Antonio Baños és un home graciós i juvenil, que sembla molt més resistent a l’alegria efervescent i passatgera de les nits de farra que no pas al cul de ferro i a l’instint assassí que demana la política. Les ulleres de mandarí i la barba de bohemi li donen un aire d’intel·lectual antic o d’estudiant etern, sobretot quan somriu i se li fan els clotets de bon noi a les galtes. La seva manera de vestir, a mig camí entre el modernisme català i el casticisme madrileny, fa pensar en aquells dandis de barri que tothom saluda i que sempre troben algú prou disposat a pagar les seves copes o a escoltar els seus acudits.

David Fernández creu en sants i màrtirs i té una idea del fracàs melodramàtica i redemptora. Fernández creu que els perdedors fan avançar el món. Baños és un epicuri que ho sacrificaria tot –o quasi tot– a protegir la seva llibertat i els seus petits plaers de cada dia. Fernández va connectar amb el país perquè té un aire d’home patidor i compromès. Baños sembla un perdedor d’ofici, un home assedegat d’amor que busca en el romanticisme de les causes impossibles una manera de sentir-se acompanyat i de dissimular la mala opinió que té d’ell mateix. Si Fernández agradava perquè es pren la tragèdia de la vida a la valenta, Baños connecta amb el país perquè disfressa d’ironia i de consignes revolucionàries un complex d’inferioritat social i nacional compartit per molta gent.

Baños (“la meva pàtria és la Meridiana”) no s’explica sense la petjada que la Gauche Divine i Pasqual Maragall van deixar en la cultura urbana del país i en la Barcelona destruïda pel franquisme. Si Fernández no s’explica sense l’independentisme basc, el nou líder de la CUP forma part d’un món de classe mitjana-baixa que ha mimetitzat l’èpica d’aquell progressisme pijo i provincià de la transició que, per dissimular la seva impotència i la seva castellanització, va pretendre que fins i tot la misèria es pot comprar i convertir en una experiència atractiva. La nova figura de la CUP, que diu que és un català autèntic perquè tots els seus avantpassats són d’origen estranger, va tenir un avi de la CNT i un altre falangista. La seva mare es deia Liberty i va ser la primera nena que va portar pantalons a Nou Barris i Sant Andreu.

Nascut el 1967, Baños arriba al Parlament després de dedicar-se al periodisme durant més de vint anys sense haver establert compromisos laborals estables. Llicenciat a la Universitat Autònoma, ha col·laborat en mitjans del sistema espanyol com Ajoblanco, La Vanguardia, El Periódico, ADN, Público, Qué Leer, Diario.es, La Marea, La Sexta, Cadena Ser, Onda Cero i en revistes marginals amb noms com ara Apnea, Vida Apícola o Panadería y Molinería. Parlant de l’època de l’Ajoblanco, el seu mític director, Pepe Ribas, declarava fa poc que Baños és un home que necessita desaparèixer de tant en tant sense avisar. Per il·lustrar que és un home que no es deixa amargar la festa fàcilment, el columnista d’El Mundo Antonio Lucas recordava en un article una crònica de Baños d’un concert que, en realitat, no es va celebrar mai a causa del mal temps. Continue reading

Els detalls més significatius del debat d’investidura es van produir  durant el discurs del portaveu de la CUP, David Fernàndez. Mentre Jordi  Cañas es va encendre, el president Mas va agrair el to de Fernàndez i el va rebatre amb un grau d’empatia que hauria estat impensable fa uns  anys. La conseqüència més positiva del resultat electoral és que ha  obligat els partits a deixar de banda el folklore guerracivilista.  Alguns tertulians atien els fantasmes del passat, però al carrer no hi  ha la divisió dels anys 30, i la memòria històrica potser aquest cop  servirà d’alguna cosa. La CUP desperta l’inconscient polític del país  més profund i democràtic, i més castigat per la repressió. La CUP ve  dels càtars, dels remences, dels segadors, dels últims defensors de la  Barcelona el 1714 i també dels carlins i els anarquistes –abans que  fossin espanyolitzats, després de l’assassinat del Noi del Sucre. Els  nois de la CUP són fills de la tradició de la defensa de la terra i, si  són prou disciplinats per no cremar-se a foguerades, tindran un paper  influent ara que els mapes i la geografia s’han tornat tan importants.  És veritat que el seu discurs antisistema costa d’empassar a les elits  europees. De fet, representen tots els valors pels quals l’Europa  colonial sempre ha tendit a mirar d’aniquilar-nos. Tot i així, Europa ja no és el centre del món, i la CUP diu veritats que podrien ajudar a  regenerar l’ànima del continent i la xarxa urbana que els estats nació  han destruït els últims 300 anys. Amb la seva memòria d’elefant, la CUP  infondrà coratge al Parlament i posarà en evidència el fals idealisme  democràtic de partits com Ciutadans, més pensats per valencianitzar el  país i per canviar els beneficiaris de la corrupció que no pas per  convertir Catalunya en Suïssa. Amb la CUP, es veurà fins a quin punt els partits d’herència comunista o feixista tendeixen a sacralitzar les  lleis. Ara sí que podem dir que ja hi som tots. El president Mas, que  representa la capacitat de resistència del país; Junqueras, que és  l’astut, i Fernández, que és el més valent de tots.