Una cosa bona que podria passar a Catalunya és que el president Mas fos l’últim polític que els catalans ens permetéssim d’estimar -o d’idolatrar- durant una llarga temporada. Tampoc seria tan estrany ni horrorós, i fins i tot potser ens alliberaria d’alguns vicis. A d’altres països aquest fenomen ja s’ha produït. A la Gran Bretanya, Tony Blair va ser l’últim líder que va estar en condicions de trencar el cor de la gent. Al Estats Units, semblava que la població havia quedat escarmentada amb Bill Clinton, però va caldre que arribés l’Obama a rematar la feina.

A Espanya, després de Felipe i d’Aznar, no hi ha hagut cap líder que donés esperança als ciutadans. Els pocs que es van fer il.lusions amb Zapatero han quedat ben descreguts. Pablo Iglésias apuntava maneres, però la seva cursa cap al centre ha deixat una estela de sospita que, ben utilitzada pels adversaris, li ha acabat pesant com una llosa. És curiós que els dos candidats que menys s’han esforçat a quedar bé, siguin els que més a prop estan de la Moncloa. Mariano Rajoy representa sense cap mania el cinisme prudent de l’home gran, que està de tornada de tot, mentre que l’Albert Rivera no té cap problema a encarnar el cinisme audaç de l’home jove que diria el que calgués per conquerir el món.

Els polítics s’han acusat tant entre ells d’incompetents i de corruptes que sovint tenen tendència a creure que han de presentar-se com si fossin homes nets o moralment superiors davant del públic. L’obsessió que hi ha pel polític nou de trinca en bona part ve molt d’aquí. La nova política és un intent de crear esperança en el buit, estalviant-se de patir pel mal tràngol d’afrontar el passat o de fer autocrítica. Intentant protegir-se del populisme, fins i tot els millors politics europeus han tendit a caure en la trampa d’escampar-lo o d’inflamar-lo. El problema de tractar la gent com si fos menor d’edat o de presentar un lïder com si fos un Sant o un heroi, o un home infal·lible, és que amb cada desencant es legitimen actituds cada cop més cíniques.

El populisme no és culpa de ningú, perquè està fet com nosaltres. Vull dir que el populisme s’alimenta de les febleses i les pors de cada país que el pateix i agafa la seva intensitat i forma. Si Rivera i Rajoy tenen més possibilitats que els altres candidats, és perquè deuen ser els polítics que tenen uns defectes més semblants als de la majoria d’espanyols. A Catalunya, el president Mas genera tantes passions perquè és l’última figura paternal que ens connecta amb el comfort i amb les limitacions de l’univers autonomista. Després de Mas, el conflicte amb Espanya serà obert i el país quedarà a la intempèrie.

Tot i així, crec que estaríem més tranquils si esperéssim una mica menys de la política. Esperar més de nosaltres i menys dels nostres líders ens faria més lliures i ens exposaria menys al populisme. Al mateix temps, també aniríem millor si alguns dels nostres líders en comptes de dir el que creuen que la gent espera sentir i serà prou popular, diguessin més el que realment voldrien que la gent escolti.

Tot i que, últimament, es difonen moltes metàfores inspirades en Hitler no he vist que ningú hagi establert encara una relació creïble entre les societats europees actuals i els règims totalitaris dels anys 30. Si l’ou de la serp ens amenaça no s’ha de buscar tant en el nacionalisme, que va ser un dels enemics més durs del feixisme en països com ara Lituània, Polònia o Catalunya, com en el narcisisme. Entre el vell totalitarisme i el nou liberalisme és fàcil de trobar-hi aquest factor psicològic tan poderós que sovint promocionem de manera excessiva. En comptes de fer tantes teories sobre el Lebensraum, ens hauríem de fixar una mica en les actituds que subsisteixen sota l’evolució dels discursos polítics i els avenços tecnològics. Les idees no solen tenir mai tanta importància com les limitacions, els traumes i les necessitats íntimes de les persones que se’n serveixen per viure i promocionar-se. Per això es diu que les idees no tenen propietari i que, en canvi, el talent no es pot copiar. O pel mateix motiu de vegades l’amor passa per damunt del sectarisme més agre per indignació de les ànimes corsecades. En l’Europa actual és més perillós el narcisisme obscur d’alguns perfils de Twitter i d’alguns coixos amb micròfon que no pas l’ideal dels Països Catalans o de la unitat d’Espanya. L’extermini és un tabú tan central en la identitat europea d’avui, com ho va ser la covardia física en l’Europa de les dues guerres mundials. Sense això, no es pot entendre la força que ha pres l’independentisme ni la modernització d’Espanya. Entre el narcisisme de l’individu dels anys 30 que projectava l’ego en un líder cridaner i el narcisisme de l’individu que ara les projecta sobre el seu melic, no hi ha tanta diferència com pretenen alguns discursos. Quan treus Déu de la vida de l’home, o quan creus que tot comença i acaba amb tu, fins i tot les paraules més boniques es tornen perverses i els discursos més erudits i èpics vitamines pels quinquis.

(Si voleu comprar el meu últim llibre, Un estiu a les trinxeres, cliqueu aquí,)

Cada vegada que m’arriba notícia de l’última bestiesa perpetrada per Podemos, per l’Ada Colau o per Ciutadans recordo un article de Janan Ganesh que vaig llegir l’abril de l’any passat, quan Cameron encara semblava a la corda fluixa. Molta gent dirà que els partits independentistes són igual de populistes i és veritat. El populisme sempre és fruit de la impotència. El populisme espanyol s’alimenta de la frustració que va escampar Zapatero, i de la constatació que Espanya no és un país tan normal com deien els mites de la Transició. Pel que fa al populisme indepe, ha esclatat amb el simulacre del 9N. Tothom veu que sense enfrontar-se amb l’Estat espanyol la independència és impossible, però cap polític català no gosa encara assumir-ho obertament. Aquest article explica bé el fenomen i dóna algunes claus per intentar afrontar-lo.

The UK Independence party does not represent the start of a revolt but the culmination of it. A spirit of anti-politics began permeating the country around the turn of the millennium when Tony Blair, the last politician the British allowed themselves to love, broke their hearts by turning out to be a prime minister and not a miracle worker. The disillusion intensified after the Iraq war, a work of naive over-ambition forever remembered as an act of heinous deceit. Then came the crash, the expenses scandal and much more immigration than voters were told to expect.

Cynicism verging on nihilism is the closest thing modern Britain has to a national ideology. It has become common sense to assume the worst of anyone in public authority. Nigel Farage, Ukip’s leader, profits from this foul zeitgeist, not because he is a manipulative genius but because he is the nearest populist to hand. If it were not him, it would be some other jobbing demagogue with the dumb luck to be here now.

It is not obvious how to take him on. But it is increasingly obvious how not to. Hounded by the mood of anti-politics, Britain’s political class has become self-loathing and scared of its own shadow. Mainstream politicians ape the language and manner of populists. They vie to disown a “metropolitan elite” that they themselves constitute. They hope that nodding along as voters express their scorn for them will somehow spare them from it.

Politicians used to wound each other with accusations of incompetence, immorality or intellectual wrongness – all slurs grounded in substance. Now they try to define each other as “out of touch”. When David Cameron, the Conservative prime minister, attacks Labour for indulging dependency culture or withholding a referendum on EU membership, he points to the party’s estrangement from public opinion. When Ed Miliband, the Labour leader, attacks the Tories for overseeing a fall in living standards, his point is that millionaires cannot care about the plight of the ordinary.

The measure of a politician’s worth is how much he is like “us” and not like “them”. Mr Farage’s real achievement is not electoral – his party has no MPs and runs no councils – but cultural. He has spooked the mainstream into emulating the values and priorities of its own tormentors.

As a ploy to neutralise Mr Farage, this self-abasement gets nowhere because it concedes his basic point – that Britain is run by a conspiracy of malign people – and radiates the most lethal weakness in politics: inauthenticity. Mr Cameron is the highest-born prime minister since Alec Douglas-Home half a century ago. Mr Miliband is a professor’s son whose main detour from north London’s cognoscenti was a year teaching at Harvard. They stand for major parties. When they or their similarly rarefied lieutenants play at being the man in the street, it looks craven and affected.

The political classes believe they are unpopular because of something they have done. Certainly, expense-fiddling compounded their scuzzy reputation. And their sheer narrowness is alienating, too. Parliament has become a job guarantee for apparatchiks and activists who relax by watching television dramas set in other political capitals. In Britain politics is not just showbiz for ugly people but for weirdly obsessive people too.

The rise of populism, however, is not primarily the fault of any person – even Mr Blair – or any event. It is powered by structural trends that have been in train for decades. Prime among these is the fragmentation of class loyalty, which has cut the vote share commanded by the two main parties from 97 per cent in the 1951 election to 65 per cent in 2010. More votes are up for grabs, giving rebel parties a look-in.

Another trend is economic. Wage stagnation and structural unemployment, themselves born of even deeper trends to do with global competition and automation, have cultivated a sizeable class of people who feel frozen out by mainstream politics and its economic orthodoxies. Ukip, which would have come to nought in the age of full employment, only needs to stand still to make gains among these voters.

Then there is Britain’s ageing population. Ukip relies on older voters, of whom there are more and more. Against all these trends there is not much mainstream politicians can do. They are as unlucky to be around in this phase of history as Mr Farage is fortunate. He will prosper at next month’s European elections but his test comes with the general election a year later, when voters will get serious.

And here is the rub. Instead of smearing themselves with tar and feathers, mainstream politicians should remind populists that they do the hard work of politics: representing constituents, reconciling competing claims and taking an interest in dry corners of legislation that affect people’s lives. Most politics is necessary drudgery. Seen from this angle, the “elite” are the people who get their hands dirty. And populists who damn the whole spectacle from cosy sidelines are the truly decadent ones. janan.ganesh@ft.com

Amb el Referèndum que Syriza ha convocat a Grècia, Europa torna a veure’s confrontada a velles guerres pel repartiment de la riquesa i Catalunya queda un altre cop a mercè de la tempesta que s’acosta, sense un vaixell en condicions. Tot i que la reacció del govern grec era previsible dins la seva manera de pensar i d’actuar, la situació obre un escenari que amenaça d’acabar incendiant Espanya com va passar als anys 30.

D’entrada, la situació creada per Syriza inflarà els costos del finançament dels Estats de la perifèria europea. Espanya, Irlanda o Portugal pagaran les conseqüències el referèndum grec, i la Gran Bretanya en sortirà reforçada per negociar el seu nou status quo amb Brussel.les. Si Rajoy esperava vendre recuperació econòmica a les eleccions, és probable que hagi de canviar els plans i tornar a la tàctica de nosaltres o el caos -una tàctica que, en general, porta al cul de sac i finalment a la debacle.

El vell continent s’està polaritzant un altre cop entre un front autoritari i un front revolucionari. Com ja ha passat d’altres vegades, Catalunya es troba al bell mig del marro intentant vendre un projecte cada dia més confús i més sentimental. Syriza negocia amb determinació i una base de poder real i és probable que, a última hora, la Unió Europea s’acabi empassant el Referèndum i una part del deute. Si no, els diners de l’Estat grec acabaran sortint dels russos, dels xinesos o dels nordamericans.

Els grecs segur que volen reformar la Unió Europea però sobretot volen protegir el seu poble i donar-li una nova oportunitat. A Catalunya, l’esquerra no sap mai del tot quin és el seu país, mentre que la dreta l’ha tractat sempre com si fos la seva finca, sovint vinculant-lo als interessos de Madrid. El referèndum grec seria una bona notícia si a Catalunya hi hagués una massa crítica capaç d’entendre en quina situació es troba el nostre país i quins són els seus interessos en el món.

Sense una massa crítica, el més probable és que l’exemple grec es converteixi en una arma partidista que només contribueixi a polaritzar el país. Les esquerres ja han entrat en la dinàmica de voler canviar-ho tot per, al final, poder enfonsar-ho tot i continuar tenint raó. Mentrestant, l’independentisme més centrat, en comptes de donar profunditat al seu discurs, es perd en discussions estèrils sobre llistes i estratègies de saló que no interessen a ningú.

A Madrid no estan gaire més bé, i la prova és com l’Estat s’està rentant la cara donant corda a joves amb una concepció banal d’Espanya i del poder. La situació fa temps que es veu venir i fa temps que es va agreujant. El referèndum de Syriza serà bo per Grècia, fins i tot si acaba convertint els grecs en el primer poble de la Unió Europea sense un Estat Nació. A Grècia van de debò, mentre que aquí tothom va de farol. La cultura del saqueig dels temps de les vaques grasses no ens ha ensenyat encara tot el mal que ha fet. Ara ens mirem Grècia a distància, com ens miràvem la República de Weimar als anys 20. Però la demagògia sobre Grècia era l’element polític que faltava per convertir Espanya en un polvorí.

El dia dels assassinats de Charlie Hebdo un expert en relacions internacionals em va escriure per preguntar-me què passaria amb el procés si hi hagués un atemptat gihadista a Catalunya. Les insinuacions de Fernández Díaz m’hi han tornat a fer pensar. Les declaracions del ministre complementen les pressions que la policia fa sobre la immigració, a través dels permisos de treball i residència, i fins i tot de reagrupament familiar, per evitar que es pronunciïn a favor del sobiranisme. L’Oriol Junqueras pot fer un llibre amb Justo Molinero perquè Franco fa anys que és mort i perquè el president de Teletaxi té la vida resolta. Qualsevol observador s’adonarà que ni ERC ni la CUP, ni tan sols CiU, no presenten públicament nous immigrants, perquè depenen de permisos i papers sotmesos a la decisió arbitrària de l’Estat. A banda de la feina que fa l’Àngel Colom, la nova immigració es troba, igual que la immigració del temps de la dictadura, apartada de Catalunya per la policia espanyola. A més d’utilitzar el gihadisme per espantar els nouvinguts i per mediatitzar-los –com Franco va fer amb el fantasma del rojo-separatismo–, l’Estat vol donar el missatge que una Catalunya independent constituiria un forat negre en la seguretat europea. En realitat, el paper d’Espanya en la lluita contra el gihadisme està subordinat al de França i la Gran Bretanya, que tenen experiència i interessos en les excolònies. Una altra cosa és que, com va demostrar la gestió de l’11-M, Madrid sigui capaç d’utilitzar qualsevol cosa per acomplir els seus deliris de grandesa. Per això és important que, en comptes de caure en el menyspreu fàcil del ministre, tinguem clar que el gihadisme pot esdevenir un aliat valuós de la unitat d’Espanya –o si més no de l’Espanya visigòtica que no deixa votar. Intentaran penjar-nos la llufa del nou terrorisme. Encara que el problema d’Europa no s’hagi trobat mai a Barcelona.