L‘endemà que Oriol Junqueras anunciés el fitxatge d’Ernest Maragall, el president de la Fecac va titllar de mandrosa i de racista una persona tan educada i tan treballadora com la Montserrat Carulla. Aquest és, em sembla, un dels objectius que perseguia el fitxatge de l’exconseller del tripartit: anar despullant a poc a poc la mona. Tot i que a can PSC diguin que els és igual, la incorporació de Maragall a les files d’Esquerra és el moviment més important que s’ha produït a la política catalana des que el president Mas va anunciar el seu compromís de celebrar un referèndum. La figura de Maragall fa ràbia no sols dins del PSC, sinó també en l’entorn convergent més díscol, que un dia et vota CiU i un altre, Esquerra. Junqueras sap que, per tal que el camí cap a la independència tingui possibilitats d’acabar bé, Esquerra no pot créixer aprofitant-se de les contradiccions dels convergents. Jo diria que el líder d’ERC té clar que, ara mateix, ell no podria liderar un procés separatista perquè, per raons històriques que no cal explicar, ni té quadres massa experimentats, ni el seu control sobre el partit és prou sòlid, ni les posicions sobiranistes dins de CiU estan completament consolidades. Tot i que Maragall no és un signe de renovació, compleix la funció per a la qual està pensat el seu fitxatge: d’una banda, contribueix a fer més difícil que Pere Navarro pugui atribuir-se sense fer el ridícul una continuïtat amb el catalanisme; i, de l’altra, obre una veta de creixement per a ERC més realista, que substitueix el discurs d’aviam qui té més collons i és més patriota per la confrontació d’imaginaris en l’eix esquerra-dreta, que fins ara era terreny dels espanyols. I aquesta és la jugada: el fitxatge de Maragall protegeix Mas dels que el volen fer descarrilar i assegura un creixement ordenat per a Esquerra. No és un fitxatge que busqui vots, sinó posar el partit en la situació de créixer en la direcció correcta –sobretot si el plet amb Madrid s’allarga.

L‘enquesta que dóna la victòria a ERC en les properes eleccions és la demostració més clara que hem tingut fins ara que el president Mas està portant el procés de manera excel·lent. Per raons que no vénen al cas aquests últims mesos he vist moltes sèries nordamericanes. He vist sèries sobre zombis, sobre invasions extraterrestres, sobre marines islamistes, sobre lladres de guant blanc, sobre polítics sense escrúpols, sobre advocats sense títol i fins i tot sobre justiciers urbans disfressats de Robin Hood, defensant la seva ciutat futurista amb arc i fletxes.

A banda de l’entreteniment, la gràcia que té veure sèries nordamericanes és que et donen una idea de quines coses preocupen el poder més enllà dels discursos que fan els intel·lectuals que gestionen la propaganda del sistema. Les sèries són les novel·les franceses del moment, et diuen cap a on va el món i on són les arrels dels grans conflictes. Ara, per exemple, està de moda dir que el progrés de les nacions depèn de la qualitat de les institucions. És un discurs que serveix perquè alguns diaris semblin seriosos i perquè el Jordi Cañas sembli alguna cosa més que un porter de discoteca. No obstant, el discurs de la crisi institucional emmascara el moll de l’os del problema d’Occident, i és que la gent comú ha perdut la tensió espiritual.

En totes les sèries nordamericanes que he vist el missatge és el mateix: la qualitat de les institucions és un reflex de la qualitat humana de la gent, de la seva capacitat de filar prim a l’hora de prendre decisions morals complexes i de la seva resistència a les excuses que els dolents ens posen sempre. Els Estats Units eduquen el públic per combatre l’enemic interior. No només l’enemic que s’amaga entre la gent, el criminal o el terrorista, o el polític corromput pel poder, sinó també l’enemic que portem dins. Totes les sèries que he vist sembla que treballin per superar l’home massa creat per la cultura dels vells estats-nació. Aquest home petulant i capritxós, que devora més del que produeix perquè ha perdut el contacte amb la terra i no es coneix a ell mateix. Contra la retòrica del polític que atia el fals idealisme i l’enveja de la gent, o contra el columnista que repeteix els tòpics que el fan quedar millor, els americans reivindiquen l’home que defensa els seus amors concrets de les perversions del sistema, si cal saltant-se la llei.

La maduresa ho és tot i el missatge subliminal d’aquestes sèries és que tot s’aguanta per un pèl i que la base de la democràcia i la pau social no està en mans dels polítics, ni dels militars, sinó del coratge i el talent de persones molt diverses que saben qui són i què volen fer amb la seva vida. Occident viu un moment d’estancament i pessimisme, i necessita la força moral dels seus ciutadans per renovar el sistema sense engegar-lo a fer punyetes. El que fa Mas de tirar endavant sense patir pels interessos de partit és el que el fa creïble el procés cap a la independència i el que dóna al país l’oportunitat de crèixer més enllà de les antigues pors i dels vells contes de fades.

La majoria dels columnistes que cobren per equivocar-se diuen que Mas trencarà CiU, però jo diria que més aviat es carregarà el que queda del sistema autonòmic. Per això, els fatxes i l’esquerra franquista estan tan nerviosos. Justament perquè no governa per afavorir el seu partit és més difícil d’aturar i posa més en evidència les ombres xineses del sistema. El pont aeri, que va voler convertir Mas en un ninot, ara acarona el somni d’una ERC esvalotada i impacient que li doni una excusa per tornar a espantar  la gent i recuperar el control sobre el païs. Una part de l’elit encara confia en l’infantilisme de la massa per evitar la independència i branda el fantasma d’una ERC guanyant per poc i d’una convergència trencada i cainita.

Mentre van perdent lectors, algunes capçaleres venen l’estampeta d’un Mas atrapat entre Espanya i Esquerra. Per la seva banda, Mas posa a prova el patriotisme d’ERC i CiU i el coratge dels columnistes que donen lliçons de democràcia mentre publiquen en diaris en els quals està prohibit escriure paraules com independència i referèndum; Mas posa a prova l’idealisme dels nois de la CUP que promouen la cultura de la ràbia, sovint bordant per Twitter com gossos salsitxa. I, per descomptat, apel·la al pragmatisme dels senyors de Barcelona, alguns dels quals podrien perdre part dels seus negocis si posen massa resistència al curs dels esdeveniments.

L’únic que fa Mas és posar a prova la maduresa del país. Està posant les condicions perquè cadascú tingui èxit o es faci mal solet. Ho fa amb una barreja de fe i d’escepticisme. I ho fa per ell mateix, que és el motiu pel qual s’han de fer les coses. Alguns diuen que trencarà CiU i regalarà la Generalitat a ERC. Jo crec que, si Mas i Junqueres saben mantenir el rumb prescindint dels cants de sirena i les ombres xinesques que genera el poder, els que han de patir són els altres partits. I Madrid, naturalment, quan es convoqui el referèndum.

Un dels arguments més utilitzats pels polítics i comentaristes contraris a la independència és que ERC es menjarà CiU a les pròximes eleccions. L’infal·lible Duran i Lleida advertia l’altre dia al president Mas que “quan algú fa el discurs d’una altra formació política sempre acaba guanyant l’original”. L’Albert Rivera i el Jordi Cañas, que han passat de menysprear els temes identitaris a embolicar-se amb la bandera i utilitzar la història dels seus papis i mamis immigrants per reivindicar Espanya, auguren que CiU acabarà com la UCD. Després tenim l’Enric Millo, que ha vingut a substituir la Sánchez Camacho, la diva caiguda de la política catalana. Millo, que fa el discurs de Camacho però sense l’escot i les faldilles, assegura que el president Mas està segrestat pels radicals d’ERC i que ens portarà pel pedregar. Segons les enquestes que es publiquen a la premsa, si ara es convoquessin eleccions l’astut Junqueras es menjaria l’electorat del pobre ingenu Mas. Tampoc no es pot dir que les enquestes demostressin gaire precisió en els últims comicis. Però fins i tot així els líders no trien el context en el qual han de governar. Liderar consisteix a gestionar l’espai incert que s’obre entre allò que hi ha establert i allò que es vol aconseguir. Tot polític que vol transformar un país corre el risc d’estirar més el braç que la màniga o bé de quedar curt. De moment, veient com Iniciativa i el PSC s’han doblegat al joc de la consulta, i com el PP es va abraçant a les mòmies del franquisme, no em sembla que el president Mas fili poc prim. Fins i tot Rubalcaba, el gran Fouché espanyol, sembla una imitació de Zapatero. Qui pot negar que el seu discurs sobre la Constitució fa pensar en la comèdia que el seu exlíder va fer per entabanar els catalans amb l’Estatut. Si alguna cosa està passant, diria jo, és que ERC i CiU s’han apoderat de la centralitat i que, senzillament, alguns enyoren el temps en el qual era el PSC de Maragall el partit que feia la competència als convergents.

Avui dia el dirigent polític que em transmet més confiança en el fet que el procés cap a la independència no s’aturarà és la Marta Rovira. Reconec que quan l’Oriol Junqueras la va posar de secretària general no em va semblar una bona idea. Vaig pensar que tornàvem a l’independentisme cumbaià dels focs de camps i les guitarres. Durant el tripartit havia vist tantes ganes de perdre que em vaig deixar portar pels prejudicis. Em va passar per alt que aquesta imatge de Maria Teresa de Calcuta amb rebequeta que segons com gasta la Marta Rovira forma part del nostre repertori estètic nacional més genuí. En aquest país les dones que porten robes cares i ajustades acostumen a ser frívoles i provincianes. Per descomptat estic generalitzant -no vull ofendre ningú-, però és un fet que les dones més intel•ligents i fortes que conec tenen totes un aire mongívol i, més o menys, vesteixen estil Woodstock.

És molt bo que l’independentisme s’estigui omplint de dones -especialment de dones maternals, sexualment neutres, i no com algunes dirigents i diputades unionistes que només inspiren vicis. En aquest país les dones acostumen a ser molt més consistents que els homes. Entre els homes catalans hi ha una quantitat immensa d’estaquirots i de fantasmes. Si Catalunya fos un país lliure potser les nostres dones s’espatllarien, però així d’entrada sembla que podrien arribar a ser un exemple de civilització per tot Europa, sobretot ara que vindran polítiques cada dia més austeres. A diferència de la virilitat, l’instint maternal no ha estat massacrat per la política i s’expressa amb més contundència i naturalitat. La proliferació de dones com la Marta Rovira a primera línia de l’independentisme és la millor prova que la separació d’Espanya ha deixat de ser un ideal d’herois i somiatruites i ha passat a ser un tema de supervivència. Les dones sempre han tingut un paper destacat en els millors moments de la nostra història. Sigui en la victòria de Montjuïc o en la defensa de Gal•lípoli, o sigui inspirant els artistes modernistes. A mi Mas i Junqueras ja m’agraden però quan veig la senyora Rovira estic més segur que no hi ha marxa enrere. Si voleu podeu trobar l’afirmació masclista, però quan les dones virtuoses d’un país es calcen els pantalons és que s’ha acabat el bròquil.

Quan penso en Puigcercós veig un llop de mar fent equilibris dalt del pal major d’un vaixell amotinat que navega a la deriva en un mar ple de taurons. El vaixell és Esquerra. Els taurons que esperen salivejant l’hora del banquet porten l’escut de CiU i del PSC. Qui és menjarà el gran llop de mar? El vent sacseja el barco d’un costat a l’altre i de vegades sembla que el berenar serà per CiU, d’altres pel PSC. Mentrestant, els amotinats guanyen terreny dins del vaixell i els oficials fidels a Puigcercós van caient: l’últim és Xavier Vendrell. El problema de Puigcercós és que, en la lluita pel poder, ha promès massa coses a massa gent amb interessos divergents. A CiU, el tenen pel porter que els donarà la clau de la Generalitat, i per això l’ajuden. Al PSC, l’han ajudat perquè Carod no tenia força per mantenir sol el Tripartit. Dins d’Esquerra, Puigcercós havia promès als seus oficials acabar amb Carod i presentar-se ell de candidat i ara es troba que a més de Carod ha de batre Carretero. Carretero segurament és l’home que avui guanyaria unes primàries, si no és que els sectors oficialistes tornen a pactar, cosa que deixaria el partit molt malmès. L’única sortida de Puigcercós, doncs, és deixar d’utilitzar la presidència d’Esquerra per les seves ambicions personals, renunciar a ser el candidat a la Generalitat i dedicar-se a unir partit. Si no vol que se’l mengin viu o ensorrar Esquerra, haurà de repartir el pastís que volia tot per ell entre els amotinats. I conformar-se amb el càrrec de reina mare, encara que li dolgui.