Atacs com els que han patit els soldats de Londres i París aniran posant els països occidentals davant la necessitat d’articular un sistema democràtic que fili més prim i que superi alguns tabús i alguns complexos heretats de la Segona Guerra Mundial. En els últims 30 anys la capacitat militar de països de caire totalitari com Iran, la Xina o Corea del Nord s’ha multiplicat en comparació a la dels països europeus. També s’ha multiplicat la capacitat de fer mal d’alguns països a través del terrorisme. A Europa la distància entre l’exèrcit i la gent no ha fet altra cosa que augmentar. La gent no se sent responsable de les operacions i les batalles que lliuren els seus soldats.

Als Estats Units es comencen a trobar també amb aquest problema. Si Obama converteix els assetjaments sexuals en el tema estrella dels seus discursos a West Point és perquè sap que el lideratge dels Estats Units serà insostenible sense el lideratge moral de l’exèrcit. El debat sobre si les operacions amb Drones han d’estar controlades per la CIA o l’exèrcit responen també a la mateixa discussió sobre el sentit i els límits de la guerra. Quan els militars europeus van perdre el cap, el continent va perdre la seva hegemonia mundial. A Europa hem solucionat la vergonya del segle XX degradant els valors militars i fent passar desapercebuts els exèrcits -o banalitzant-los- tant com ens ha estat possible. Els valors democràtics s’han anat allunyant dels valors militars fins i tot als Estats Units. Però tot fa pensar que a mesura que la pressió externa sobre les societats occidentals augmenti tant els polítics com els electors s’hauran de començar a fer preguntes incòmodes en relació a la guerra i la seguretat.
Segons com evolucioni el debat i quin discurs se’n vagi destil·lant les societats occidentals seran capaces o no de mantenir la seva hegemonia. La paradoxa dels atacs islamistes contra soldats occidentals és que poden ajudar a curar algunes de les ferides que va deixar la II guerra Mundial i Vietnam. Les democràcies hauran d’aprendre a defensar-se sense perdre la substància o deixar-se destruir. L’islamisme està donant als militars la possibilitat de recuperar un prestigi social que semblava que no recuperarien mai.

La política que segueixen els Estats Units amb relació a la guerra civil que hi ha a Síria fa pensar que els americans han tret conseqüències de les intervencions a l’estranger dels últims anys. El dictador Al-Assad ha escrit una sentida carta als governs de la Xina, Rússia, el Brasil, l’Índia i Sud-àfrica per demanar-los que l’ajudin a mantenir-se en el poder. Aquests cinc estats formen part dels BRICS, una organització amb pretensions d’articular un contrapoder a l’hegemonia occidental que representa el 43 per cent de la població del món i més del 50 per cent del creixement econòmic dels darrers anys. De moment, els cinc membres del BRICS no han aconseguit posar-se d’acord en gaire res i, en el fons, alguns dels socis prou fan de no matar-se entre ells. No obstant això, Obama fa bé d’oblidar línies vermelles i de donar a entendre que no actuarà sense la implicació de la comunitat internacional, especialment de Rússia. A Síria no està en joc només el futur d’un dictador i d’una oposició dividida i perillosament caòtica, sinó que també està en joc el patró d’influències i de prestigis que marcarà l’ordre internacional els pròxims anys. Els americans no es poden permetre ficar-se en un vesper mentre les potències autocràtiques treuen partit del seu desgast. Davant la constatació que han perdut l’hegemonia militar, els Estats Units hauran d’afinar la diplomàcia i preparar-se per una política de lideratge moral. Quan va esclatar la primavera àrab alguns van tirar coets segurs que la democràcia avançava en tots els fronts contra la tirania. A Síria veurem que a la llibertat li esperen anys molt durs i que, com en el temps de la guerra freda, necessitarà uns bons serveis secrets i acceptar estranys companys de llit per sobreviure. La política d’equilibris i el soft power guanyaran força en l’acció exterior dels americans. Si la situació no es posa molt peluda, no veurem gestos decisius ni sentirem discursos èpics. Com s’ha vist a l’Iraq i l’Afganistan, el problema de la democràcia és que no es pot improvisar. I abans d’abatre dictadures calen els mitjans per dominar el caos.

Recordo un The economist que portava la foto d’uns xinesos fent tai xi amb mascareta envoltats d’una boira de color de plom afrosament densa. Cada hivern la pol·lució paralitza Beiging i algunes altres ciutats de la Xina. Si els nivells de contaminació acceptables se situen en un límit de 25, Beiging pot arribar a tocar un nivell de 1000. Està acceptat que milers de xinesos moren cada any per culpa de la pol·lució. Els càncers de pulmó s’han multiplicat per cinc en els últims 30 anys de progrés econòmic. L’augment del nivell de vida ha sigut proporcional a la tendència de la gent a protestar per les coses que no li agraden i la mala qualitat de l’aire és un motiu de queixa recurrent.

Els americans, que la saben molt llarga, fa anys que publiquen els nivells de pol·lució de Beiging a través de l’ambaixada i el servei s’ha fet tan famós que enguany, per primer cop, el govern va començar a fer públiques les dades d’una setantenta de ciutats del país. Les ciutats occidentals van trigar anys a netejar l’aire que els va deixar el procés d’industrialització i és difícil que la Xina pugui fer compatible el creixement i l’ecologia, per això alguns xinesos s’empipen si els insinues que els ossos polars i les tortugues marines es moren per culpa seva.

Tot i així, a mesura que la Xina va deixant enrere la gana, alguns ciutadans comencen a criticar la política de condicionar-ho tot a l’economia. També van sortint experts que pensen que la Xina és un polvorí perquè ha esgotat la base del seu creixement que consistia a portar gent del camp a la ciutat i a fer-la treballar barat. És un fet que els sous s’han disparat i que moltes empreses americanes se’n tornen a fabricar als Estats Units. Alguna multinacional que s’ha quedat, com ara HP, ha multiplicat per cinc els sous dels treballadors en un any. Així alhora que la majoria dels experts donen per fet que la Xina esdevindrà una economia més gran que els Estats Units ben aviat, hi ha un rum-rum que fa que certa gent que se la miri amb aprensió, com si qualsevol dia pogués fer un pet com un aglà.

També hi ha la teoria que els xinesos tenen els Estats Units agafats pels collons perquè han comprat bona part del seu deute, però podria ser exactament el revés, perquè, com obligues el primo de Zumosol a pagar els seus deutes si és un client que no et pots permetre perdre i no el pots amenaçar militarment? El que sembla clar, mirant el preu del diner dels Estats Units i de la Xina, i ara la devaluació de l’euro, és que s’està gestant una mena de guerra comercial. Quan l’economia va malament una de les sortides habituals és la indústria armamentística. Una altra indústria que creix quan es necessiten diners ràpids és la de la construcció, sobretot si hi ha més urgència de diners que no pas idees -aquí en sabem alguna cosa.

A la Xina i d’altres països asiàtics emergents els americans han guanyat un cabàs de quartos dissenyant ciutats del no res. Són ciutats que pretenen tenir totes les comoditats de la vida occidental i aparentment cap dels seus defectes. Aquestes ciutats es presenten amb tota la mena de complements futuristes. El problema és que el valor d’una ciutat, igual que el valor d’una dona, depèn de la història destil·lada, dels encants que ja estan amortitzats. En una ciutat nova de trinca tot s’ha de pagar, per això la majoria d’aquests projectes urbans d’ultimíssima generació no acaben d’arrencar, malgrat les promeses d’una vida idíl·lica que fan les promotores.

Per part dels americans és una jugada intel·ligent portar les relacions internacionals al terreny de les ciutats perquè amb els paradigmes dels Estats nació, materialistes i quantitatius, Occident ho tindria cru per competir amb Àsia. No obstant això, ara es veu que els xinesos han introduït la moda de les ciutats instantànies a l’Àfrica. Naturalment a l’Àfrica el futurisme és més limitat -limitat per la limitació de diners- i els nous complexos urbanístics que els xinesos hi edifiquen en nom dels negocis i el progrés ni tan sols es justifiquen des del punt de vista de la recerca tecnològica. N’he vist fotos i algunes d’aquestes urbs noves de trinca, com ara l’angolesa Nova Cidade de Kilamba, a més d’estar més buides que el desert, semblen una versió repintada de Bellvitge.

La visita sorpresa que el president Obama va fer ahir a Iraq torna a posar d’actualitat la discussió sobre els límits de la política de gestos. Els gestos en política no només són importants sinó que en temps difícils sovint són la cosa més important que pot fer un polític. En aquest punt, Obama està complint les expectatives. Si el món necessitava un poeta, si els Estats Units necessitaven un poeta, Obama és un bon poeta.  Difícilment trobarem ningú que li discuteixi la metàfora. O que li discuteixi una foto. Obama és molt bo donant moral a la seva tropa. Ara bé: cada gest, cada foto, és un deute que contreu amb la seva credibilitat i l’esperança dels seus seguidors. El president Obama va dir a Turquia que un estat és un vaixell molt difícil de moure i va demanar temps. A tot arreu on va demana temps. En la visita sorpresa a Iraq, va demanar 18 mesos de paciència als soldats i els va prometre que el 2011 serien tots a casa. Obama va dir a la tropa que havia arribat l’hora que els Iraquians prenguessin la responsabilitat de governar-se i els va agrair l’esforç fet per democratitzar el país. De moment, paraules boniques al costat de l’atemptat amb bomba que, poques hores abans del seu discurs, havia mort nou persones a Bagdad.

Fa la pinta que l’hegemonia establerta per les velles democràcies després de la Guerra Freda (només destorbada per Bin Laden i un parell de dictadors sonats) comença a trontollar. Geòrgia és el moment de màxima tensió entre Washington i Moscou, des de l’ensorrament de l’URSS; també desafia l’orgull europeu d’haver imposat l’esperit pacifista entre els països democràtics (si és que Europa té orgull). L’ajut humanitari ordenat per Bush és una excusa per demostrar a Putin que els EUA no renuncien al paper de policia mundial; i una manera d’advertir-lo que no somiï en “Txecoslovàquia 1968″. Si Rússia ha trobat en la ineptitud del govern georgià la manera de començar a temptejar una reconquesta del terreny perdut, les reaccions dels EUA i el Regne Unit denoten pressa per tornar el gos a la gossera abans no sigui tard. Les llibertats que s’ha pres Rússia fan pensar que Moscou té moltes ganes de marcar perfil propi (perfil de tancs, policia, capitalisme primitiu i una vaga democràcia). Rússia exigeix un tros més gran de pastís i, a més, l’exigeix fora de la tutela occidental. L’ascens de Rússia i de la Xina arriben en un mai moment per a Europa i els EUA; un moment de dirigents grisos i de recessió econòmica (que és quan els governs tenen menys marge de maniobra i els exèrcits més pressa per sortir). Aviat tindrem l’oportunitat de demostrar que la nostra hegemonia se sustenta en veritats més sòlides que el “Yes, we can” i d’altres delícies del màrqueting