Un dels aventatges que les ciutats europees tenen respecte de les asiàtiques i les americanes és la personalitat que els dóna la història. A Londres-París-Barcelona parlo de la profunditat que la continuïtat i la personalitat donen al poder, i també de com algunes societats es venen el passat quan ja no tenen força per treure’n un profit creatiu. Europa té història, però l’economia dels seus països rics s’ha anat tornant dependent de les inversions urbanístiques generades pel capital provinent de països autoritaris. Això es nota en el paisatge urbà i és possible que cada vegada es noti més: “Potser el destí de les ciutats globals és assemblar-se totes a Hong Kong”, escric en el llibre. John Gapper ho explica en aquest article  a través d’un concepte que m’agrada molt: “Generic city”

Everywhere one ventures in cities, skyscrapers are being built or planned. Even Paris is getting one. The French capital last week backed plans for a 180-metre high triangular tower by Herzog & de Meuron of Switzerland, its first in four decades.

There may never have been a better time to be an ambitious young architect. For an office skyscraper at the World Trade Center site in New York, James Murdoch, scion of the media dynasty, has just replaced a design by Britain’s venerable Lord Foster with a jazzier idea by Bjarke Ingels, the 40-year-old Danish architect.

There is plenty of work to go around for any global “starchitect” who can produce an iconic museum, office or residential tower from London to Chongqing. Mr Ingels is building a campus for Google with Thomas Heatherwick, the UK designer; Herzog & de Meuron are to remodel Chelsea’s football stadium; Rafael Viñoly is finishing an apartment block at 432 Park Avenue that is New York’s second-tallest building.

Every first-tier global city, and many a second and third-tier one in Asia, wants to put itself on the map with an iconic tower, or several. This creates plenty of strange shapes on the skyline — a firm of architects in Melbourne has just unveiled plans for an undulating 68-storey apartment and hotel block inspired by the fabric-clad dancers in a Beyoncé video.

Such expressions of architectural individuality have the paradoxical effect of making cities look more and more like each other. Once upon a time, Chicago and New York were skyscraper-villes, while European capitals such as Paris and London had muted streetscapes. Now, many are converging on what Rem Koolhaas, the avant-garde architect, dubbed “the generic city”.

This worries some designers. Moshe Safdie, the Israeli-American architect who has designed towers in cities including Chongqing, says some skyscrapers are “objectified, branded ego trips” that are more like giant sculptures than buildings forming parts of a public space. In Asia, “hundreds of towers are being built but you do not get a city from it, just individual pieces”.

Continue reading

Com que a Catalunya el discurs està intoxicat de provincianisme espantadís i les posicions més centrades sovint són titllades de quixotesques o feixistes, tinc una feblesa especial pels articles de la premsa estrangera que defensen el mateix que jo. Una de les coses que miro d’explicar a Londres-París-Barcelona és que les grans potències militars ja no seran, per força, els països que oferiran una vida més agradable i més interessant. Els països que tenen la bomba atòmica, per exemple, fa temps que baixen en totes les classificacions dedicades la qualitat de vida. A diferència del que passava fins a la caiguda del mur de Berlín, els grans Estats amb una demografia i un exèrcit potent ja no tenen el monopoli absolut del món i, si no hi ha un altre cataclisme, els països petits tindran cada vegada més oportunitats. John Kay, que té un discurs molt proper als interessos de Catalunya, va publicar l’altre dia aquest article al Financial Times que ho explica. Mentre aquí continuem oscil·lant entre la via irlandesa i el vell imperialisme hispànic del temps de Prim i de Cambó, el món ens va deixant enrera.   

Every five years, the United States National Intelligence Council, which advises the director of the Central Intelligence Agency, publishes a report forecasting the long-term implications of global trends. Earlier this year it released its latest report, “Alternative Worlds,” which included scenarios for how the world would look a generation from now.

One scenario, “Nonstate World,” imagined a planet in which urbanization, technology and capital accumulation had brought about a landscape where governments had given up on real reforms and had subcontracted many responsibilities to outside parties, which then set up enclaves operating under their own laws.

The imagined date for the report’s scenarios is 2030, but at least for “Nonstate World,” it might as well be 2010: though most of us might not realize it, “nonstate world” describes much of how global society already operates. This isn’t to say that states have disappeared, or will. But they are becoming just one form of governance among many.

A quick scan across the world reveals that where growth and innovation have been most successful, a hybrid public-private, domestic-foreign nexus lies beneath the miracle. These aren’t states; they’re “para-states” — or, in one common parlance, “special economic zones.” Continue reading

Potser estan al corrent del pla que el govern de Dinamarca ha engegat per acabar eliminant els diners físics. Com explico en el meu últim llibre, Catalunya es veurà molt afectada per les contradiccions que la tecnologia i els processos globalitzadors estan introduint en la vida de la gent. Mentre que les estructures de poder tendeixen a respondre a la crisi de valors buscant la regeneració i l’eficàcia a costa de la llibertat dels individus, les persones tendeixen a respondre a la mateixa crisi de valors demanant un poder de decisió que mai no havien tingut. Arreu del món hi ha un estira-i-arronsa cada vegada més intens entre els anhels de llibertat i els anhels d’ordre, i cada societat haurà de fer el seu procés de síntesi. A Catalunya, encara podem tenir els diners guardats en una caixa, lluny de l’abast dels bancs, però tenim contradiccions més importants perquè no som amos de les polítiques més bàsiques. Sense l’angoixa que produeix aquesta situació, no s’entén la fragmentació que ha patit el panorama polític català, des que el 9-N va esdevenir pólvora mullada. A partir del moment que el president Mas va donar a entendre, equivocadament, que no n’hi havia prou de votar per decidir el marc català de llibertat, cadascú va sortir a salvar-se pel seu compte i a buscar les seves solucions particulars. Mas reclama unitat, però la unitat ja existeix en aquell aspecte que és fonamental per apoderar la gent i començar a resoldre els problemes. N’hi ha prou de veure l’arc parlamentari que vaticinen les enquestes per constatar que a Catalunya hi ha una majoria aclaparadora a favor d’un referèndum d’autodeterminació. Fins que no votem el nostre marc de llibertat no eliminarem la demagògia de dretes ni d’esquerres. Els polítics seguiran aferrant-se a conceptes abstractes i infinits, i la crispació i la confusió seran cada vegada més grans. El catalanisme va forjar el país a través d’una visió retòrica del món que era ideal per resistir el segle XX, però que pel segle XXI resultarà letal. Cal un polític que es comprometi a fer el referèndum vinculant que tenim pendent per poder donar concreció als seus discursos. Amb una pregunta clara i amb el permís o sense de l’Estat –que, per molts papers que faci, no podrà impedir-lo.

El Financial Times es lamentava l’altre dia de la rebuda poc simpàtica que el Regne Unit dóna als turistes que aterren a l’aeroport de Heathrow. Quan arriben a l’aduana amb el passaport a la mà, ironitzava l’article, el cartell que veuen, “UK Border”, sembla que els digui: “Preparint-se per passar una mala estona.” Què costa agafar el cartell i pintar-hi  un “Welcome to the UK?”, es preguntava el periodista. El turisme ocupa un lloc discret en l’economia del Regne Unit, però gairebé un terç de les feines que s’hi han creat els tres últims anys estan relacionades amb aquest sector.

Malgrat la crisi, el turisme ha augmentat a un ritme explosiu a tot el món. La Organització Mundial del Turisme espera que el 2030 generi al voltant d’1.8 bilions de viatges. Aquestes previsions deixen en ridicul els 940 milions de 2010 o els 25 milions de 1950. Europa està inundada de turistes, tot i que a mitjans del segle XX rebia tres quartes parts de les visites internacionals i ara només en rep la meitat. Parlem de l’hotelització de Barcelona, però a Holanda parlen de l’hotelització d’Amsterdam, que rep encara més visites i té menys habitants.

Com les antigues fàbriques, el turisme fa xocar l’economia amb la qualitat de vida, però a Europa només se’n lliuren els països com Moldàvia, que passen greus dificultats. Fins i tot el Regne Unit ha flexibilitzat els tràmits perquè els xinesos que vénen a la Unió Europea puguin viatjar a l’illa sense omplir papers. És probable que, a Europa, el turisme només s’acabi podent contenir en aquelles ciutats que tinguin prou múscul per apujar els preus i cultivar el luxe. El turisme ja no és només un catalitzador per desenvolupar els països pobres, és un negoci mundial i un agent global de democratització.

A Barcelona, el sector turístic va compensar durant molts anys la manca de poder polític. El turisme de garrafa tenia sentit mentre la quantitat no era un problema, i mentre les fronteres militars obligaven Barcelona a mantenir-se en segon pla. El model del PSC estava pensat per fer diners i per afalagar el narcisisme dels catalans sense violentar la unitat d’Espanya. Això demanava esterilitzar la història i els aspectes més genuins de la ciutat. Avui, però, el model turístic hedonista, de ciutat internacional sense passat, només surt a compte en països perifèrics que viuen d’explotar la mà d’obra barata.

Mentre els països asiàtics alcen ciutats noves de trinca al voltant dels aeroports, Estats Units torna als Downtowns i s’enamora dels carrers amb més història. Cal relligar Barcelona amb l’epopeia que va donar nom als seus carrers, i amb la idea del país que va inspirar els seus millors artistes. Rera la lluita per la memòria hi ha una lluita per l’economia i pel mercat. Feia segles que Barcelona no tenia tanta llibertat per defensar el seu espai al món. Gaudí va pensar la Sagrada Família com una església vestida del revés per fer emergir l’imaginari amagat sota la dominació estatal i reivindicar el vincle entre Déu i Catalunya. Mentre els visitants la vegin com una curiosa excentricitat, segur que parlarem molt del turisme sostenible, però segur que no tindrem un bon model .

La millor notícia que aquestes eleccions municipals han donat als partidaris de la independència s’ha produit fora del Principat de Catalunya. Els dirigents de Ciutadans, potser perquè encarnen la continuació del falangisme dels anys 30 per vies democràtiques, ho han vist de seguida. El partit d’Albert Rivera ha corregut a trencar els acords amb el PSPV per haver pactat amb Compromís a l’ajuntament de València. Ciutadans, que espresenta a tot l’Estat amb el noble ideal de la Regeneració, ha trobat el seu límit al Líban espanyol, allà on les ferides de la política de conquesta i d’assimilació castellana estan més obertes.

Ciutadans diu que Compromís és un partit separatista però, en realitat, el problema és que Compromís és un partit massa valencià i, precisament per això, massa proper a Catalunya. El fet que un senyor de Jaén o de Burgos siguin alcaldes de València està perfectament previst en el projecte nacional espanyol. Ara bé, que un senyor de Manresa que considera Àusias March un escriptor de la seva cultura sigui alcalde de la capital del País Valencià va directament contra la lògica política que l’Estat espanyol ha aplicat sempre que ha pogut en els antics territoris de la Corona d’Aragó.

Davant la possibilitat que València i Barcelona puguin arribar a tenir relacions positives, Ciutadans, el partit de la Regeneració, es posa del costat de Rita Barberá i del PP. El fet que Barberá hagi fet tot el que ha pogut per aplicar els ideals falangistes del seu pare durant els 24 anys que ha estat alcaldessa no és un problema. Ja he dit que Ciutadans és la continuació del falangisme per vies democràtiques. Poden llegir El imperialismo catalán, de l’Enric Ucelay da Cal, si creuen que exagero. Com que és una obra llarga, diré només que si el falangisme va ser una interpretació castellana de l’ideari noucentista de la Lliga, Ciutadans surt exactament de l’ideari de mesocràtic de Convergència.

Per això tan se val que Compromís i Barcelona en comú hagin evitat declarar-se mai independentistes. Tan se val que l’Ada Colau i Mònica Oltra s’entenguin més a través de la retòrica socialista d’estètica llatinoamericana que no pas a través de qüestions identitàries o relacionades amb la història. L’Estat espanyol és Castella i no pot existir sense el supremacisme castellà, i aquí s’ha acabat la història. Això és el que es veurà els propers anys. A Catalunya i a València l’esquerra intenta portar el discurs cap a les desigualtats socials. I la sorpresa que tindrà tothom és que en el fons d’aquestes desigualtats emergirà cada vegada amb més força la qüestió de la discriminació per raó de territori, de llengua i de cultura.

En el fons, el que està passant a l’Estat espanyol des de l’any 2000 és el mateix que està passant actualment a la Xina, on el progrés i el benestar han fet rebrotar els conflictes de Beigin amb aquells pobles que els xinesos l’ètnia Han no han aconseguit esborrar del mapa. Cada vegada es veurà més clar perquè els territoris que van perdre davant Felip V són els mateixos que apareixen expoliats en les balances fiscals i perquè durant la Transició Felipe González li va dir a Raimon que “Espanya no es podia permetre una altra Catalunya”. Aquesta frase, que Jordi Pujol va tenir sempre present, és la que explica la reacció de Ciutadans contra Compromís.

Durant molt segles, l’obscurantisme va servir per mantenir la unitat de l’Estat espanyol. Un dels peatges de la Transició encara va passar per sacrificar la cultura i l’elit intel•lectual de València a l’altar de la unitat d’Espanya. Pujol va poder mantenir el poder durant tants anys, en part, a canvi d’abandonar el vesper valencià a la seva sort. Encara el 2010, quan Solidaritat va entrar al Parlament, li va demanar a l’Alfons López Tena que no toqués el tema. Ara que Pujol no hi és, els joves escriptors que fan metàfores polítiques als diaris de Madrid hauran de decidir si estan disposats a tornar a l’Espanya negra o si deixen d’amagar-se rere de la Constitució per, finalment, acabar d’incorporar Castella a la democràcia.