Venint en cotxe des les Borges Blanques  -que és un trajecte llarg-, he anat sentint una vegada i una altra, repetida, la següent notícia extraordinària: “El conseller Castells ha reconegut per primera vegada que hi ha les condicions per arribar a un acord de finançament”. Si tingués dots comediant, jo ara deixaria anar una riallada i ja no caldria dir res més. Però com que de teatre ja vaig parlar-ne l’altre dia, procuraré dir alguna cosa. La primera cosa que vull dir és que, encara que Castells miri de posar emoció a l’acord,  ja fa temps que aquest assumpte té un aire patètic de comèdia programada. La segona cosa és que seria ingenu valorar el resultat de la negociació en termes que no fossin purament electorals. La tercera idea important és que d’aquí una setmana ens diran que tenim el millor finançament de la història. El quart punt també és una predicció: d’aquí a un any estarem parlant una altra vegada dels diners que necessita Catalunya. El cinquè problema és que no hi ha cap partit que tingui un projecte a 15 anys vista pel país, que és l’única cosa que ens ajudaria a sortir del pou. Per acabar una intuïció. Tothom parla del desastre que seria que les carpetes del finançament i l’Estatut no es tanquessin d’una manera satisfactòria, però cada vegada són més els que, en el fons, només desitgen que tot plegat fracassi d’una manera inequívoca, per no haver de seguir passant vergonya.

Un dels pitjors morts que li poden haver tocat a un periodista aquest últim any és seguir les negociacions del finançament. No sé com porten el tema els oients però jo ja fa temps que m’he perdut. Tinc el cap com un timbal de tants terminis i tantes declaracions. El periodisme, teòricament, s’hauria d’ocupar d’explicar la realitat. El teatre hauria de ser terreny dels crítics teatrals. Si en aquest país els polítics no fessin tan teatre, potser es podria discutir alguna cosa seriosament. Quan penso en les energies que perdem dissimulant que no tenim poder, em poso les mans al cap. De vegades, em fa l’efecte que tanta imaginació valdria més dedicar-la a aixecar multinacionals, però aleshores me’n recordo de qui ens recapta els impostos. Tothom ja sap com acabarà això: es vendrà com un èxit i no solucionarà res. Aquest vodevil només ha tingut una cosa bona, i és que ha fet caure unes quantes màscares. Avui ja és impossible commoure’s quan Saura diu que l’oferta de l’Estat encara no és una oferta “digna”, ni indignar-se perquè Iceta diu que el final de la  pel·lícula serà “superguai”. Tant me fa si ens vendran la moto aquesta setmana o la que ve. Jo només espero que el nivell de buidor i de cinisme que ja acceptem en la vida política, no es filtri mai en la vida privada. Si això passa, aleshores sí que adéu país.

 
 
Quan m’han trucat de Rac1 per demanar-me un comentari sobre les balances fiscals se m’ha escapat un badall. Ja entenc que per la Generalitat, entrar en aquest ball de xifres i metodologies, que no entén cap persona honrada i normal, deu ser imprescindible. Donar una imatge de civilització, ni que sigui per dissimular el robatori amb una aparença de negociació amb l’Estat, és important. La dignitat no s’ha de perdre mai. Però els aconsello que entrin a la web de la Fundació Catalunya oberta, si volen veure a quina velocitat rodolen els nostres Euros cap a Madrid.  Euro amunt, euro avall, i sense necessitat d’anar a càlculs més o menys sofisticats, la cosa és clara. És tan clara que es fa pesada de defensar. Jo, que sóc aficionat a la història del periodisme, guardo com una reliquia un exemplar de la revista la Tralla, de 1923. Volen saber quina és la imatge de portada? Doncs es veu un català amb barretina que es treu un grapat de bitllets de la faixa i els entrega a dos espanyols que l’apunten amb pistoles. El tema ve de tant lluny que ja hem perdut la perspectiva. Discutir per un duro de més o un duro de menys em sembla una pèrdua de temps tan absurda com discutir sobre si el castellà està perseguit a Catalunya, si Sánchez Camacho és millor que Nebrera, si Zapatero creu en l’Espanya plural o si el comportament de Laporta mereixia una moció de censura. Per mi, tot forma part del mateix i antic robatori: de diners, d’energies i de moral.