Quan penso en l’Anna Gabriel em vénen al cap les amigues de l’escola d’elit de l’Eixample on vaig estudiar el batxillerat. Aquesta escola ara és un centre concertat però en la meva època era una de les escoles més cares, més prestigioses i més patriòtiques de Barcelona. Algunes de les meves amigues anaven pentinades com la Gabriel, una mica abertzales. Portaven samarretes de màniga llarga posades sota samarretes estampades de màniga curta i escoltaven cançons que llençaven proclames com ara “era un hombre, ahora es poli“. De vegades, amb aquestes amigues, teníem debats encesos i em tractaven de carca perquè no veia clares les seves idees comunistes. De vegades em convidaven a casa seva i em feien rentar els plats per demostrar que estaven alliberades. No sé si han votat la CUP. Alguns amics i amigues que en aquella època volien la revolució amb els anys es van decebre i es van anar allunyant de la política.

Gabriel, que va estudiar a l’escola pública i sempre l’ha reivindicada, va començar a militar en la Plataforma Antifeixista i en l’Agrupament Roques Albes als 16 anys. Des d’aleshores, no ha rebaixat els ideals ni un mil·límetre. El seu avi patern va emigrar de Huelva per treballar a la mina de Sallent i la seva mare va néixer en una família del poble que va viure amb molta intensitat el moment àlgid del comunisme llibertari. El 1934, durant les revoltes mineres de Súria i de Sallent, un besavi de Gabriel va sortir a la plaça i va cremar tots els quartos que tenia, convençut que el sistema capitalista estava a punt de desaparèixer. Si llegeixen La fascinació del periodisme veuran els reportatges que la Irene Polo va dedicar a aquella revolta. Donen una idea educativa de la misèria, l’explotació i l’idealisme que ha marcat la vida d’algunes poblacions de Catalunya en l’últim segle. Sense anar més lluny, quan Gabriel era petita i la cuidava l’àvia murciana –perquè la mare treballava–, l’heroïna feia estralls entre els joves de Sallent.

Gabriel és professora de Dret a la UAB i llicenciada en Educació Social, però ha explicat que en la seva família hi ha hagut molta passió política, força pobresa i alguns casos d’analfabetisme. La diputada de la CUP és filla d’una tradició que va ser soterrada després de la Guerra Civil, i que ha anat emergint un altre cop a mesura que les últimes crostes del franquisme han començat a saltar amb el descrèdit de les institucions sorgides de la Transició. A diferència de companys del seu partit, o d’alguns amics meus d’adolescència, l’esperit revolucionari de Gabriel és una cosa apresa a casa. Vull dir que ni les samarretes ni les idees, ni aquest serrell de serra elèctrica que li endureix la cara, no són una manera de matar els pares, ni de fugir de cap complex; són un vell mandat familiar. Això dóna una consistència a les seves posicions que no s’aprèn ni es compra enlloc, i que fins i tot va més enllà del fet que la seva vocació política s’hagi anat forjant des de la base, cosa que sempre dóna un creixement robust.

Continue reading

Ahir al matí, sortint d’esmorzar, em vaig trobar un veí jubilat que anava a ioga amb la seva senyora i em va aturar per preguntar-me: “En trenta segons, digue’m com ho veus.” Quan érem a les portes del 9-N, m’hi trobava sovint, en aquesta situació, i també quan Mas i Junqueras van tenir aquell estira-i-arronsa per la data de les eleccions i la llista única. La política ha substituït el futbol en el sistema emotiu de la gent i amb la perspectiva de la independència sembla que el Barça jugui una final cada dos dies. La veritat és que no crec que la pressió que Mas va exercir sobre el líder d’ERC pugui funcionar aplicada a la CUP. I no ho dic per donar a entendre que els nois de la CUP són més coherents i patriotes. Ara hi ha ganes de presentar-los com uns sants però en el 9-N van fer un paper d’estrassa considerable. Senzillament si hi ha un tipus de gent a la qual no pots amenaçar, és la de la CUP. Per amenaçar algú li has de poder prendre alguna cosa, i el món de Junts pel Sí no li pot prendre res, a la gent de la CUP. Si Mas vol conservar el lideratge de l’independentisme, haurà de jugar més fort en el camp dels fets que de les paraules, i tot i així ho tindrà difícil. La CUP branda la bandera de les retallades i de les polítiques socials, però el problema de fons és la desconfiança que es va crear durant la preparació del 9-N. Malgrat que Fernàndez i Arrufat van donar peixet, tot em fa pensar que a la CUP es van apuntar la maniobra de Mas i que ara li passen factura. D’una altra manera no entendria que Baños compri la tesi espanyola que l’independentisme no ha guanyat el plebiscit. Això només es pot comprar des de la idea que les plebiscitàries estaven pensades per continuar pressionant l’Estat espanyol, i que Mas ha d’apartar-se perquè no va fer el referèndum que tocava el 9-N. De moment, Mas és una excusa per tothom. Fins i tot la CUP l’utilitza per mantenir el procés en el nivell de la retòrica i del sentimentalisme. Però té gràcia que Ciutadans i el PP en demanin amb tant èmfasi la dimissió. Podria ser que d’aquí a un temps el trobessin a faltar.

L‘atzar ha volgut una mica maliciosament que Martí de Riquer i Marcel Reich-Ranicki hagin mort gairebé a la vegada. Qui no sàpiga qui és Reich-Ranicki pot picar el seu nom al Google. Veurà que ha estat el crític literari més important d’Alemanya de la segona meitat del segle XX. I també veurà que era jueu, que es va escapar pels pèls del gueto de Varsòvia i que els seus pares van ser gasejats. Un cop Günter Grass li va etzibar: “Tu què ets, alemany, polonès o què?” I Ranicki li va dir: “Jo sóc mig polonès, mig alemany i completament jueu.” Convertit en una patum, mai no va intentar complaure l’audiència amb els seus judicis sobre la cultura germànica, que estimava com s’estimen les coses de veritat, amb una forta sensació d’abisme. Veure Ranicki aplaudit per un auditori ple d’alemanys fa impressió perquè ni Riquer –ni cap altre català– no hauria assolit mai el reconeixement parlant amb la mateixa cruesa de la seva relació amb la cultura espanyola. És veritat que Riquer era un gran mestre, un erudit i que a més tenia una prosa amable, de bona persona. També és veritat que Ranicki ho va tenir més fàcil per pensar en veu alta sobre temes espinosos perquè els alemanys van perdre la guerra davant la democràcia americana. Però la figura de Riquer i les necrològiques que se li han dedicat són una bona explicació del nivell retòric que té el debat entre Barcelona i Madrid. He llegit que Riquer era l’últim humanista europeu. Home. Jo diria que mentre que Ranicki era un humanista com l’Erasme de l’Elogi de la follia, Riquer era un humanista com l’Erasme que va deixar penjat Carles V a la dieta de Worms. Tot i que la cultura no és mai ornamental, a les seves memòries Riquer va dir que no volia parlar de política. Ara la política ens ha esclatat a les mans i alguns se sorprenen de l’èxit de la Via Catalana o de la manifestació a Palma de Mallorca o de la dialèctica casernària que ens arriba de Madrid. Encara sort que tenim un home de ferro com el president Mas, que de moment no s’ha desviat ni un mil·límetre del camí recte, tot i els fantasmes i els cants de sirenes que li van sortint al pas