L‘altre dia, mentre l’Ajuntament presentava a la premsa el Centre Cultural del Born, pensava en un llibre que m’ha agradat molt de llegir: Detroit, an American Autopsy. Detroit, que havia estat la ciutat més brillant i més rica dels Estats Units, és avui la més pobra i desgraciada. L’autor del llibre, Charlie LeDuff, descriu la descomunal fallida de la ciutat com una metàfora de la crisi que amenaça l’estil de vida americà. Després de viatjar durant uns anys, LeDuff va tornar a casa i es va trobar les avingudes buides, els gratacels abandonats, la policia desmoralitzada i les institucions corcades per la corrupció. En algunes parts de la ciutat hi va veure coiots i cadàvers humans colgats sota la neu; és clar, va escriure un llibre. Mentre que la majoria d’analistes consideren que el cas de Detroit és excepcional, LeDuff hi veu l’ensorrament de tot un món i el futur de moltes grans ciutats americanes, si el país no sap reinventar-se. El llibre recorda que Detroit va ser el bressol de la producció en massa, dels executius amb sou de futbolista i de la cultura del crèdit i del consum desbocat. Detroit va posar el cotxe i la rentadora al centre de la vida de les masses i va restablir l’esperança a Europa quan el totalitarisme va col·lapsar la societat burgesa. Algun problema deu tenir el way of life americà quan el govern dels Estats Units es planteja de crear una unitat de mercat amb Alemanya i la resta de la Unió Europea. Barcelona passa un bon moment, però sempre ha sigut una ciutat avantguardista, igual que Detroit. Els barcelonins som capaços de generar grans ideals de llibertat però també de pervertir-los. Hi pensava l’altre dia tot imaginant-me on hauríem anat a parar si ens haguéssim carregat les runes del Born. Justament perquè la vida urbana es basa en la innovació, la continuïtat és el tresor de les ciutats. L’agonia de Detroit ens recorda que la història és plena de perills i que saber estimar un passat ens ajuda a remuntar els mals moments i a no deixar-nos entabanar quan els interessos es tornen tan petits que pensar a curt termini sembla l’única solució.

Com més voltes hi dono més trobo que la cultura de les hipoteques era important, i que la popularització del somni de tenir un pis o una casa amb jardí era la clau de volta d’un compromís delicadíssim entre el localisme i el cosmopolitisme, entre el territori i el mercat. Mentre que el concepte de propietat material va lligat a la construcció d’una vida arrelada a un lloc concret, la globalització dels mercats va lligada a la idea de volatilitat i fluïdesa, a la potent imatge del progrés que Henry James descrivia a través dels hotels de luxe: les habitacions són sempre les mateixes però els ocupants són sempre diferents.

El somni de la casa amb jardí, o del pis a la ciutat, era la clau de volta del sistema que està en crisi. La banalització de la figura del propietari havia esdevingut un parallamps magnífic que absorbia no sols les tensions socials, sinó també els conflictes de caire internacional -si mes no entre els Estats més rics, que són els que creen els conflictes grossos. Ser propietari et lligava a un territori i a una jerarquia –com s’està veient ara amb els senyorets de les finances-, però aparentment et donava aquella seguretat davant de la incertesa que cal per viure amb llibertat. Per això s’hi apuntava tanta gent: la casa, el niuet, la llar, era el pilar de la societat de consum inventada pels nordamericans, la base de la qual no és la capacitat de produir -com en la vella societat burgesa volatilitzada per Hitler- sinó la capacitat de comprar.

Encara que sembli paradoxal, la destrucció dels ideals de llibertat que encarnava l’aspiració de tenir una vivenda en propietat trenca el pacte postmodern segons el qual el lloc no era important i per tant el nacionalisme no tenia cap sentit. Des de Hitler, la noció de territori ha estat reprimida. Els territoris -i les fronteres- existien igualment; les llengües continuaven sent mercats, però es pretenia que tot això no tenia importància o que cada vegada en tindria menys. Per evitar conflictes havíem reduït els ideals de llibertat –i tot allò que s’hi pot associar- a la casa amb jardí. A canvi que la gent no perseguís les seves dèries a través d’una ideologia o d’una ètnia o d’una religió o d’un clan familiar, els estats occidentals prometien una caseta amb jardí.

Ara que probablement no hi haurà més casetes amb jardí, només ens quedarà el low cost i Apple per contenir l’enveja, el sectarisme, el ressentiment i el nacionalisme desbocat. Ja veurem com ens en sortirem. Sobretot penso en els catalans, que som l’enveja de mig món i la baula feble del sistema. Només cal veure –i ara que ningú s’ofengui ni es faci el purità- què hem hagut de fer amb el nostre territori per tenir tranquils els espanyols.

 

Estimat Luis,

He llegit el teu article i està molt bé, per ser el primer. És clar i ordenat, no es nota que el vas escriure a la blackberry tot venint amb el Talgo de Madrid. Com vas trobar els espanyols? Se’ls ha encongit una mica la camisa? Encara que la memòria no sigui el seu fort, ni tampoc el sentit del ridícul, se’n recorden de quan anaven donant lliçons d’economia per Europa? Que lluny que es veuen ara els anys del pavito Aznar i del pavito Zapatero, eh? Fa un any ja va sortir un article a Le Monde que els retreia haver estat més pendents de lluir-se que d’aprofitar els temps de vaques grasses. Es titulava La fiesta cest fini, i avançava el diagnòstic que ara donen amb tanta alarma Paul Krugman i Nouriel Roubini. El recordo perquè la indignació de l’articulista em va fer pensar en allò que deia el nostre metge d’Oxford, el doctor Trueta, que un espanyol és un senyor que obre un llibre, llegeix quatre pàgines i es posa a donar lliçons a tort i a dret.

Del teu article se’n desprèn una idea que m’agrada, i és que la base d’una economia no són els diners sinó la capacitat de generar-los. Com tu dius, citant un gran liberal madrileny, Espanya es trobaria igualment en una situació difícil sense la crisi mundial. Has vist Els germans Marx a l’Oest? Hi ha una escena molt famosa. Groucho i família s’enfilen a un tren i el fan córrer utilitzant la fusta dels vagons com a combustible. Esclar: quan la fusta s’acaba la locomotora s’atura. A Espanya li ha passat això. En comptes d’aprofitar la democràcia i aquests 20 anys daurats per crear riquesa, ha viscut del patrimoni i de les aparences, exactament com sempre. Les privatitzacions, les subvencions europees, l’especulació immobiliària i l’expoli fiscal dels territoris vençuts el 1714: heus aquí la fórmula màgica del miracle espanyol. Conclòs el procés polític, quan ha sigut l’hora de demostrar la importància de la Transició, s’ha vist que l’Estat democràtic era més fruit del context que no pas una superació de la història per mitjà de la intel·ligència.

Estic d’acord amb tu que l’economia espanyola necessita “reformes estructurals”. També estic d’acord que “el marc institucional determina el creixement econòmic”. La contundència amb què ho reconeixes en l’article contrasta amb la contundència amb què sols negar-me el paper dels Estats en la creació de riquesa i l’organització de la felicitat. Ni tant sols la llibertat no és un absolut, estimat Luis, també necessita un marc; val la pena recordar-ho per evitar el dogmatisme, fins i tot el dogmatisme liberal. Per tant, estic d’acord que cal adaptar el marc institucional al nou concert mundial i que sense una política a llarg termini l’economia d’un país no va enlloc. Ara, a partir d’aquí, trobo que navegues. Sembla que et faci por rematar el toro. Em fas pensar en la proposta que ara Convergència ha fet a Zapatero. Per què Mas ofereix ajut a un president mentider que li ha pres el pèl i ha demostrat tanta frivolitat en els pactes i la gestió dels problemes polítics?

En l’article compares el cas d’Espanya amb el d’Irlanda, Hongria, Letonia o Grècia. El fet que es produeixi una certa coincidència de números vols dir que és tan significatiu? No havíem quedat que la crisi espanyola era d’ordre intern. Per què no defineixes les reformes estructurals que demanes? Quin marc institucional creus que afavoriria el creixement econòmic? No podria ser que Barcelona i Madrid s’anul·lin mútuament? Quin bé li pot fer a Madrid que des de Barcelona es recolzi un president mentider? Quin bé li pot fer a Barcelona haver de donar explicacions de cada decisió que pren aquí el govern votat democràticament? Una relació de competència oberta entre totes dues ciutats no afavoriria l’economia més que l’actual relació de submissió? Amb Catalunya fora d’Espanya, Andalusia o Extremadura no s’espavilarien? És culpa només dels catalans que Barcelona tingui una projecció tan feble al mediterrani? Si la indústria patriotera que genera la mala convivència la poguéssim convertir en treball productiu no ens aniria millor a tots plegats? No trobes que Barcelona i Madrid tenen més entitat i més recorregut que Sofia, Vilna, Atenes i fins i tot Dublin?

Jo crec que el cas d’Espanya s’assembla al de la Gran Bretanya. Segons les últimes enquestes més del 40 per cent dels britànics emigraria, si pogués. Els anglesos s’han adormit, i el que els despertarà serà la independència d’Escòcia, haver de competir amb els escocesos. Eliminat el perill de guerres internes, creada la carcassa comuna europea, els grans estats centralistes a la francesa han perdut sentit. És la competència interna, com a substitut de les antigues guerres, el que retornarà la força a la vella Europa. Els grans estats-nació són instruments propagandístics i burocràtics massa cars i redundants; treballen contra la geografia econòmica i maten la vitalitat. En el fons, França i la Gran Bretanya no estan gaire millor que Espanya. Les seves crítiques contra Espanya són igual d’interessades que els antics elogis, i amaguen el mateix fons de paternalisme. Per continuar amb la metafora el tren, es pot dir que, per raons històriques, França i la Gran Bretanya tenen més fusta per cremar i, per tant, més mitjans per recuperar-se, però tampoc no són un exemple gaire edificant. No creus que una aliança d’iguals entre Madrid i Barcelona tindria més força davant de París i Londres que l’actual? Jo crec que, justament per això, França i Anglaterra han estat sempre grans defensores de la unitat d’Espanya -de la unitat de pandereta. L’han defensat i se n’han beneficiat juntament amb l’immens cos de funcionaris de l’Estat i els petits judes catalans.

Si et ve de gust, pensa en tot això, i no tinguis por de donar-me la raó ni de portar-me la contrària. M’han dit que era el teu aniversari, per molts anys.

Enric

Llegeixo, a Le Monde, un article bastant bèstia. Es titula La derrota de l’armada invencible i es rabeja molt tranquilament en la destrossa que la crisi està produint a Espanya. Amb una mala llet que fins i tot a mi m’ha semblat ofensiva, l’articulista diu que “la fiesta est terminé” per molts anys.  Contra la insistència de Madrid que està tot controlat, ens augura un futur negríssim. “Quan la mar s’enretira, queden en evidència els que s’hi banyen nus”, escriu parafrasejant el financer Warren Buffet.

L’autor diu que el miracle espanyol era un miratge; diu que Espanya no ha aprofitat el bon temps per construir res sòlid; remarca que, a diferència d’altres països no té cap sector capaç de treure-la de la crisi. Explica que la productivitat és de les més baixes d’Europa, que el sistema d’ensenyament és dels més dolents, que la taxa d’abandonament escolar bat récords entre els països industrialitzats. Assegura que Madrid s’haurà d’empassar les lliçons de nou ric que ha anat donant per Europa els últims anys. Aquí s’hi recrea amb una ràbia venjativa que fa esgarrifar.

Fidel a la seva tradició política, Madrid ha construit l’Espanya postfranquista començant la casa per la teulada. L’especulació immobiliària i les privatitzacions han substituit l’estraperlo. L’espoli fiscal, l’exèrcit. La burocràcia autonòmica, la burocràcia centralista. Aquí no ha pencat ni déu i ara ho pagarem. També a Catalunya on, espanyolitzant-nos, ens hem tornat tan ganduls com ells.

Les declaracions de British Airways dient que Iberia està sobrevalorada és la metàfora de la imatge d’Espanya que aviat s’escamparà pel món. En no sé quin diari anglès ja deien que els espanyols haurien de tornar a l’economia agrària. Alguns economistes, creuen que, sense marge per devaluar la moneda, podria passar que calgués sortir de l’euro. El sistema bancari tampoc no és clar que aguanti el tipus. La llarga decadència de l’imperi demostra que no hi ha res més espanyol que la capacitat d’amagar merda sota les estores; tot i així, però, probablement petaran bancs. Els bancs tenen un deute extern important. Espanya ha construit més que Anglaterra, França i Alemanya juntes. La bombolla immobiliària és la segona més gran del món civilitzat després de la nord-americana i aquí no hi ha Obama per arreglar-ho.

El deliri de la façana, aquesta obsessió per la grandesa encara que sigui de cartró pedra, aquest optimisme d’abraçada madrilenya encarnat en l’Espanya plural i l’Espanya va bien, ens ha deixat en un mal pas. Ara veurem si els catalans hem après la lliçó o tornem a sacrificar-nos per Madrid. Com que si ens dediquem a arreglar la joguina madrilenya (total perquè tard o d’hora tornin a espatllar-la) ja no tindrem forces per salvar-nos nosaltres, potser seria un bon moment per adonar-nos que la història d’Espanya es va acabar a la guerra civil, que la transició era una estafa de trilero i que ha arribat l’hora de muntar la nostra barraqueta, una barraqueta més petita i menys retòrica, més eficaç i més d’acord amb la nostra manera de fer i la nostra geografia. Una barraqueta que sigui nostra, sense camises horteres ni corbates llampants. On poguem viure i treballar en pau d’una vegada.

Aquest matí tot esmorzant, he sentit un senyor que li demanava a la seva esposa, mentre mastegava la banya d’un crosant: “Què diu, carinyo, el diari?” “Res, Jaume, les mateixes notícies de sempre sobre la crisi”, li ha respòs la senyora indiferent. He estat a punt d’aixecar-me per precisar-li a la bona dona que els diaris no donen les mateixes notícies de sempre sobre la crisi, sinó cada dia pitjors. Miri les xifres, senyora. L’estat dóna les males notícies en compte gotes perquè el cafè no ens talli la digestió, però la cosa està peluda. Fa tres setmanes vaig llegir que l’atur havia augmentat a Catalunya un 24 per cent en un any; avui llegeixo que l’augment és d’un 28,66 per cent. No cal saber economia per veure Solbes parla de retallada del creixement i no de recessió per motius propagandístics. Hoover, el 1929, també va dir que la fi de la crisi estava a la cantonada, poc abans del crack.  Com pot dir Solbes que Espanya està més preparada que la majoria de països europeus per afrontar la crisi, si el creixement s’ha basat en el totxo i els experts diuen que el pet fort de la construcció vindrà al 2010? L’onada ve de lluny i em sembla que s’anirà fent gran gran com un psunami purificador. És l’hora de pencar i estalviar, de treure la pols a la guardiola i de no deixar-se robar: és l’hora dels catalans (les dificultats són el nostre fort).