisme. Contra això, Mas no pot fer gaire més que dir la seva sense entrar en debats estèrils. Les paraules no es desemmascaren amb paraules sinó amb fets. Si Mas vol guerra, el que ha de fer és seguir l’exemple dels socialistes i fer volar ell també els seus coloms. Mentre CiU no expliqui clarament quin país voldria per d’aquí 20 anys, els socialistes jugaran sempre amb aventatge. Per la tàctica, pels focs artificials, per les discussions absurdes i petites, ja hi ha el PSC que és un partit pensat per això. L’error de CiU és creure que guanyava pel peix el cove; guanyava perquè tenia un projecte de país i cada guany i cada concessió es valorara en funció d’un objectiu a llarg termini. En política el que dóna la força són els conceptes. El PSC juga amb el concepte del qui dia passa any empeny i la felicitat possible dins d’Espanya; CiU representa una altra concepció del país, però no acaba d’assumir-ho i, aquests dies, això complica la seva posició.

Una de les palinòdies més divertides que es poden escoltar avui al país és la del convergent que pateix per Catalunya. Pobre país, on anirem a parar amb els socialistes manant. És molt català això d’amagar rera una bona capa de pessimisme la pròpia covardia i mediocritat. Vinc de trobar-me amb un amic que fa deu anys només llegia llibres d’Anagrama en castellà i que avui llegia una novela de Camilieri, traduida al català. Vinc d’escoltar com un vell amic del meu pare explicava que s’ha fet subscriptor de l’Avui, quan fa 10 anys hauria corregut a rentar-se les mans després de llegir-lo (era un d’aquests cosmopolites no-nacionalistes).

A mi no em sembla pas que el país s’estigui desnacionalitzant ni que sigui tan fràgil com es diu; em sembla que és Convergència que va malament i que cada dia és més fràgil, que per por i manca d’audàcia s’està convertint en un partit prescindible, que cada dia està més lluny de la seva tradicional missió històrica.

No és un problema de manar, és un problema d’agafar el toro per les banyes. És un problema de liderar les il·lusions del país que representen. Per gestionar la sopa del camp de concentració ja hi ha els socialistes i aviat fins i tot el PP, si Rajoy aconsegueix civilitzar-lo. Amb tots els xous i grolleries, ERC ha contribuit més a la llibertat de Catalunya, els últims anys, que no pas Convergència. Em sembla que a Convergència fa temps que es confón l’ensopiment del partit amb l’ensopiment del país. El partit de Pujol està allargant massa uns rèdits que ja no donen per més, i comença a fer l’efecte d’ una gran balena embarrancada.

Pujol, que encara és qui mana a Convergència, cada dia em fa pensar més en el Cambó dels anys 30: com a l’històric líder de la Lliga se li està podrint la fruita a les mans, els fruits que ell mateix havia plantat i recollit. Si no deixa que els ideals que ell tan va contribuir a nrmalitzar, segueixin el seu curs natural, se li giraran en contra. Aquella frase tan famosa i tan injusta, Visca Macià, mori Cambó, jo cada dia l’entenc més. No pots donar als teus les armes per creuar el riu, i després deixar-los a l’estacada. Que em presentin un sol convergent de socarrel que avui no sigui independentista. Cap pedagogia que no sigui la independentista, cap discussió que no sigui com fotre el camp d’una vegada, tindrà cada vegada més gust de moneda falsa. Si no s’entén això, si no s’entén que el catalanisme de Pujol dels anys de Franco i de Tejero tenia un valor afegit que no té avui la Casa Gran, és que no s’entén res. Sense aquest valor afegit de generositat i valentia, Convergència mai recuperarà aquell prestigi que tenia, per més corbates que portin els seus dirigents i més intel·lectuals que fitxin. El prestigi dels polítics no ve mai només de la solvència; és un aureola espiritual que la donen la valentia i el temperament que calen per liderar un país, per fer realitat uns anhels, assumint que quan no s’avança es retrocedeix. Això era el que Pujol va fer als anys 80 i això és el que els seus successors no semblen tenir el valor o la força per fer.