L‘últim Foreign Policy porta dos assajos sobre el futur de les relacions internacionals força interessants. El primer defensa que l’ordre liberal que els Estats Units i Europa han impulsat des de la caiguda del mur de Berlín està en retrocés. Segons Walter Russel Mead, la geopolítica basada en el poder tou i els acords win win –aquest win win que reclamen l’Alfred Bosch i el president Mas– deixarà pas a una geopolítica cada cop més dura, basada en les aliances fortes i la musculatura militar. L’editor de la web The_American_Interest creu que el 2014 ha marcat un punt de no retorn a favor de la cultura “old fashioned” de la Xina, Rússia o l’Iran. Russel Mead creu que el somni americà està més viu en les societats dels països autoritaris que no pas en les velles democràcies i que, mentre Europa viu el somni postmodernista i els Estats Units paeixen la seva decadència, Occident va perdent el control de l’ordre mundial. Els arguments de Russel, ben representats en la premsa americana, són rebatuts per un altre assaig més optimista, que signa John Ikenberry. Segons aquest professor de Princeton, només els il·lusos poden témer un retorn de la geopolítica dels vells temps. Ikenberry recorda que la Xina i Rússia cada cop estan més envoltades de països democràtics i que la seva agressivitat és sobretot de caràcter defensiu. Segons l’acadèmic, les potències autoritàries com a màxim poden aspirar a ser paràsits de l’ordre occidental, però no poden substituir-lo perquè tenen un relat i uns interessos massa regionals. Ikenberry se situa en un corrent, també força explotat, que creu que Occident és el primer beneficiari de l’eclosió de les potències emergents. La intensitat de la discussió deixa clar que és a Europa, en tot cas, i no pas a Espanya on, cada dia més, els catalans ens jugarem els quartos. Dic això perquè quan els polítics lliguen la independència amb les europees poden semblar un pèl oportunistes, però aquest cop tenen raó.

La política que segueixen els Estats Units amb relació a la guerra civil que hi ha a Síria fa pensar que els americans han tret conseqüències de les intervencions a l’estranger dels últims anys. El dictador Al-Assad ha escrit una sentida carta als governs de la Xina, Rússia, el Brasil, l’Índia i Sud-àfrica per demanar-los que l’ajudin a mantenir-se en el poder. Aquests cinc estats formen part dels BRICS, una organització amb pretensions d’articular un contrapoder a l’hegemonia occidental que representa el 43 per cent de la població del món i més del 50 per cent del creixement econòmic dels darrers anys. De moment, els cinc membres del BRICS no han aconseguit posar-se d’acord en gaire res i, en el fons, alguns dels socis prou fan de no matar-se entre ells. No obstant això, Obama fa bé d’oblidar línies vermelles i de donar a entendre que no actuarà sense la implicació de la comunitat internacional, especialment de Rússia. A Síria no està en joc només el futur d’un dictador i d’una oposició dividida i perillosament caòtica, sinó que també està en joc el patró d’influències i de prestigis que marcarà l’ordre internacional els pròxims anys. Els americans no es poden permetre ficar-se en un vesper mentre les potències autocràtiques treuen partit del seu desgast. Davant la constatació que han perdut l’hegemonia militar, els Estats Units hauran d’afinar la diplomàcia i preparar-se per una política de lideratge moral. Quan va esclatar la primavera àrab alguns van tirar coets segurs que la democràcia avançava en tots els fronts contra la tirania. A Síria veurem que a la llibertat li esperen anys molt durs i que, com en el temps de la guerra freda, necessitarà uns bons serveis secrets i acceptar estranys companys de llit per sobreviure. La política d’equilibris i el soft power guanyaran força en l’acció exterior dels americans. Si la situació no es posa molt peluda, no veurem gestos decisius ni sentirem discursos èpics. Com s’ha vist a l’Iraq i l’Afganistan, el problema de la democràcia és que no es pot improvisar. I abans d’abatre dictadures calen els mitjans per dominar el caos.