He llegit l’article que Joan de Sagarra em va dedicar a La Vanguardia i, d’entre les nombroses aproximacions que s’han publicat sobre el meu llibre, la seva és la més original. No sabia que El nostre heroi, Josep Pla era una tesi. Ni que el protagonista era el seu pare. Jo em pensava que havia publicat un dietari amb passatges assagístics i un perfum lleugerament romàntic, de novel·la d’educació sentimental. No hauria dit mai que el tema era Josep Maria de Sagarra, sinó l’esforç i el premi de perseguir la llibertat, a través de la figura de Josep Pla.

La llibertat és un tema que no passa mai de moda, ni tan sols a Catalunya. La llibertat apel·la a la consciència de cadascú, i potser per això el llibre ha generat reaccions tan viscerals: d’una banda, els que tremolarien si Pla ressuscités i es declarés independentista; de l’altra, els que necessitarien que s’aixequés de la tomba i digués que Espanya no s’aguanta per enlloc per dir clarament què pensen.

Al seu article, Joan de Sagarra constatava que el seu pare no era de la Real Academia. Molt bé. Ni tan sols els doctors som infal·libles, i indignar-se forma part del folklore nacional. Però, per apel·lar tant a la veritat, trobo que va aprofitar poc l’article. Podria haver explicat per què Martí de Riquer es felicitava -abans de tornar-se demòcrata- que la dictadura hagués “captat” Sagarra; per què Josep Pla feia córrer que era un “col·laboracionista”; en quin idioma volia escriure el llibre de la Fundación Juan March, i qui li va retirar la senyera quan estava de cos present.

Així sabríem perquè va esdevenir conseller de la SGAE; per què el règim li va donar la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio; perquè, a diferència de Pla, escrivia a La Vanguardia. Perquè, tot i així, va morir pobre, i perquè Maurici Serrahima va escriure que s’havien utilitzat les necrològiques per esborrar la imatge del Sagarra “d’abans.”

El fill del poeta pogut comentar aquest text: “Creo fundamental realizar una hábil política de atracción de los intelectuales catalanistas, que no es tan difícil como podría imaginarse. No se trata de pactar ni de adoptar peligrosas actitudes de conllevancia sino sencillamente de captarlos con lo que el Estado gana una baza y la pierde el separatismo“.

El text el va escriure el prestigiós erudit Martí de Riquer, ja mort Sagarra. Hi deia que el poeta havia estat “una excelente baza del Estado contra el catalanismo” i es lamentava que la dictadura no hagués sigut tan “hábil” a l’hora de “captar” Riba, amb la “digna solución de problemas económicos personales“.

Ja sé que aquest és un país molt bèstia, però no cal que Joan de Sagarra tregui el ganivet de carnisser per defensar el seu pare. Podria fer-li una biografia, en comptes de vendre’ns el drama per entregues. Que no faci comèdia, que ha preferit esperar-se a fer l’article que solucionar el tema amb una trucada. A mi, Sagarra em sembla tan patriota i poc franquista com Pla. Trobo indiferent si va ser de la RAE o de la SGAE, i les conclusions dels informes de la Falange. Ara bé: l’entrepà que li van fer els guardians de les essències i els espanyolistes, justament prova que, com dic al meu llibre no es pot jutjar els escriptors catalans de la dictadura pel teatre que feien per sobreviure, i que, d’entre tots, Pla va ser el més llest.

Al final del meu dietari hi ha un “avís”. Explico que he elaborat un aparell crític perquè l’editor creu que, a Catalunya, només compren llibres els erudits. Jo diria que són els únics que en parlen, generalment després de passar-se hores tancats a casa, amb el mal humor que això genera. A tot el món, els erudits vigilen la cultura oficial, i és lògic que a Catalunya tinguin un paper destacat i uns mètodes concrets. Pensar exigeix relacionar, interpretar, no deixar-se enlluernar per les dades; implica revisar els conceptes i ressituar les coses en un context humanitzat. Els erudits escorcollen, passen llista, emmagatzemen; custodien les mòmies disfressades, són els vigilants de l’statu quo. A Catalunya l’statu quo és foraster, o això mira d’explicar el meu llibre. Hauria estat una sorpresa que l’erudició organitzada hagués fet un esforç per acostar-s’hi.

Una doble bufetada

¿Un dietari a les llistes de llibres més venuts? He intentat indagar en aquest fenomen paranormal i per això he llegit, he devorat, m’he cruspit literalment El nostre heroi Josep Pla, d’Enric Vila (A contra vent). En pocs dies me l’havia recomanat tanta gent que gairebé m’havia fet desconfiar, i he tingut la sensació que aquest és el llibre del moment de l’elit catalana que freqüenta el nacionalisme.  Polítics, periodistes, escriptors, tothom parla d’aquest assaig, però gairebé tots, sense saber-ho, li fan mal. Perquè aquest no és un llibre que es pugui apropiar cap ideologia, ni hi ha cap ideologia que se salvi en aquest llibre, ni és tampoc un llibre que reflexioni sobre Josep Pla tot i que ho faci, i encara menys és un dietari tot i que en tingui la forma. El més interessant d’aquest llibre és que ens propina una doble bufetada. La primera és divertida perquè és formal: és una desconstrucció radical i valenta de l’assaig, fins al punt que a la meitat del llibre tenim més la sensació de ser en una novel·la que en una biografia. La forma de dietari és només un pretext, i un dels enganys amb què l’autor juga amb nosaltres: com diu ell al final «posats a quedar atrapat en una forma, que la forma sigui meva». La segona bufetada és més dolorosa perquè aquest llibre no és un assaig sobre Josep Pla per molt que ho pretengui un títol que encara no entenc ni l’intent de fer de l’escriptor català el protagonista del llibre. La segona bufetada és una reflexió explícita i implícita sobre el nostre país, la ignorància que tenim del nostre passat i la incapacitat que tenim per anar endavant tots plegats. El llibre comença sent un dietari i acaba tenint una forma nova; comença sent una reflexió sobre Josep Pla i acaba sent una mena de novel.la. Tot és arbitrari i fins i tot capritxós, però almenys és el producte d’algú que se sent lliure i no està disposat a sotmetre’s a cap forma i molt menys a cap idea. Quan el lector arriba al final, respira tranquil perquè se li fa evident una gran paradoxa: no devem estar tan malament com pretén Enric Vila quan ell mateix ha estat capaç d’escriure un llibre com aquest.

Fa cosa d’un mes i mig, Manuel Cuyàs va publicar un article molt generós amb mi i amb el meu últim llibre, que veig que ha portat cua. L’article em situava al centre d’una colla, que Cuyàs anomenava «els descarats», presumiblement destinada a dirigir el país. Cuyàs, que és un gat vell, se servia del meu llibre, El nostre heroi Josep Pla, per parlar d’una generació que puja forta, a través d’un seguit de noms concrets. El sistema dels noms, en un país poruc com el nostre, on tothom es mira de reüll i viu mig amagat, és un camí segur per promoure la polèmica. D’aquí, segurament, que l’article hagi produït un cert bum-bum i que primer Jordi Amat i després Jordi Cabré hagin necessitat dir-ne alguna cosa.

D’entrada, diré que no em trobo gens descarat. Tampoc no aspiro a seure en cap trona, ni encara menys a dirigir el país. Com ja li vaig dir a Cuyàs, la meva gran il·lusió seria viure d’acord amb el meu sentit de la dignitat i de la justícia, sense haver de donar tantes explicacions. M’agradaria no haver d’escriure tant sobre el país. De moment, escric segons la meva manera d’entendre la vida, que consisteix a anar pel món mirant de no abaixar-me gaire els calçotets i confiant més en la intel·ligència de la gent que no pas en la seva ideologia.

L’adjectiu que Cuyàs va penjar a la nostra colla, «els descarats», no m’agrada, però el comprenc des de la seva sensibilitat. Per això, tot i que l’etiqueta no m’agrada, l’article em va semblar generós. Em va semblar que Cuyàs reconeixia les limitacions de la seva generació sense desmerèixer-la. És veritat que ens criticava -el desacomplexament «potser excessiu», que jo mateix reconec en el meu llibre-. Però l’article era més un acte de reconeixement als qui venim darrere, volia més reivindicar una colla que comença a tenir un currículum i una manera de fer les coses, que no pas oferir un retrat precís d’una generació. Cuyàs és periodista, no sociòleg.

Per això m’han sorprès els articles dels meus amics Jordi Amat i Jordi Cabré. No us sabia tan llepafils, nois. El Cabré celebrava no aparèixer a la llista, i l’Amat, que era un dels esmentats, se’n desmarcava com si visqués per damunt del bé i del mal. Els articles respiraven una suficiència que m’ha tocat el voraviu. Una cosa és que Cuyàs em trobi «descarat» i una altra, que gent de la meva edat, educats en democràcia i en català, em pengin la llufa i se’n distanciïn com si provoqués la lepra. Això ja em sembla menys innocent.

No es tracta de ser més o menys descarat, sinó d’elaborar el pensament des de la pròpia veritat sense utilitzar els altres per justificar-se. Cuyàs -i ja em rectificarà-, parlava d’ambició, d’intel·ligència, va triar el terme «descarats» per explicar l’auge d’una manera menys retòrica i més efectiva d’anar pel món, per això la seva llista de noms era heterodoxa; en canvi, l’Amat i el Cabré, que havien de demostrar aquesta intel·ligència, reduïen la discussió a la vulgar ideologia, que és com confondre la moral amb la moralina, i com tornar a l’Espanya negra.

L’article de l’Amat, concretament, era una exhibció de cultura i de coneixements molt viva, però deia més de les seves fílies i fòbies que no pas de mi ni del moviment “descarat” en què pretenia incloure’m. Pujol, l’escola nacionalista, la TV3 de Miki Moto, els articles de Marc-Àlvaro, han marcat la nostra generació -que també és la de l’Amat, per molt que en l’article en parlés en una tercera persona tan calculada-. No obstant, tenen poc a veure amb el meu independentisme. El meu besavi ja era separatista i ja hauria trobat que Pujol era peix bullit. Em sembla que queda clar en el meu llibre. A casa, no ser comunistes no ens va portar mai a ser franquistes, i la caiguda del mur de Berlín ha marcat menys les meves formes i em separa menys de la generació de Cuyàs que no pas haver pogut grapejar les noies sense remordiments. No creus, estimat Amat, que el fet que l’espanyolisme s’hagi tornat pacífic ha influït més en la «pugnaç descaradura» que m’atribueixes que no pas tota la rastellera de factors que enumeraves en l’article? La teva dèria pel diàleg és menys il·lusòria que el meu independentisme? Compte amb els adjectius que penges als teus amics, perquè després són l’única diana que veuen els sectaris de la generació de Cuyàs i la discussió es fa impossible. Ah!, i pel que fa al llibre de Cercas sobre el cop de Tejero, dubto que em descol·loqui: quan ara parlava de l’espanyolisme incloïa el PSC. Justament perquè Pujol no es va inventar el país, a casa meva sempre vam saber quina mena de gent eren. I a casa teva, ho sabien?

 

http://www.elpunt.cat/noticia/article/-/-/37840.html

http://www.elpunt.cat/noticia/article/-/-/40594.html

Vaig una mica piripi. Visca el Barça! Ara em sap greu haver sigut tan agre amb el Guillamón. En aquest país, el més difícil, l’obstacle més fomut de vèncer, és el rencor. Hauria de mirar de no contribuir-hi, oi? Què vull? Justícia? Semblo un jueu d’abans de la guerra. Ja sabem que aquí l’Autoritat només tolera allò que prèviament no ha pogut matar.  Ja sabem que els escriptors catalans mai no ho fem prou bé -i que els escriptors espanyols mai no ho fan prou malament. Reconec que viure en carn pròpia l’aplicació del Reglament m’ha sorprès. També he de dir que si no hagués tingut la sort de llegir el llibre de Pericay hauria portat la crítica del Guillamón molt millor (encara em queda una mica de modèstia). Lamento treure el tema, eh?, però ja n’estic tip. Aquí o ens escalfem tots o llencem l’estufa al riu! Em dol que el Guillamón tingui tantes ganes de restar, haver-li trobat tan poques ganes d’entrar en el llibre, aquest mensypreu que es respirava en la crítica de Vilanova, i en la del Mayayo sobre Companys, i que és com una declaració de guerra. M’espanta que tot sigui tan real i tan cru. Trobar-ho tot tan previsible. Com si jo ara digués que el llibre de Guillamón sobre l’exili està ple d’informació supèrflua, i que és una llàstima poder anar fins a l’altre punta de món a parlar amb gent que ha patit tant i només saber descriure’n el color de la camisa. És fàcil caricaturitzar, ni tant sols cal que diguis coses que no penses per mentir. Però on porta?, si no respon a una imperiosa necessitat de sobreviure. Cal valorar el conjunt; orientar. Si el Guillamón volgués orientar faria una gran feina. Un crític literari hauria de tenir una certa feblesa pels escriptors que no estan acabats, encara, i a ell sembla que li passi justament el contrari. Però val més deixar-ho estar: per què? per què? per què? Els jueus devien pensar el mateix mentre els pelaven. Doncs perquè sí i punt. Això m’espanta, veure fins a quin punt en aquest país els ponts són febles i el debat intel·ligent es trenca tan bon punt rasques una mica. Au va a fer nones. Hauria estar content de veure que la tesi del meu llibre queda tan ben representada .

Aquí va la crítica de Julià Guillamón sobre el meu llibre. L’ha publicada juntament amb una altra de Xavier Pericay, que també ha tret una cosa sobre Pla. No entenc perquè Guillamón troba tan important que jo dediqui el llibre a Lluís Prenafeta i, en canvi, no es fixa en la perla que encapçala el llibre de Pericay: “A Arcadi Espada, desde el magma fraterno”. Tampoc no entenc perquè diu que tinc un estil “desaliñado”, quan el meu primer llibre se’l va llegir “dos veces de corrido” i el segon, sobre Companys, el va trobar tan bo que ni es va atrevir a ressenyar-lo. Un altre toc de geni el té quan em compara amb  l’Alcoberro, que va fer un pamflet de quatre planes, a tota hòstia. Com més anys fa que escric, més em costa fer-me entendre. Potser m’estic tornant tonto. Abans que em tanquin, m’agradaria que algunes bones persones es llegissin el meu llibre i el de Xavier Pericay; que se’ls llegissin l’un darrera l’altre, i després vinguessin a explicar-me del gran diari que és La Vanguardia i de com de radical sóc jo en el llibre. Aviam si així veig la llum i em salvo.

P.D. Pla a Cruzet: “La falta d’equanimitat i de valor cívic en el nostre país, davant uns interessos creats artificialment, a l’empar de les circumstàncies, és desoladora”. Guillamón, Guruceta.

Pla y el periodismo casero

A diferencia de la mayoría de libros sobre Pla, Josep Pla y el viejo periodismo de Xavier Pericay (Barcelona, 1956) deja de lado la gran panorámica para centrarse en un aspecto particular: los inicios en el periodismo, desde las primeras notas como redactor de Judiciales de Las Noticias,en agosto de 1919, hasta su entrada en La Veu de Catalunya,en la primavera de 1922.

Muy respetuoso con la bibliografía precedente (en la que destaca la tesis doctoral de Marina Gustà), Pericay organiza su exposición en tres actos. El primero toma como punto de partida la muerte del director de La Publicidad,Romà Jori, en enero de 1920, y la necrológica que le dedicó Pla. Relata la aparición, desde las primeras notas sin firma, de un estilo basado en la mezcla de tonos (un nivel concreto, junto a otro manifiestamente abstracto) y en la introducción del sujeto en la crónica. Pla defiende el ideal de un periodismo divertido y truculento, capaz de imitar la realidad, que choca con las inercias del reporterismo de su tiempo. El segundo presenta al Pla corresponsal en París, debatiéndose entre la literatura y la escritura periodística, que apenas le da para vivir, y traza un paralelismo con Hemingway. Mientras Hemingway opta por la literatura, Pla se decanta por el periodismo, que mediante un proceso de reconversión transformará en literatura. El tercero está dedicado a la Conferencia de Génova de 1922 y es un análisis de la posición de Pla en el contexto del periodismo español e internacional. Pla regresa de Italia decidido a firmar por La Veu y lanza un ataque a Gaziel. Es lo que Xavier Pericay denomina el sorpasso.

Pericay inscribe a Pla en el ambiente de la época y lo convierte casi en un personaje de novela: un joven atrevido, que se enfrenta a la miseria del oficio y que consigue hacerse un lugar guiado por el sentido práctico. En este aspecto choca con las construcciones ideales del catalanismo, por el que Pericay – no es nuevo-no siente ninguna simpatía. El libro muestra la precariedad del periodismo español (las crónicas de Gaziel de la Conferencia de Génova llegaban a Barcelona por vía postal y se publicaban con seis días de retraso) y, en especial, de La Publicidad,dirigida por un director al que no interesaba el periodismo, que a partir de junio de 1922 se convertirá en diario de partido. Paralelamente, la regañina del responsable de la Maison de la Presse tras su primera crónica parisina o las ruedas de prensa de Lloyd George en Génova demuestran la pérdida de autonomía del reportero, incapaz de abordar los hechos sin la mediación del portavoz político. Pericay coteja, compara y busca en la Obra completa de Pla el porqué de determinados olvidos y dobles versiones, sin evitar temas espinosos como el plagio o el ninguneo al que sistemáticamente somete a los principales periodistas de su generación. De estos aspectos, que considera consustanciales al escritor, extrae conclusiones generales. El correlato con manuales y memorias de periodistas de la década de los años veinte permite situar la obra en un nuevo contexto, aunque en relación a la Conferencia de Génova se abuse de ellas, hasta el punto de perder de vista a Pla durante demasiadas páginas.

Josep Pla y el viejo periodismo combina la variedad y riqueza de informaciones con un planteamiento narrativo, lo que otorga a cuestiones más o menos conocidas un aire de novedad. Al mismo tiempo es un valioso ensayo, escrito desde la identificación con Pla: también Pericay es un hombre prematuramente desengañado que busca un refugio en la escritura. Un libro de referencia que quedará.

Pla contra España

J. G.
El nostre heroi Josep Pla es un libro magmático, en el que Enric Vila (Barcelona, 1972) ha puesto a hervir investigaciones periodísticas, experiencias profesionales e inquietudes personales. Escrito en forma de dietario, combina el panfleto con el estudio, la autobiografía y el ensayo. Vila presenta a Pla como un modelo ético y literario, a partir, principalmente, de su actitud en la posguerra. El arranque es de aúpa, con una dedicatoria a Lluís Prenafeta, una comparación entre Léon Daudet y Salvador Sostres y la afirmación de que Pla “és el nostre Pujol de la literatura”, “un autor fundacional, un autor d´aquests que, com Shakespeare, Goethe i companyia, converteixen la seva literatura en un cap de pont mitològic a través del qual els pobles passen de l´estadi antropològic a l´estadi polític”.

Vila presenta un Pla comprometido con la idea de Catalunya, y consciente del enemigo a batir: la provincianización, promovida por el franquismo en un régimen de ocupación. Desde esta perspectiva aporta documentos interesantes, como el relato de un encuentro con Tarradellas en 1960, o los informes de censura, que permiten conocer la imagen de Pla que tenía el régimen: nacionalista irredimible. Vila sostiene parte de su argumentación en la identificación personal (“No crec que Pla s´allunyés mai d´aquests principis, que són els meus”). Su peripecia familiar le permite profundizar en la percepción de la figura del escritor por parte del catalán medio, mientras que sus cuitas amorosas sirven de contrapunto a una reflexión sobre la vida sentimental y sexual de Pla. Las entrevistas con Amadeu Cuito, Jordi Amat o Albert Manent permiten contrastar las propias ideas, aunque a menudo hacen que se pierda el foco. El libro tiene una parte panfletaria, que lo convierte en el reverso de Contra Josep Pla,de Ramon Alcoberro, y una parte ensayística, con una comparación brillante entre Pla y Luján, en la línea de Néstor Luján: el rostre o la màscara (2003), que es de lo mejor y más trabado. Uno de los problemas es el estilo desaliñado y la composición acumulativa, caótica, con un montón de cosas que no se sabe exactamente qué hacen ahí: desde las páginas que dedica a su editor, hasta las notas sobre el sabotaje de su blog que desembocan en un final histriónico: el adiós a Pla y la idea de que el libro es un epitafio de un yo infantil que queda atrás.

Las citas que aporta Vila sobre el desprecio de Pla hacia los castellanos, considerados como la policía de España, la anécdota que cuenta Manent de una entrevista entre el escritor y Manuel Aznar o las discrepancias con Vergés sobre el espacio que la cultura catalana debía ocupar en Destino son muy contundentes, pero no bastan para sostener la radicalidad de Pla más allá del desengaño y la necesidad de refugiarse en la pequeña patria. Queda la obra: la recopilación de las formas de vida, la historia, la geografía y la sensualidad del país (que Vila ve embadurnada de chapapote español), para legarla a las generaciones futuras.