La gran sequera (Rac 1, ampliat)

El fabulós tema de l’aigua: Estaria bé que la Generalitat deixés d’utilitzar, d’una punyetera vegada, aquesta qüestió per fer el pedant i per fer veure que governa. Que governi i que no ens intenti fer creure que el gran problema de Catalunya és l’aigua. A Catalunya hi ha massa gent que viu d’exagerar petits contratemps per amagar la seva covardia a l’hora d’afrontar la manca de poder polític del país i els problemes estructurals que això genera. Puc acceptar que els comunistes, i la gent d’esquerra en general, no puguin viure sense regular i prohibir coses: cadascú és com és i es desfoga com pot. Però estaria bé que miressin de regular i prohibir amb una mica criteri. Crear fantasmes, embolicar la troca i espantar la gent, només serveix per disfressar de seriositat i transcendentalisme afers que responen al mer oportunisme i la incompetència més patètica. El tema de l’aigua: el tema de l’aigua, subordinat al caprici de la Moreneta i de Sant Pere regalat, és ridícul. Hi ha anys que plou més i anys que plou menys. ¿A sant de què el president Montilla ha d’esmenar la plana a l’agència catalana de l’aigua i ha de contradir un decret promulgat fa uns mesos pel seu mateix govern? No té res més a fer Montilla, que parlar de piscines? Si vol estalviar aigua que estalviï en vaixells, que són molt cars i no ens arriben ni per regar les plantes. Que no barregi la sequera amb mesures que són purament polítiques, igual que el famós tub que ha encarregat a Agbar. Què s’inventarà el govern si segueix plovent? Com mantindrà el miratge? Portarà més vaixells? Pel maig cada dia un raig. Per poc que es compleixi la dita amb una mica de mala llet, es veurà fins a quin punt l’única sequera problemàtica que hi ha aquí és la que pateixen alguns cervells.

Em fan gràcia tots aquests fantasmes de la llibertat que diuen que viatgen tant i que es fan els ofesos perquè un dia, en un aeroport, un policia els va fer treure la corbata. M’agradaria veure’ls en un avió segrestat, aprendrien el valor de les paraules. El pilar de tota societat és la seguretat dels seus ciutadans. Una guerra no es fa només amb tancs i la circulació aèria és una de les joies i un dels punts febles del nostre sistema. Per això sempre em semblarà poca, la prudència en aquesta qüestió. No estic d’acord amb el senyor de l’Hospitalet que parlarà avui a Brusel·les. Una persona que necessita un maletí de medicaments per viatjar no és representatiu de res en un tema tan delicat. Esclar que té dret a viatjar, i a fer-ho de la manera més còmode possible, però el seu problema és particular, i és demagògic utilitzar-lo en la discussió general i que ell s’hi fiqui servint-se de l’avidesa dels mitjans i de la compassió que genera la seva malaltia. Les crítiques contra els controls aeris són pur folklore del maig 68, com les rebotades contra l’obligatorietat del cinturó, els límits de velocitat i els controls d’alcoholèmia. Que un control de seguretat sigui pesat no és nou, i que segueixi protocols secrets i tingui una aparença arbitrària està perfectament justificat, en el cas dels avions: Què volen? Donar els protocols als terroristes? Hem de retirar els controls i que hi hagin morts perquè els carallots puguin estar segurs de la seva utilitat? Es poden discutir molts detalls però discutir el concepte és una astracanda. És una rebequeria pròpia del ciutadà menor d’edat que es pensa que Llibertat vol dir tenir-ho tot immediatament i, a més, de franc.