Fa quaranta anys el País Valencià tenia figures de primer ordre europeu com Joan Fuster, Vicent Andrés Estellers, Ovidi Montllor, Raimon o Enric Valor. L’economia valenciana era forta i gaudia d’una indústria de primera línia en molts àmbits. D’aquell país que exportava fruites i mobles, així com ceràmiques, sabates o joguines, no en queden ni els ossos. Avui València és un aparador turístic de baixa qualitat ple d’estructures faraòniques. Només el sector de la taronja ha resistit les polítiques del formigó i la xerinol·la promogudes per Madrid.

Mentre Catalunya ha anat recuperant el català gràcies a 30 anys de victòries nacionalistes, només un 26 per cent dels valencians sap escriure l’idioma del país, i sectors importants de població es neguen a parlar-lo, com si pronunciar una paraula en l’idioma d’Ausias March provoqués càncer de boca. La demanda de l’escolarització en valencià supera el 60 per cent, però les escoles només ofereixen places per un magre 33 per cent. La discriminació respecte les poques famílies catalanes que demanen una educació en castellà és tan sagnant que potser caldria insistir-hi una mica.

Si el president Mas i la resta de partits independentistes volen guanyar clarament les properes eleccions val més que es dediquin a explicar de la manera més clara possible quin futur ens hi juguem. L’independentisme necessita més verticalitat i dramatisme i menys fals cristianisme de tieta espantada per la dictadura. Com explica l’Abat Ninet en el llibre Hem guanyat, hem perdut, no som tan lluny d’un procés de valencianització. El 1978 poca gent devia albirar un futur negre a València, quan el Consell preautonòmic va assumir la senyera com a bandera nacional, i Unió Democràtica del País Valencià apareixia com a guanyadora a les enquestes.

Qualsevol que es miri bé el panorama veurà que l’independentisme cada dia té més cares i cada dia fa menys por. És increïble la facilitat amb la qual la majoria d’actors han assumit el discurs socialitzant, introduit per Podemos. Fa feredat veure com l’excusa d’ampliar l’electorat ha servit per aprimar el discurs, fins a transformar un moviment que es basava en el talent en un populisme de tall sudamericà, tan infame com el de Ciutadans i Pablo Iglesias. L’alegria amb la qual els dirigents de CDC han regalat a Duran i Lleida el cost del trencament i el prestigi de l’obra pujolista és una cosa que fa pena. Ja fa massa temps que l’independentisme sembla liderat per friquis.

L’Oriol Junqueras, potser perquè s’ha fet un tip de rebre òsties, ha quedat una mica arronsat des del 9N, mentre que el president Mas sembla més pendent de quedar bé amb la parròquia i, sobretot de quedar bé amb ell mateix, que no pas d’aconseguir la llibertat de Catalunya. Si abans del 9N els líders del país haguessin estat disposats a patir el desgast que han sofert figures com l’Alícia Sánchez Camacho o l’Alfons López Tena per defensar la seva nació, ja ho tindríem fet.

Ara és quan es nota fins a quin punt el sistema ha tendit i tendeix encara a promoure catalans amb actituds retòriques, inofensives per a la unitat d’Espanya. Ara és quan es veu que la cultura política que va servir per resistir l’expoli i l’assimilació no serveix per a trencar l’Estat, ni de broma. Els dirigents de l’independentisme han cregut que si estovaven el discurs i cedien a la demagògia ampliarien la base social i amb la seva actitud només han reforçat la frivolitat de les esquerres i la sensació de confusió.

Fins que no estiguem disposats a col·lapsar el país o a enfrontar-nos a la policia o a l’exèrcit o a qui faci falta per fer un referèndum d’autodeterminació; fins que no deixem de demanar perdó per continuar existint i estiguem disposats a defensar-nos fins on faci falta; mentre pensem des de la por i no des de l’alegria de viure, no només no anirem enlloc, sinó que cada dia anirem pitjor. I l’únic consol que tindrem a la nostra mediocritat és que l’Inés Arrimadas està boníssima i que, poc a poc, el Jordi Cañas ja comença a parlar i a enredar la troca com un vell convergent.

En el vídeo se sent algú que crida: “fill de puuuuta”. I llavors veus Jordi Cañas que es tomba enfurismat i comença a caminar cap als manifestants com si fos un brau que volgués embestir-los. Les enrabiades del diputat de Ciutadans han esdevingut un clàssic. En un altre vídeo vam veure com s’indignava agrament amb Josep Rull i li etzivava: “Me estás haciendo burla? Me lo explicas fuera”. I en un altre vam contemplar com esbroncava a crits un historiador vell i jubilat perquè durant una tertúlia li havia dit que en el seu discurs hi havia actituds franquistes (ell que en privat diu que “el franquismo no fue para tanto” i que no ha tingut una experiència directa ni familiar del que han significat les dictadures per Catalunya).

El moment més pintoresc d’aquesta última performance és quan un parell de membres del comitè d’empresa de TV3 aturen Cañas abans que arribi a la gent i miren de calmar-lo. Canviant al català per donar més dramatisme a la seva condició de pobre màrtir, el diputat li pregunta a un dels nois: “tu tens mare?, tu tens mare?”

Tothom sap que, en l’accepció més utilitzada, fill de puta és un vulgar sinònim de mala persona. Precisament un company seu de partit, Juan Carlos Girauta, va retuitejar fa pocs dies un article que començava citant la Real Académia de la Lengua Española per clarificar aquest matís, abans de començar a insultar un independentista que feia comentaris de mal gust al facebook. El fet que Cañas barregi la seva mare tan fàcilment amb la seva feina de polític no ajuda a fer creïble la imatge de noblesa i dignitat que vol donar amb els seus numerets. És realment còmic que un partit que reivindica la convivència i el radicalisme democràtic tingui uns líders tan susceptibles i inflamables.

Segons la saviesa universal només ofenen les veritats, però es veu que en aquest racó de món els delinqüents com el senyor Millet encaixen molt millor els insults i les desqualificacions que no pas alguns polítics unionistes. Parlem de Cañas però també podriem parlar de Juan Carlos Girauta, que va de polític tolerant i liberal i d’uns anys ençà tampoc no està tranquil si no abandona alguna tertúlia catalana abans d’hora. O de l’Anna Grau i la Inés Arrimadas, que també se senten de seguida personalment ofeses i atacades, sinó les tractes com princeses.

Abans d’increpar Cañas, els treballadors de TV3 havien insultat d’altres polítics i no n’hi va haver cap que tingués l’egoisme d’anar a encendre encara més els ànims dels treballadors. Un polític cobra per no convertir els conflictes en una cosa personal i és poc noble tocar temes sensibles amb un verb esmolat i després emprenyar-te com una mona a la primera de canvi. Si en comptes de buscar merder, Cañas defensés la unitat d’Espanya amb més gràcia i sentit constructiu probablement no li dirien fill de puta tan sovint. Trobo que diu molt de la situació política actual que el partit que reivindica més els valors cosmopolites de l’Estat tingui un discurs tan contaminat per la violència que ha forjat Espanya i tan impermeable al retrocés que aquesta mateixa violència ha experimentat a tot el món, en els últims setanta anys.

Com explica Steven Pinker en el llibre The better angels of our nature, el descens de la violència és una de les notícies més bones de la història des de la derrota del nazisme i, en canvi, és una de les menys valorades i tingudes en compte pels polítics i pels intel·lectuals. No és només que les actituds violentes hagin perdut glorificadors, sinó que els canvis tecnològics, culturals i mercantils la fan cada cop més contraproduent i cara. Sense aquest fenomen que el psicòleg de Harvard descriu amb una profusió tan rica d’exemples -i que s’ha vist tan bé les últimes setmanes a Crimea-, Catalunya no s’hauria atrevit a plantejar-se un procés d’independència. Suposo que és per aquest motiu que alguns polítics unionistes s’esforcen a parlar com si el món no hagués canviat i que, d’altres, s’han convertit directament en un bidó de gasolina amb potes, buscant entre la multitud una espurna que els encengui.

Madrid té prou gent per provocar un merder que desacrediti els partidaris de la independència. Però no està en la situació d’obligar Catalunya a mantenir-se dins d’Espanya contra la seva voluntat a mitjà o llarg termini -si la humanitat segueix evolucionant en la mateixa direcció. A Rússia, la majoria dels ciutadans estaven a favor d’annexionar-se la península de Crimea, però més del 70 per cent estava en contra d’aconseguir-ho per la força. No només ha sigut la comunitat internacional que ha obligat Putin a vigilar les formes en la seva audaç maniobra política. Amb això vull dir que el partit determinant entre Catalunya i Espanya no es jugarà en el Congrés dels diputats, ni al Tribunal Constitucional, si no que es jugarà al carrer entre els nacionalistes catalans que volen mantenir l’ordre com sigui i els no nacionalistes cosmopolites tolerants que, abans que l’ordre sigui català, sembla que preferirien destruir-lo.

El Ciudadano es un hombre vacío, que no tiene nada dentro. Como no tiene nada dentro, se le puede meter dentro cualquier cosa: un coche, un ordenador, un libro de ciencia ficción o un disco de Lola Flores; también tiene sitio para una colección de sellos o para una España Grande y Libre, pues las almas vacías se lo tragan todo. En política, que el Ciudadano tenga ahora un partido indica que la propaganda es muy mala porque hablamos de un tipo que tanto podría ser del PP, como del PSC, como de Iniciativa o incluso de CiU. En cambio, la identificación con ERC es más difícil porque el Ciudadano es un subproducto de la demagogia castellana, como el torero, y no tendría lugar en una Cataluña libre. Sabe pocas cosas, pero esto lo sabe.

El Ciudadano sufre. Sufre como sufriría cualquier persona cuya alma no fuera más que una corriente de aire, y para paliar el frío interior que le produce el vacío, busca la palmadita en la espalda, busca el calor de la masa; es un pedante. Degrada todo lo que pone en evidencia su ignorancia. Nada le gusta más que hablar de libertad y tolerancia con los cañones a favor, y dar muchos sermones. En Cataluña, defiende el multiculturalismo, pero en Madrid defendería las políticas de Berlusconi y en la Alemania Nazi hubiera sido un soldado del holocausto. El Ciudadano es el tipo ideal de las sociedades fascistas: Es el hombre que hace el mal queriendo hacer el bien; es el palurdo con humos que hace la faena sucia al que manda.

Pero insisto: no hay mala intención detrás de su conducta, no hay nada, solo pedantería.

De Ciudadanos, en Cataluña ha habido a montones. Primero se hicieron lerrouxistas, luego de Unión Partiótica, luego de la FAI, luego de Negrín, luego de Franco, luego socialistas. En sus orígenes, el Ciudadano fue un chulillo que entraba en el ateneo tirando de los elásticos y citando Unamuno (ahora cita Steiner y es el rei del internet). Como ahora, mucha gente le escuchaba y luego se reía, pero ya se sabe que hay tontos en todas partes (y que los tontos hacen mucho daño). A menudo este Ciudadano era forastero. A menudo era el único de su pueblo que sabía leer, y había cogido un tono profesoral. Decía: “El saber no ocupa lugar”, y leía y leía sin entender nada porque para entender alguna cosa hay que tener alma.

Era pues, el Ciudadano, la versión castellana del set-ciències, degenerada por las glorias del Imperio. Aunque primero elogiaba Cataluña porque era un país avanzado, enseguida se volvía contra ella, pues descubría que nunca sería el rey del mambo como lo había sido en su pueblo. Desagradecido y cabreado con los catalanes porque cuando hablaba no le hacían caso, por más que lo hiciese en castellano, se ofendía, y cuando se ofendía se convertía, para hacerse respetar, en español profesional. Así progresaba, a base de acusar a los indígenas de separatistas, de burgueses, de rojos o de masones, igual que ahora los acusa de odio racial. Viendo que la táctica funcionaba, muchos catalanes, siempre atentos al negocio, siguieron el mismo camino. Así el Ciudadano ha sido o bien un fenicio del alma o bien un castellano inadaptado por la vanidad más tozuda y espantosa. Los Ciudadanos brotan con fuerza siempre que la cultura catalana saca la cabeza porque una cultura catalana normal sería una denuncia a grito pelado de su miseria. Ahora debemos ir muy mal porque cada día quedan menos Ciudadanos y los que quedan cada día están más peleados.

Resumiendo: El Ciudadano actual es como la chusma de can Anglada, pero disimula porque tiene la sensación que el negro, el chino, el moro o el sudamericano es más tonto que él y que va escuchar sus sermones porque, como él, siempre habla castellano.