La culpa dels incendis és de gas natural. Ho he sentit a dir alguna vegada a un amic meu biòleg, amb ganes de provocar. Abans, la necessitat d’escalfar-se amb llenya mantenia els boscos més o menys nets de combustible; ara, gràcies al meravellós invent del gas, el combustible s’acumula al bosc i a l’estiu crema de forma descontrolada. Evidentment no defensaré que tornem a l’estufeta de llenya. Però sí que crec que hauríem de buscar la manera d’aprofitar el potencial energètic dels nostres boscos. S’imaginen la quantitat bestial d’energia que es dilapida en un incendi? Què deu costar tot aquell combustible cremant inútilment? Quanta activitat positiva podria generar? Probablement, poques vegades a la història Catalunya ha tingut tant bosc i tan mal aprofitat. No entenc, tant que es parla d’energies renovables, perquè ningú no es planteja una explotació energètica dels nostres boscos. Si els cremessim nosaltres, probablement no es cremarien tan sovint; les coses útils tenen més resistència a la destrucció. És una pena aquesta constant que fa que un estiu no sembli estiu, si no es produeixen uns quants incendis desbocats. Els incendis formen part del cicle dels boscos mediterranis però hauríem de mirar que no es produïssin tan sovint o, com a mínim, d’una forma tan absurda i poc rendible.

Ara que tenim els pantans plens i hem superat el pic d’histerisme que va generar la sequera de 2008, podríem tornar a parlar de la gestió de l’aigua. No hi ha moment més dolç per parlar d’escassetat, que quan es neda en l’abundància (i perdonin la broma). Ara que tothom està menys susceptible, podríem insistir que la gran víctima de la nostra escassetat no és l’Ebre sinó el Ter. És l’hora de preguntar-se si és assenyat que el 75 per cent de la seva aigua vagi a parar a Barcelona. Llegeixo que Plataforma pel Ter ha portat l’Agència Catalana de l’Aigua als tribunals. Perfecte: també és un bon moment per preguntar-se perquè els ecologistes de l’ACA se salten sistemàticament la llei que protegeix el riu gironí. Barcelona és un drac insaciable i cada any voldrà més aigua. El Ter i el Llobregat, els dos rius que l’abasteixen, baixen cada cop més escanyats. Les pluges d’enguany els han salvat d’una situació desesperada, però la pluja és variable, i la moreneta no atendrà sempre els precs improvitzats dels nostres polítics incompetents. Hem de discutir què fem. Portem l’aigua del Roine, engeguem un pla de dessalinitzadores o seguim els postulats de Compromís per Lleida? Aquest senyors proposen una solució de la qual s’ha parlat poc. Es tractaria d’ajudar els pagesos lleidetans a modernitzar el sistema de regadius per tal que aprofitessin millor l’aigua. Asseguren que l’estalvi permetria abastir Barcelona i alleujar el Ter. A més, els diners no anirien a França ni a les elèctriques, sinó que revertirien en el país. Sona bé.