Em sembla que les properes setmanes tornarem a sentir el pintoresc ventall d’obvietats que han servit per justificar tanta corrupció i graponeria a casa nostra. Ara sortiran els moderats a dir-nos que, si volem la independència, hem de fer-ho bé. Jo fa anys que vaig aprendre que darrera les afirmacions relacionades amb el seny i la feina ben feta sempre hi ha un ingenu o un barrut. Per això el cas Pujol no m’ha agafat per sorpresa, ni m’ha sorprès la hipocresia de l’Alcalde Trias fent tornar la medalla de la ciutat a l’expresident. Ens hauríem de preguntar si volem pertànyer a un Estat que converteix els nostres polítics en traficants de valors i sentiments per després extorsionar-los i humiliar-los. Hauríem de mirar que els espanyols es preguntessin si volen sacralitzar una Constitució que necessita defensar-se amb el xantatge i els serveis secrets. Llegir com alguns articulistes amenacen els politics catalans de treure’ls els draps bruts si no aturen la Consulta ens hauria de donar pistes sobre la brutalitat amb la qual hem conviscut i la barbàrie que ens espera. Els catalans tendim a menysprear la capacitat de l’Estat per fer-nos mal i la importància del paper que podríem jugar a Europa. La independència de Catalunya fa por perquè la vella Europa del Estats Nació es va construir sobre la nostra desaparició del mapa polític. El cas català no és com l’escocès. Barcelona té una idea pròpia del Continent i capacitat per liderar-la en la seva àrea d’influència. Per això Picasso dormia amb la senyera al capçal del llit. Podem fer tantes estratègies com volguem, però fins que no ens fem responsables de la nostra força i la nostra idea de civilització no ens en sortirem. Si el TC tomba la Consulta, m’agradaria que el Parlament votés de celebrar-la. Si la Consulta se celebra per mandat dels nostres diputats el conflicte estarà servit i només llavors començarem a existir com a nació politica -més enllà de la retòrica. Aleshores, sí que podrem jutjar si els nostres líders ho fan bé o malament.

 

Ja vaig escriure un article explicant la màquina de triturar que es va posar en marxa amb la consulta d’Arenys de Munt. Des d’aleshores hem vist com es desintegrava el PSC, com Duran i Lleida cremava el seu prestigi i com els discursos no nacionalistes de Ciutadans i de l’UPyD ens feien pensar cada cop més en els sermons de Jose Antonio. També hem escoltat la Sánchez Camacho esbroncant mitja Catalunya com un Guardia Civil i hem vist com Jordi Pujol ens demanava perdó per evadir diners mentre preparava una querella contra els bancs d’Andorra. Últimament hem vist de tot, també com el rei abdicava en el seu fill per no acabar a Estoril amb la família. Enmig del naufragi espanyol, l’independentisme ha estat un filó electoral que ha permès salvar molts mobles, però aquesta etapa s’ha acabat. Per fi som al punt en el qual la màquina de triturar, que no és altra cosa que l’ànima universal i mil·lenària del nostre país, posarà a prova els partits que diuen defensar la llibertat dels catalans. Si el president Mas es refugia en la Constitució, la intensitat del pols entre l’Estat i Catalunya acabarà amb ell i el seu partit. Avui a Espanya només queden dues veritats indiscutibles: l’estructura de l’Estat i la nació catalana. Si Mas vacil·la o el seu partit cau en la temptació d’enquistar el conflicte per poder seguir explotant-lo, és possible que, com ha passat d’altres vegades, l’Estat i Catalunya s’acabin destruint mútuament. Per això penso que, per molt que ara es digui que no, al final sí que es posaran les urnes. Les declaracions dels consellers Ortega o Vila semblen un intent groller de donar aire a l’unionisme per la via de deslegitimar d’entrada del resultat, cas que guanyi el sí a la independència. Per això, abans de posar les urnes, caldrà deixar ben clar que la consulta del 9 N serà legal i vinculant i que alguns líders polítics es van tornar a equivocar considerant que el Tribunal Constitucional tenia més legitimitat que el Parlament per decidir el futur de Catalunya.