La reforma constitucional que el PP vol impulsar per intentar legitimar les amenaces que el discurs unionista utilitza per pressionar els votants catalans, m’ha recordat la pirueta jurídica que el règim franquista va fer per jutjar i executar els defensors de l’ordre republicà després de la guerra civil. La victòria militar no només va permetre Franco presentar-se com el salvador d’Espanya. També li va permetre manipular la llei per declarar-se el continuador de la legitimitat republicana mentre intentava desacreditar-la per tots els mitjans possibles, fins gairebé esborrar-la de l’imaginari del país.

Aquests ultims 40 anys, hem parlat tant de democràcia que ha semblat que demanar perdó per l’afusellament del president Companys, o del general Batet, o de Carrasco i Formiguera, era una mesura estètica innecessària. En realitat disculpar-se per aquelles execucions i tantes altres significaria reconèixer que Franco no va ser un accident de la història, ni un home providencial. Si l’Estat reconegués que les execucions van ser il·legals, admetria que Franco va ser un usurpador. I això no tan sols obriria el camí per començar a jutjar 40 anys de dictadura. Sobretot trencaria la continuitat entre el franquisme i la democràcia que va possibilitar la Transició i posaria en joc la tradició política que ha forjat l’Estat espanyol.

Malgrat que l’ONU ha demanat dues vegades a Madrid que derogui la llei d’amnistia del 1977, cap govern no ha accedit mai a trencar amb el franquisme, com els partidaris de la ruptura demanaven als anys setanta. Jutjar el franquisme canviaria la idea oficial del que és Espanya i faria impossible blindatges legals com els que planteja el PP. Els qui van viure la Transició recordaran que el lema que va presidir el pas de la dictadura a la democràcia va ser “de la Ley a la Ley pasando por la Ley”. Seguint el patró de la postguerra, i de tot el segle XIX, durant la Transició l’Estat va pilotar el pas d’una legalitat a l’altre gràcies a la col·laboració de l’exèrcit. Ara una reforma lampedusiana és més difícil perquè l’exèrcit ja no pot garantir el respecte a la llei. Ara la llei ha de tenir el recolzament del poble. Ara ningú no dubta que en els països democràtics l’exèrcit és el resultat del poble i que, si no, la democràcia és una altra cosa. És normal que les contradiccions s’aguditzin i que veiem sortir a passejar tots els fantasmes de la història.

Igual que passa en les tiranies i en les corts dels reis absoluts, les elits espanyoles han tendit a mirar d’eliminar el sentit del temps de la vida comunitària per poder mantenir la unitat de l’Estat. L’ideal d’autoritat de Madrid sempre ha passat per mantenir el ciutadà en un confortable present continu que li evités de pensar en el passat o en el futur. Aquesta obsessió per aturar el temps típica de les teocràcies i dels imperis decadents, ha fet que l’Estat i els seus valedors hagin tingut, sovint, tendència a aferrar-se a institucions superades per la història. No és casualitat que l’unionisme parli de la Constitució de 1978 com si encara fóssim a la Guerra Freda. Per retenir Catalunya i homogeneïtzar l’Estat, Espanya ha arribat tard a totes les formes europees de govern des del temps de l’absolutisme. El fet que l’unionisme sacralitzi una Constitució aprovada sota la pressió d’un exèrcit colpista com si fos la quinta essència de la modernitat, no ens ha d’estranyar.

L’altre dia hi pensava escoltant unes declaracions de l’Albert Rivera sobre les meravelles de la Transició i la perfidia de l’independentisme. Algú hauria d’explicar que el relat polític de 1714 va néixer fa més de 150 anys per reivindicar el constitucionalisme i el paper de Catalunya en la liberalització d’Espanya. Algú hauria de recordar que, abans de convertir-se en una manifestació clarament independentista, l’onze de setembre havia servit per denunciar el perjudici que havia significat pel conjunt dels espanyols la derrota de Barcelona davant dels exèrcits de Castella i França. Seria bo tenir present que l’obsessió de les elits espanyoles per momificar les institucions de l’Estat i la tossuderia dels catalans per alliberar-se’n, ha tendit a despertar idealismes ferotges entre les classes més desfavorides, i que això sempre ha acabat com el rosari de l’aurora.

No és causalitat que la diada hagi esdevingut una manifestació massiva a favor de la independència, igual que no és una casualitat que el govern espanyol intenti legalitzar l’immobilisme i equipari, demagògicament, la llei amb la democràcia. Totes les dinàmiques que hi ha en marxa venen de lluny, i es repeteixen de manera cíclica. El debat polític entre Catalunya i Espanya sempre ha sigut el mateix: els espanyols intenten saltar-se la història i els catalans ens intentem saltar la llei -ben entès, la llei que Madrid imposa. En els dietaris de Miquel Parets, un assaonador del segle XVII, ja hi ha referències a la indignació que produïa en els catalans que els soldats castellans i els funcionaris de la cort acusessin Catalunya de rebel. L’únic element que indica que aquesta vegada la cosa pot acabar diferent és la desaparició de l’exèrcit espanyol com actor polític. Ara res no impedeix que el poble català es pugui autodeterminar. Sense l’exèrcit, la legalitat espanyola és un decorat de cartró pedra.

Durant la Transició es va perdre una oportunitat única perquè catalans i castellans se sinceressin els uns amb els altres, tal com havia recomanat Américo Castro després de la guerra civil. En 40 anys només s’ha fet propaganda. El resultat és que Espanya continua sent una baralla de lladregots davant la cova d’Ali Babà, com en els últims quatre segles. La novetat no és el legalisme, disfressat de democràcia, que propugnen els partits unionistes. La novetat tampoc no és el règim democràtic, que ja es va instaurar a Espanya en d’altres èpoques, sempre curtes. La novetat ni tan sols és la dimensió europea que està agafant el cas català; Larra ja va dir que Espanya era el prostíbul on es dirimeixen les grans contradiccions europees. La novetat, com he dit, és que l’exèrcit ha perdut el paper que fins ara havia jugat en la creació i el desenvolupament d’aquest “poble espanyol” que l’unionisme utilitza per legitimar la negació del poble català.

A mesura que es vegi que el rei va despullat, començaran a sortir propostes que intentaran posar pedaços al problema. Si badem, embolicaran encara més la troca.

(Si voleu comprar el meu últim llibre, Un estiu a les Trinxeres, cliqueu aquí)

Fa dies, per no dir setmanes, que l’independentisme em fa pensar en la batalla de Culloden. Si no la coneixen trobaran informació al google. Va ser l’última batalla lliurada al Regne Unit i l’última vegada que els escocesos van plantar cara a les forces britàniques, després del tractat de la Unió de 1713. Tot i la inferioritat tecnològica i militar, els escocesos venien d’infringir unes quantes derrotes sonades a l’exèrcit reial. Els highlanders eren guerrers tan bèsties, tan ràpids i tan valents que l’exèrcit regular no tenia res a pelar en el combat cos a cos.

Fins a la batalla de Culloden les guerrilles jacobites havien combatut a la seva manera, buscant terrenys favorables i realitzant atacs ràpids i directes. El sistema habitual dels highlanders consistia a disparar les armes, llençar-les a terra i córrer furiosament cap a l’enemic amb l’espasa a la mà. La fama d’aquests guerrers eran tan gran que, abans mateix de la batalla decisiva, el comandant de les forces reials, Lord Cumberland, va demanar als seus soldats: “Si algú de vosaltres no se sent determinat a lluitar amb aquests salvatges val més que marxi ara. Prefereixo una força de mil homes decidits que no pas un gran exèrcit de cagats.”

A la batalla de Culloden, però, tot va anar malament. Els escocesos van arribar desgastats per la manca de provisions i per un seguit de marxes esgotadores propiciades per decisions vacil.lants i improvisades que buscaven un resultat fàcil i segur. Emborratxat pels èxits i per una falsa seguretat en ell mateix, el pretendent Jacobita s’havia apartat dels oficials que li havien donat les primeres grans victòries per confiar en un Estat major d’oficials afrancesats i vanitosos. Això el va portar a donar per bo un terreny absurd per la batalla decisiva. Situats a camp obert, els guerrers escocesos quedarien a mercè dels canons i dels trets de mosquetó de la infanteria britànica. A més, com que sòl era irregular i moll, el seus homes tindrien moltes dificultats per córrer cap a l’enemic amb una càrrega letal i decisiva.

Lord George Murray, que havia derrotat dues vegades l’exèrcit enemic en inferioritat de condicions, va advertir el príncep Carles que escollir un camp de batalla com aquell era suicida, però no va aconseguir de fer-lo canviar d’opinió. Per acabar-ho d’adobar, l’estat major va adoptar una estratègia defensiva. Els consellers del príncep eren molts astuts. Esperaven que l’exèrcit britànic, que era força més nombrós, atacaria primer. Però Lord Cumberland es va limitar a bombardejar les files escoceses mentre els caps dels clans imploraven al pretendent que donés l’ordre d’iniciar la càrrega d’una vegada.

Quan finalment va arribar l’ordre, els guerrers es van trobar corrent per un terreny enfangat i tortuós amb el vent en contra. En el flanc esquerra, els soldats del clan Macdonald es van negar a carregar molestos per haver estat privats del dret de fer-ho per la dreta -privilegi important quan es combat amb un escut i una espasa davant d’un exèrcit equipat amb 220.000 rondes de trets de mosquetó. Tenallats per la gana, per la son, pel fang i pel foc creuat -una altra adversitat que no va ser prevista per l’estat major-, els guerrers van aconseguir arribar fins a les files enemigues. Allà els esperava un bosc d’homes especialment entrenats per fer servir la baioneta, arma que fins aleshores havia tingut un paper pobre en la guerra.

En menys d’una hora la meitat dels soldats de l’exèrcit jacobita jeien morts o ferits i la batalla va ser acabada. Les presses del príncep Carles per arribar a Londres i per coronar-se rei es van convertir en una necessària pressa per fugir d’Escòcia. Desarmat, el país va quedar a mercè de Lord Cumberland, que va guanyar-se el sobrenom de “carnisser”. La llengua gaèlica va ser perseguida i el sistema de clans desmantellat. La repressió va ser tan bèstia que fins i tot es van prohibir les gaites i les faldilles. El príncep Carles es va convertir en una llegenda romàntica, tot i que va morir dipsoman perdut, a Roma, més de 40 anys després.

Això és el que passa quan una revolta està comandada per teòrics narcissistes que viuen lluny de les bales de canó i que, obsessionats per guanyar, pretenen suplir la seva manca de coratge amb estratègies màgiques. Espero que tota aquesta crême que, des de fa més de mig any, va cedint espais polítics a l’enemic discutint llistes i enquestes tingui present que abans de guanyar un partit cal entrenar-se i cal jugar-lo -si pot ser sense sacrificar totes les forces. No pas pel fet de posar-hi més èpica, la victòria és més segura. Com més necessitat hi ha de guanyar, més fàcil es torna perdre. Quan els que manen menysrpeen aquells que han obtingut les victòries sobre el terreny, la derrota tard o d’hora és segura.

La millor notícia que aquestes eleccions municipals han donat als partidaris de la independència s’ha produit fora del Principat de Catalunya. Els dirigents de Ciutadans, potser perquè encarnen la continuació del falangisme dels anys 30 per vies democràtiques, ho han vist de seguida. El partit d’Albert Rivera ha corregut a trencar els acords amb el PSPV per haver pactat amb Compromís a l’ajuntament de València. Ciutadans, que espresenta a tot l’Estat amb el noble ideal de la Regeneració, ha trobat el seu límit al Líban espanyol, allà on les ferides de la política de conquesta i d’assimilació castellana estan més obertes.

Ciutadans diu que Compromís és un partit separatista però, en realitat, el problema és que Compromís és un partit massa valencià i, precisament per això, massa proper a Catalunya. El fet que un senyor de Jaén o de Burgos siguin alcaldes de València està perfectament previst en el projecte nacional espanyol. Ara bé, que un senyor de Manresa que considera Àusias March un escriptor de la seva cultura sigui alcalde de la capital del País Valencià va directament contra la lògica política que l’Estat espanyol ha aplicat sempre que ha pogut en els antics territoris de la Corona d’Aragó.

Davant la possibilitat que València i Barcelona puguin arribar a tenir relacions positives, Ciutadans, el partit de la Regeneració, es posa del costat de Rita Barberá i del PP. El fet que Barberá hagi fet tot el que ha pogut per aplicar els ideals falangistes del seu pare durant els 24 anys que ha estat alcaldessa no és un problema. Ja he dit que Ciutadans és la continuació del falangisme per vies democràtiques. Poden llegir El imperialismo catalán, de l’Enric Ucelay da Cal, si creuen que exagero. Com que és una obra llarga, diré només que si el falangisme va ser una interpretació castellana de l’ideari noucentista de la Lliga, Ciutadans surt exactament de l’ideari de mesocràtic de Convergència.

Per això tan se val que Compromís i Barcelona en comú hagin evitat declarar-se mai independentistes. Tan se val que l’Ada Colau i Mònica Oltra s’entenguin més a través de la retòrica socialista d’estètica llatinoamericana que no pas a través de qüestions identitàries o relacionades amb la història. L’Estat espanyol és Castella i no pot existir sense el supremacisme castellà, i aquí s’ha acabat la història. Això és el que es veurà els propers anys. A Catalunya i a València l’esquerra intenta portar el discurs cap a les desigualtats socials. I la sorpresa que tindrà tothom és que en el fons d’aquestes desigualtats emergirà cada vegada amb més força la qüestió de la discriminació per raó de territori, de llengua i de cultura.

En el fons, el que està passant a l’Estat espanyol des de l’any 2000 és el mateix que està passant actualment a la Xina, on el progrés i el benestar han fet rebrotar els conflictes de Beigin amb aquells pobles que els xinesos l’ètnia Han no han aconseguit esborrar del mapa. Cada vegada es veurà més clar perquè els territoris que van perdre davant Felip V són els mateixos que apareixen expoliats en les balances fiscals i perquè durant la Transició Felipe González li va dir a Raimon que “Espanya no es podia permetre una altra Catalunya”. Aquesta frase, que Jordi Pujol va tenir sempre present, és la que explica la reacció de Ciutadans contra Compromís.

Durant molt segles, l’obscurantisme va servir per mantenir la unitat de l’Estat espanyol. Un dels peatges de la Transició encara va passar per sacrificar la cultura i l’elit intel•lectual de València a l’altar de la unitat d’Espanya. Pujol va poder mantenir el poder durant tants anys, en part, a canvi d’abandonar el vesper valencià a la seva sort. Encara el 2010, quan Solidaritat va entrar al Parlament, li va demanar a l’Alfons López Tena que no toqués el tema. Ara que Pujol no hi és, els joves escriptors que fan metàfores polítiques als diaris de Madrid hauran de decidir si estan disposats a tornar a l’Espanya negra o si deixen d’amagar-se rere de la Constitució per, finalment, acabar d’incorporar Castella a la democràcia.

És entendridor de veure el nivell de crispació que el debat municipal ha assolit a Barcelona. Quan un es mira les enquestes de satisfacció dels barcelonins dels últims anys resulta sorprenent que l’alcalde Trias pugui arribar a ésser descavalcat per un discurs que qualifica el seu govern de mafiós, entre d’altres amables adjectius. El mateix passa quan es ressegueix la política d’inversions per barris, i quan es repassa el currículum de pactes de l’alcalde amb d’altres formacions polítiques. Això per no parlar del bon paper que Barcelona fa en els índexs de desenvolupament urbà que s’han realitzat al món, els últims anys.

Diuen que la ciutat s’ha venut al turisme i al capitalisme descarnat però el model turistic i capitalista que tenim és el mateix que van desenvolupar els governs d’esquerra durant tres dècades. En aquells governs hi havia representats tots els amics i simpatitzants dels grups que ara ataquen Trias com si fos el dimoni escuat. La politica d’habitatge de Barcelona, per exemple, durant molts anys la va portar Iniciativa. Pel que fa al turisme, veient l’evolució dels últims anys, hom diria que el que realment molesta és que els visitants de Barcelona cada cop vagin més ben vestits i comprin en botigues més cares.

Barcelona s’ha convertit en un camp de batalla perquè va millor que mai. Sempre que la capital de Catalunya agafa força entra en conflicte amb Madrid i posa en perill la unitat d’Espanya. És una constant històrica. Ho sabia aquell general que, quan va arribar a la ciutat, el gener de 1939, va preguntar: “quien ha permitido esto?”. I ho sabien els militars del segle XIX que es van oposar a tirar a terra les muralles -amb Espartero al capdavant, dient que calia bombardejar la ciutat cada mig segle. També ho sabia Porcioles, l’alcalde franquista que va salvar Barcelona de ser destruïda, a canvi de no recatalanitzar-la, i que abans de la guerra civil havia escrit:

“L’onze de setembre de 1714 no es una data gloriosa per a Catalunya i es prodigaren, sí, per part dels ciutadans de la noble Barcelona, actes veritablement heroics. Els hi mancava, però, a aquells braus catalans, la consciencia nacional, la voluntat decisiva dels avantpassats, perquè la seva obra es pogués veure coronada amb la victòria. En perdre la nostra pàtria definitivament les seves llibertats i en veure’s completament anorreada, vençuda i humiliada, sentí l’enyorança de la seva personalitat pròpia i la vergonya d’un poble que havia jugat un tan gran paper en el concert mundial es veiés subjecte a un Estat que l’odiava ”

Seguint l’exemple porciolista, Pasqual Maragall va creure que podria projectar Barcelona al món evitant el conflicte amb Espanya i al final es va trobar ell mateix embolicat amb la senyera per defensar quatre coses bàsiques. Potser cal recordar que el merder que tenim ara ve, en bona part, de l’obsessió d’Aznar per tancar el debat autònomic i convertir Madrid en el Pequín del món hispànic. Davant d’aquella política, Maragall va protestar amb un article en El País denunciant que “Madrid se va”. Trias va optar per abraçar l’independentisme amb tebiesa i mantenir un perfil baix. Ara es troba que la seva gestió no llueix prou i que, a través de l’Ada Colau, l’Estat sembla decidit a fer bona l’amenaça de l’Aznar que abans es trencarà Catalunya que no pas Espanya.

Barcelona genera el 30 per cent del PIB de Catalunya i ocupa el 34 per cent dels seus treballadors. Si Barcelona creix, tots els habitants de l’àrea metropolitana i de la resta de Catalunya se’n beneficien. No només això, si Barcelona continua guanyant múscul econòmic i projecció al món, com aquests últims anys, les reivindicacions sobre el port i l’aeroport, ara en mans de Madrid, guanyaran força. Una altra cosa que passarà és que Tolosa i Perpinyà miraran cap a Catalunya més del que ja hi miren ara. Com que l’Ajuntament de Barcelona és de les poques institucions que han passat la crisi sense endeutar-se –i alguna cosa hi deu haver tingut a veure l’actual alcalde-, la ciutat és un reforç per a la sobirania catalana.

Per tant, qui està interessat a introduir les baixes passions en el debat polític sobre Barcelona? Per què una candidata que es presenta amb una llista plena de veterans d’Iniciativa, un partit vinculat a empreses com Agbar, està fent ombra a la CUP? Alguns candidats s’haurien de preguntar si la seva preocupació és la qualitat de vida de Nou Barris o la unitat Espanya, i deixar de fer el joc a l’Aznar. Els qui intenten substituir les bones idees pel ressentiment social haurien de pensar que, a la llarga, ells també hi perderan.

Estic acabant de llegir un llibre sobre la Il•lustració i la Revolució Industrial que m’ha fet pensar en les conseqüències de la derrota de 1714. El llibre de seguida em va interessar perquè l’autor no menysprea el poder de les idees i perquè, tot i centrar-se en el cas britànic, té un enfoc molt europeu. La tesi de l’autor, un tal Joel Mokyr, és que al voltant de 1700 Europa ja estava immersa en la colla de canvis de mentalitat, de progressos tecnològics i de redefinició de les relacions polítiques que acabarien socialitzant la riquesa fins a un punt impensable i fins aleshores desconegut en la història del món.

Mokyr assegura que el fet que els britànics lideressin aquest procés és circumstancial. La revolució industrial l’hauria pogut encapçalar qualsevol altre país del continent i només haurien canviat alguns matisos. Segons Makyr, la Revolució Industrial va ser una obra conjunta dels països europeus promoguda per un ambient intel•lectual i mercantil que es va anar covant a tot el continent. Tal com es planteja el llibre, si la Gran Bretanya es va convertir en el gran taller del món és perquè les idees que van catapultar l’economia europea van trobar a l’Illa el seu millor laboratori.

El llibre explica com la Unió d’Anglaterra amb Escòcia va permetre els britànics d’unificar el mercat interior abans que la resta d’Estats europeus. El fet de tenir unes fronteres protegides pel mar va alliberar l’economia britànica de la destrucció ocasionada per les guerres, i les industries van poder aprofitar millor les innovacions i l’especialització dels treballadors. Per descomptat, el llibre remarca la feina liberalitzadora feta per la Revolució Gloriosa de 1688. L’autor recorda que molts dels instruments que s’associen a la Revolució Industrial s’haurien pogut construir amb el coneixement disponible el 1600. El que va marcar la diferència, insisteix, va ser el clima intel•lectual cada cop més favorable a treure’n rendiment.

Els treballs de James Amelang o de Garcia Espuche han deixat prou clar que Barcelona participava de l’esperit que va permetre Londres desenvolupar el model econòmic que acabaria servint de patró a la resta d’Europa. Fins i tot pel que fa a la importància de l’espionatge industrial, el cas anglès fa pensar en el català. Mokyr dóna molta importància a la revolució gloriosa, però a mi se’m fa difícil no pensar en la guerra de successió i en l’efecte que devia tenir en el procés que descriu el llibre. Diria que, derrotant Catalunya el 1714, Espanya va matar la gallina dels ous d’or i que els anglesos van quedar-se en una situació de privilegi davant d’un continent dominat per una França governada per caps d’Estats tirant a egòlatres i despòtics.

Curiosament, és durant els primers anys del segle XVIII que l’economia anglesa supera per sempre l’holandesa. Els impostos sobre el vi francès que van convertir la cervesa i el whisky en les grans begudes nacionals britàniques s’aproven el 1713 –el mateix any de la Pau d’Utrech. Algunes de les lleis sobre la protecció de la propietat i sobre el control de l’especulació bancària que serviran de base perquè l’economia de les illes s’acceleri també són d’aquests mateixos anys. La Unió entre Anglaterra i Escòcia se signa el 1707, l’any de la derrota d’Almansa. El mateix Mokyr dedica pàgines i pàgines a defensar que les guerres colonials promogudes per Londres i París no sols anaven contra les teories econòmiques dels il•lustrats, sinó que van perjudicar la Revolució Industrial més que no pas afavorir-la, com habitualment es creu.

Tot i que el llibre no esmenta per res la Guerra de Successió, és fa difícil no preguntar-se què hauria passat si els holandesos, els alemanys, els austríacs i els catalans haguessin derrotat, juntament amb els anglesos, les forces borbòniques. Hi ha un mapa d’aquella guerra dibuixat per Vicenç Vives el 1950 del qual ja vaig parlar una vegada. Sobre les fronteres de l’Europa de 1705, el gran historiador va dibuixar una línia verda que anava de Barcelona a Torí, de Torí a Viena, de Viena a Berlín, de Berlín a Amsterdam, d’Amsterdam a Londres i de Londres a Lisboa. Amb el mapa és molt fàcil d’entendre perquè els catalans i els anglesos van conquerir Gibraltar i perquè Madrid i París es van defensar amb tanta fúria.

És temptador pensar que, sense Barcelona, aquest circuit comercial va quedar estroncat i que la revolució industrial es va haver de refugiar a la Gran Bretanya, mentre la resta d’Europa quedava dividida entre ultramontans arnats i progressistes dogmàtics. Catalunya és com aquelles peces petites que potser no es veuen però que, si fallen, fan que l’engranatge no acabi de rutllar. Em sembla que si trobo el correu electrònic de Joel Mokyr li enviaré el mapa. El vaig veure en la portada d’un llibre d’homenatge a Vicens Vives titulat El naixement i la construcció de l’Estat modern. El llibre de Mokyr porta el títol de The Enlightened Economy: Britain and the industrial revolution 1700-1850. Llegir-lo fa pensar. I ara que tantes coses ens fan creure que encetem un nou període històric estaria bé ser previsors i mirar de no tornar-nos a quedar en el pròleg.