En un llibre d’autoajuda vaig llegir que un líder és un home que quan vol una cosa, s’aixeca i va a buscar-la. Pedro Sánchez (1972) seria una mica això: un guapo d’anunci de colònia, amb un vernís de vanitat ingènua i quixotesca, que als 26 anys ja deia que seria secretari general del PSOE i president d’Espanya. Aleshores només l’admiraven els amics perquè allà on posava l’ull tirava la canya -i pescava-. Feia poc que havia deixat el bàsquet, conscient que mai no seria un jugador brillant, i havia aconseguit una beca per treballar en el grup socialista de Brussel·les, tot i tenir molt poc coneixement de l’anglès.

Fill d’una família benestant de Madrid que llegia El País, Sánchez es va afiliar al PSOE als 21 anys, coincidint amb l’última victòria de Felipe González, aquella que va obrir el pas a una llarga i tortuosa renovació de cares. Des d’aleshores, ha donat proves de tenir tanta ambició com confiança en ell mateix. Després de passar per Brussel·les, va aconseguir que Carlos Westendorp se l’endugués en una missió de pau a Bòsnia, i l’any 2000 va entrar en l’estructura del partit de la mà de Pepe Blanco, el secretari d’organització de Rodríguez Zapatero.

A diferència d’altres nois de Blanco, que ara formen part del seu equip, Sánchez va anar prosperant a empentes i rodolons. El 2003 va concórrer a les municipals de Madrid i per una mica no va entrar. El 2008 i el 2011 va anar a les llistes pel Congrés i tampoc no va ser escollit per pèls. En tots tres casos va aconseguir ocupar una cadira de rebot, per substituir una baixa. El 2010, abans de quedar fora per tercera vegada, va guanyar el premi que donen els periodistes parlamentaris al diputat revelació. Això no va fer que se’l deixés de considerar l’aneguet lleig del grup de nois de Blanco. Es veu que el secretari d’organització li donava les feines més grises i feixugues. Continue reading

Cada vegada és més clar que el tema central de les properes eleccions generals serà la democràcia. La declaració de sobirania impulsada per Junts pel Sí i per la CUP ha marcat un punt de no-retorn en la política espanyola, per més que alguns dels actors l’hagin pogut signar en clau més tàctica que estratègica, esperant de forçar una negociació amb l’Estat. El que està en joc en les properes eleccions és l’associació entre independentisme i democràcia. Els partits espanyolistes, tant d’esquerres com de dretes, posaran tot el seu afany a intentar invertir la dinàmica que s’ha creat els últims anys a Catalunya i a presentar la idea de la independència com una idea antidemocràtica. L’Estat i els seus partits han decidit seguir amb Catalunya la mateixa via que van seguir al País Basc per combatre el terrorisme. És aquella idea tan ben expressada pels dirigents més joves del PP i de Ciutadans que el futur d’Espanya passa per independitzar-se dels independentistes. Ara que la policia i els jutges han entrat en acció per mirar d’aplanar el camí, els polítics espanyols utilitzaran les eleccions per intentar aïllar políticament els catalans que van votar el 9-N. Tant els partidaris de la repressió directa com els partidaris la reforma constitucional tenen aquesta mateixa estratègia boja. Això donarà camp per córrer a Podem, que és l’únic partit estatal que defensa la celebració d’un referèndum. Si Convergència es presenta sola i aguanta el cop, el procés es reactivarà, encara que hi hagi eleccions al març. Si Convergència i ERC no aguanten l’embat electoral, el caos augmentarà. La democràcia espanyola podia sobreviure tranquil·lament prescindint dels 200.000 votants de Batasuna, però que mantingui la salut criminalitzant o tractant d’idiotes més dos milions de persones que volen resoldre els problemes polítics a les urnes ja seria més estrany. Sobretot perquè aquesta ferida també podrà ésser explotada al País Basc, les Balears i el País Valencià.

Segur que recorden aquella consigna que els partits unionistes van utilitzar en la campanya electoral del 27-S per desacreditar l’independentisme: Junts pel 3%. Doncs bé, ara resulta que el cap de la trama Gürtel, Francisco Correa, ha confessat que el PP també cobrava comissions per l’adjudicació d’obres públiques. D’aquí a uns anys parlarem de l’Espanya del 3% per referir-nos a la casta que va aguantar el prestigi de la Transició i el patriotisme constitucional. Tampoc cal escandalitzar-se. Comparat amb el que robaven les elits franquistes, un 3% és poca cosa. Hi ha gent que es pensa –o que vol fer veure– que la democràcia és una fórmula. És la mateixa gent que parla de fer neteja com si posar fi a la corrupció fos igual que passar el drap de la pols per damunt d’un moble. I no: la democràcia és una cultura. No n’hi ha prou de tenir unes institucions democràtiques, cal que els ciutadans i les classes dirigents siguin demòcrates, i això no s’improvisa en dos dies. Els escàndols de corrupció no es poden deslligar de l’esclat de l’independentisme perquè responen a la mateixa crisi de la democràcia tutelada que ha permès Espanya superar tants segles d’obscurantisme sense caure en un altre pou de violència. El 3% era el preu d’això que l’unionisme anomena pomposament la convivència. La corrupció va servir per substituir les classes dirigents del franquisme per unes altres elits fidels a l’Espanya constitucional i als poders autonòmics. Per això avui a Espanya no hi ha res més corrupte, més pervers i més antidemòcratic que utilitzar la corrupció amb finalitats partidistes. La corrupció que tant escandalitza ens ha servit per arribar on som. A Madrid va servir per definir una idea moderna d’Espanya amb la capital com a Pequín de la Península i a Barcelona va servir per protegir una centralitat catalana. A mesura que el centre i la perifèria xoquin es veurà fins a quin punt el 3% servia per mantenir unida l’Espanya democràtica.

Un dia una amiga em va dir que desconfiés dels polítics que no tingués ganes de follar-me. Ho va dir sense fer cap distinció de sexes i vaig entendre que em parlava de l’eròtica del poder. L’home o la dona de poder han de transmetre capacitat d’autodomini i capacitat de fer-te mal, però sobretot t’han de fer creure que tenen una cosa que tu voldries i no tens. Com més lleig és un líder, en general més profunda és la intel·ligència i la voluntat de poder que ha de posar al servei de la seva capacitat de seducció. Mireu Pujol, mireu Churchill, mireu Kohl, Andreotti, Merkel, Aznar o Napoleó. Fa dies que hi penso. La nova política, que havia de regenerar l’Estat, s’està convertint en una passarel·la de models de telesèrie nord-americana per a adolescents. La crisi institucional és tan profunda i el discurs està tan fossilitzat i tan controlat que els polítics nous gairebé ja només compten amb la imatge del seu cos per seduir els electors. La moralitat, que és la base del misteri, és tan escassa que ara s’ha de fer explícita a través de la carn. La bellesa ja no és espiritual. La nació és un full comptable d’Excel. Els discursos sonen buits i obvis. Els líders han perdut els atributs d’heroi i s’han convertit en objectes de periodisme rosa, com abans ho havien sigut els toreros, els futbolistes o els cantants. L’Estat ja no en té prou d’utilitzar els jutges per legitimar-se, ara necessita cremar una generació de joves valors. La corrupció desanima i avorreix i, sense una resposta realista al desgavell que ha provocat l’independentisme, la vella Espanya dels militars i dels toreros mira de convertir la política en una mena d’operación triunfo que distregui l’atenció. Si la campanya del 27-S va ser llarga i pintoresca, la campanya de les generals es farà eterna i vorejarà el grotesc. La banalització ha substituït l’obscurantisme com a forma d’evitar el debat civilitzat. L’independentisme ha escampat tant el caos que fins i tot es qüestiona el règim foral basc per continuar tapant forats.

La reforma constitucional que el PP vol impulsar per intentar legitimar les amenaces que el discurs unionista utilitza per pressionar els votants catalans, m’ha recordat la pirueta jurídica que el règim franquista va fer per jutjar i executar els defensors de l’ordre republicà després de la guerra civil. La victòria militar no només va permetre Franco presentar-se com el salvador d’Espanya. També li va permetre manipular la llei per declarar-se el continuador de la legitimitat republicana mentre intentava desacreditar-la per tots els mitjans possibles, fins gairebé esborrar-la de l’imaginari del país.

Aquests ultims 40 anys, hem parlat tant de democràcia que ha semblat que demanar perdó per l’afusellament del president Companys, o del general Batet, o de Carrasco i Formiguera, era una mesura estètica innecessària. En realitat disculpar-se per aquelles execucions i tantes altres significaria reconèixer que Franco no va ser un accident de la història, ni un home providencial. Si l’Estat reconegués que les execucions van ser il·legals, admetria que Franco va ser un usurpador. I això no tan sols obriria el camí per començar a jutjar 40 anys de dictadura. Sobretot trencaria la continuitat entre el franquisme i la democràcia que va possibilitar la Transició i posaria en joc la tradició política que ha forjat l’Estat espanyol.

Malgrat que l’ONU ha demanat dues vegades a Madrid que derogui la llei d’amnistia del 1977, cap govern no ha accedit mai a trencar amb el franquisme, com els partidaris de la ruptura demanaven als anys setanta. Jutjar el franquisme canviaria la idea oficial del que és Espanya i faria impossible blindatges legals com els que planteja el PP. Els qui van viure la Transició recordaran que el lema que va presidir el pas de la dictadura a la democràcia va ser “de la Ley a la Ley pasando por la Ley”. Seguint el patró de la postguerra, i de tot el segle XIX, durant la Transició l’Estat va pilotar el pas d’una legalitat a l’altre gràcies a la col·laboració de l’exèrcit. Ara una reforma lampedusiana és més difícil perquè l’exèrcit ja no pot garantir el respecte a la llei. Ara la llei ha de tenir el recolzament del poble. Ara ningú no dubta que en els països democràtics l’exèrcit és el resultat del poble i que, si no, la democràcia és una altra cosa. És normal que les contradiccions s’aguditzin i que veiem sortir a passejar tots els fantasmes de la història.

Igual que passa en les tiranies i en les corts dels reis absoluts, les elits espanyoles han tendit a mirar d’eliminar el sentit del temps de la vida comunitària per poder mantenir la unitat de l’Estat. L’ideal d’autoritat de Madrid sempre ha passat per mantenir el ciutadà en un confortable present continu que li evités de pensar en el passat o en el futur. Aquesta obsessió per aturar el temps típica de les teocràcies i dels imperis decadents, ha fet que l’Estat i els seus valedors hagin tingut, sovint, tendència a aferrar-se a institucions superades per la història. No és casualitat que l’unionisme parli de la Constitució de 1978 com si encara fóssim a la Guerra Freda. Per retenir Catalunya i homogeneïtzar l’Estat, Espanya ha arribat tard a totes les formes europees de govern des del temps de l’absolutisme. El fet que l’unionisme sacralitzi una Constitució aprovada sota la pressió d’un exèrcit colpista com si fos la quinta essència de la modernitat, no ens ha d’estranyar.

L’altre dia hi pensava escoltant unes declaracions de l’Albert Rivera sobre les meravelles de la Transició i la perfidia de l’independentisme. Algú hauria d’explicar que el relat polític de 1714 va néixer fa més de 150 anys per reivindicar el constitucionalisme i el paper de Catalunya en la liberalització d’Espanya. Algú hauria de recordar que, abans de convertir-se en una manifestació clarament independentista, l’onze de setembre havia servit per denunciar el perjudici que havia significat pel conjunt dels espanyols la derrota de Barcelona davant dels exèrcits de Castella i França. Seria bo tenir present que l’obsessió de les elits espanyoles per momificar les institucions de l’Estat i la tossuderia dels catalans per alliberar-se’n, ha tendit a despertar idealismes ferotges entre les classes més desfavorides, i que això sempre ha acabat com el rosari de l’aurora.

No és causalitat que la diada hagi esdevingut una manifestació massiva a favor de la independència, igual que no és una casualitat que el govern espanyol intenti legalitzar l’immobilisme i equipari, demagògicament, la llei amb la democràcia. Totes les dinàmiques que hi ha en marxa venen de lluny, i es repeteixen de manera cíclica. El debat polític entre Catalunya i Espanya sempre ha sigut el mateix: els espanyols intenten saltar-se la història i els catalans ens intentem saltar la llei -ben entès, la llei que Madrid imposa. En els dietaris de Miquel Parets, un assaonador del segle XVII, ja hi ha referències a la indignació que produïa en els catalans que els soldats castellans i els funcionaris de la cort acusessin Catalunya de rebel. L’únic element que indica que aquesta vegada la cosa pot acabar diferent és la desaparició de l’exèrcit espanyol com actor polític. Ara res no impedeix que el poble català es pugui autodeterminar. Sense l’exèrcit, la legalitat espanyola és un decorat de cartró pedra.

Durant la Transició es va perdre una oportunitat única perquè catalans i castellans se sinceressin els uns amb els altres, tal com havia recomanat Américo Castro després de la guerra civil. En 40 anys només s’ha fet propaganda. El resultat és que Espanya continua sent una baralla de lladregots davant la cova d’Ali Babà, com en els últims quatre segles. La novetat no és el legalisme, disfressat de democràcia, que propugnen els partits unionistes. La novetat tampoc no és el règim democràtic, que ja es va instaurar a Espanya en d’altres èpoques, sempre curtes. La novetat ni tan sols és la dimensió europea que està agafant el cas català; Larra ja va dir que Espanya era el prostíbul on es dirimeixen les grans contradiccions europees. La novetat, com he dit, és que l’exèrcit ha perdut el paper que fins ara havia jugat en la creació i el desenvolupament d’aquest “poble espanyol” que l’unionisme utilitza per legitimar la negació del poble català.

A mesura que es vegi que el rei va despullat, començaran a sortir propostes que intentaran posar pedaços al problema. Si badem, embolicaran encara més la troca.

(Si voleu comprar el meu últim llibre, Un estiu a les Trinxeres, cliqueu aquí)