A Espanya tenen tendència a qualificar-nos de nazis. Probablement el pioner va ser Diego Sevilla, tot i que la història no el recordi. El 1963, en plena dictadura de Franco, Sevilla va titllar de nazi el llibre de Joan Fuster El país valenciano. Aleshores Sevilla era el president de la Diputació de València, de manera que l’insult tenia un inquietant aire d’acusació oficial. De fet Sevilla no sols va titllar el famós llibre de Fuster de nazi, també el va qualificar de comunista i de separatista, tot alhora, posant un adjectiu darrera l’altre. Era l’hivern de 1963 i encara no feia vint anys que els supervivents de la División Azul havien tornat de Rússia, on havien anat a ajudar l’exèrcit de Hitler plens d’entusiasme i d’esperit solidari. Les imatges de l’holocaust que havien commocionat el món eren una mica més recents; Goering i els seus amics no van ser penjats fins el 1946.

L’aliança amb els Estats Units havia permès Franco girar pàgina sense problemes i el feixisme estava mal vist fins i tot a Espanya. Malgrat que era prou gran per saber com les gastava el règim, Fuster va quedar esparverat per la campanya que la premsa va muntar contra el seu llibre i especialment per aquest insult que, aleshores, encara no estava tan gastat com ara. L’escriptor de Sueca explica l’episodi en una carta a Pla el febrer de 1963. Jo la vaig llegir en un llibre d’Isidre Crespo dedicat a la relació entre tots dos escriptors, un d’aquests llibres editats a València que aquí llegeixen quatre gats i que em va deixar un amic que no veig gairebé mai -per culpa meva. Fuster escriu a l’autor del Quadern Gris qualificant Sevilla d’energumen i Pla li respon que els atacs demostren que està tenint un èxit que ningú no s’esperava. Crida l’atenció l’èmfasi que posa a recomanar-li que eviti de menysprear els espanyols que l’ataquen. El llibre és una victòria política i la política demana paciència, li diu Pla.

Em sembla que l’escriptor de Palafrugell veia molt clar que un atac sense solta ni volta és tan perillós com un elogi desmesurat. La llibertat comença per la capacitat de pensar al marge de les trampes emocionals que et paren amics i enemics per controlar-te. Per mi, encara que no sigui tan periodïstic, resulta igual de nociu que es compari Mas amb Hitler com que es nomeni Pujol espanyol del año. En el fons només són dues cares de la mateixa relació de dominació que hem permès durant tants anys. No sé de què ens escandalitzem ara, ni on volem arribar amb aquests atacs de dignitat. Deu ser que ens en queda poqueta.

Jo, personalment, no he llegit ni tampoc no he conegut mai cap espanyol interessat a tenir raó, tocant a la qüestió de Catalunya. Ni tan sols Ortega i Gasset, amb les seves idees de gran pensador europeu, hi veia gaire clar quan entrava en aquest tema. Quan un espanyol parla de Catalunya li surt el policia; vegades és un policia bo i d’altres un policia dolent, però sempre li surt el policia. Tan se val que l’espanyol hagi nascut aquí, si és un espanyol autèntic li sortirà el policia. Per això el franquisme va funcionar, dintre de tot, encara que alguns fessin veure que hi estaven en contra o que el combatien.

Per acabar explicaré una anècdota. Quan l’Enric Juliana va presentar Modesta España a Barcelona -a la seu de RBA- va ser còmic de veure com un inofensiu discurs del conseller Mascarell va acabar amb el Secretari de cultura de l’Estat, José Maria Lasalle, parlant amb gran erudició de la matança de jueus que els romans van fer a Masada, el 73 després de Crist. L’auditori de patums va quedar escandalitzat pel to d’advertència que es desprenia del paral.lelisme. A mi no em va estranyar. L’únic objectiu de tot espanyol quan parla de Catalunya és preservar l’autoritat. És perfectament humà. Els beneficis de la dominació són superiors a la vanitat de demostrar dos dits de front. Però això no vol dir que no el tinguin. De vegades, com el senyor Lacalle, fins i tot aconsegueixen demostrar que la brutalitat i la lectura no són incompatibles.

 

He llegit l’article que Joan de Sagarra em va dedicar a La Vanguardia i, d’entre les nombroses aproximacions que s’han publicat sobre el meu llibre, la seva és la més original. No sabia que El nostre heroi, Josep Pla era una tesi. Ni que el protagonista era el seu pare. Jo em pensava que havia publicat un dietari amb passatges assagístics i un perfum lleugerament romàntic, de novel·la d’educació sentimental. No hauria dit mai que el tema era Josep Maria de Sagarra, sinó l’esforç i el premi de perseguir la llibertat, a través de la figura de Josep Pla.

La llibertat és un tema que no passa mai de moda, ni tan sols a Catalunya. La llibertat apel·la a la consciència de cadascú, i potser per això el llibre ha generat reaccions tan viscerals: d’una banda, els que tremolarien si Pla ressuscités i es declarés independentista; de l’altra, els que necessitarien que s’aixequés de la tomba i digués que Espanya no s’aguanta per enlloc per dir clarament què pensen.

Al seu article, Joan de Sagarra constatava que el seu pare no era de la Real Academia. Molt bé. Ni tan sols els doctors som infal·libles, i indignar-se forma part del folklore nacional. Però, per apel·lar tant a la veritat, trobo que va aprofitar poc l’article. Podria haver explicat per què Martí de Riquer es felicitava -abans de tornar-se demòcrata- que la dictadura hagués “captat” Sagarra; per què Josep Pla feia córrer que era un “col·laboracionista”; en quin idioma volia escriure el llibre de la Fundación Juan March, i qui li va retirar la senyera quan estava de cos present.

Així sabríem perquè va esdevenir conseller de la SGAE; per què el règim li va donar la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio; perquè, a diferència de Pla, escrivia a La Vanguardia. Perquè, tot i així, va morir pobre, i perquè Maurici Serrahima va escriure que s’havien utilitzat les necrològiques per esborrar la imatge del Sagarra “d’abans.”

El fill del poeta pogut comentar aquest text: “Creo fundamental realizar una hábil política de atracción de los intelectuales catalanistas, que no es tan difícil como podría imaginarse. No se trata de pactar ni de adoptar peligrosas actitudes de conllevancia sino sencillamente de captarlos con lo que el Estado gana una baza y la pierde el separatismo“.

El text el va escriure el prestigiós erudit Martí de Riquer, ja mort Sagarra. Hi deia que el poeta havia estat “una excelente baza del Estado contra el catalanismo” i es lamentava que la dictadura no hagués sigut tan “hábil” a l’hora de “captar” Riba, amb la “digna solución de problemas económicos personales“.

Ja sé que aquest és un país molt bèstia, però no cal que Joan de Sagarra tregui el ganivet de carnisser per defensar el seu pare. Podria fer-li una biografia, en comptes de vendre’ns el drama per entregues. Que no faci comèdia, que ha preferit esperar-se a fer l’article que solucionar el tema amb una trucada. A mi, Sagarra em sembla tan patriota i poc franquista com Pla. Trobo indiferent si va ser de la RAE o de la SGAE, i les conclusions dels informes de la Falange. Ara bé: l’entrepà que li van fer els guardians de les essències i els espanyolistes, justament prova que, com dic al meu llibre no es pot jutjar els escriptors catalans de la dictadura pel teatre que feien per sobreviure, i que, d’entre tots, Pla va ser el més llest.

Al final del meu dietari hi ha un “avís”. Explico que he elaborat un aparell crític perquè l’editor creu que, a Catalunya, només compren llibres els erudits. Jo diria que són els únics que en parlen, generalment després de passar-se hores tancats a casa, amb el mal humor que això genera. A tot el món, els erudits vigilen la cultura oficial, i és lògic que a Catalunya tinguin un paper destacat i uns mètodes concrets. Pensar exigeix relacionar, interpretar, no deixar-se enlluernar per les dades; implica revisar els conceptes i ressituar les coses en un context humanitzat. Els erudits escorcollen, passen llista, emmagatzemen; custodien les mòmies disfressades, són els vigilants de l’statu quo. A Catalunya l’statu quo és foraster, o això mira d’explicar el meu llibre. Hauria estat una sorpresa que l’erudició organitzada hagués fet un esforç per acostar-s’hi.

Una doble bufetada

¿Un dietari a les llistes de llibres més venuts? He intentat indagar en aquest fenomen paranormal i per això he llegit, he devorat, m’he cruspit literalment El nostre heroi Josep Pla, d’Enric Vila (A contra vent). En pocs dies me l’havia recomanat tanta gent que gairebé m’havia fet desconfiar, i he tingut la sensació que aquest és el llibre del moment de l’elit catalana que freqüenta el nacionalisme.  Polítics, periodistes, escriptors, tothom parla d’aquest assaig, però gairebé tots, sense saber-ho, li fan mal. Perquè aquest no és un llibre que es pugui apropiar cap ideologia, ni hi ha cap ideologia que se salvi en aquest llibre, ni és tampoc un llibre que reflexioni sobre Josep Pla tot i que ho faci, i encara menys és un dietari tot i que en tingui la forma. El més interessant d’aquest llibre és que ens propina una doble bufetada. La primera és divertida perquè és formal: és una desconstrucció radical i valenta de l’assaig, fins al punt que a la meitat del llibre tenim més la sensació de ser en una novel·la que en una biografia. La forma de dietari és només un pretext, i un dels enganys amb què l’autor juga amb nosaltres: com diu ell al final «posats a quedar atrapat en una forma, que la forma sigui meva». La segona bufetada és més dolorosa perquè aquest llibre no és un assaig sobre Josep Pla per molt que ho pretengui un títol que encara no entenc ni l’intent de fer de l’escriptor català el protagonista del llibre. La segona bufetada és una reflexió explícita i implícita sobre el nostre país, la ignorància que tenim del nostre passat i la incapacitat que tenim per anar endavant tots plegats. El llibre comença sent un dietari i acaba tenint una forma nova; comença sent una reflexió sobre Josep Pla i acaba sent una mena de novel.la. Tot és arbitrari i fins i tot capritxós, però almenys és el producte d’algú que se sent lliure i no està disposat a sotmetre’s a cap forma i molt menys a cap idea. Quan el lector arriba al final, respira tranquil perquè se li fa evident una gran paradoxa: no devem estar tan malament com pretén Enric Vila quan ell mateix ha estat capaç d’escriure un llibre com aquest.

Una de las tareas más difíciles que debe realizar el crítico literario -diu Sam Abrams- es la de bifurcar su mirada para ver cada creación de un autor no sólo como una pieza autónoma sino también como una parte integral de una obra general en marcha. Lo digo porque creo que los críticos se han equivocado con El nostre heroi  Josep Pla, de Enric Vila, justamente en este punto. Una lectura demasiado precipitada e interesada de los libros anteriores de Vila ha inducido a los críticos a considerarlo un ensayista, un periodista, un historiador, un biógrafo o un investigador. Estos descriptores son ciertos, pero son verdades parciales y, ahora, cuando les ha llegado el nuevo libro de Vila, lo han pasado por su sistema alejado de la realidad y han comenzado a proferir todo tipo de juicios erróneos.

Para aproximarnos correctamente al nuevo libro de Vila, en primer lugar debemos replantearnos su personalidad literaria. Sólo podemos entender la personalidad de Vila si antes aceptamos que estamos ante un escritor que escribe siempre con voluntad literaria, y que, hasta ahora, ha canalizado su talento a través del ensayo, la biografía, la historia o el periodismo. Insisto: Enric Vila es un escritor que publica ensayos, biografías, monografías de historia, artículos, etc.. Y ahora nos ha dado una nueva obra de clara voluntad literaria que es un dietario, un dietario que entrará a formar parte de la gran tradición de dietarios literarios de este país.

A Enric Vila, el dietario como género literario le va como anillo al dedo porque el punto de indefinición natural que tiene le permite reconducir sus talentos parciales de articulista, historiador, investigador, biógrafo y ensayista. La fragmentariedad inherente del dietario favorece el vitalismo desbordante de Vila y su técnica formal de afinado mosaico donde incrusta todo tipo de textos de formatos diferentes como ahora retratos, cartas, crónicas, entrevistas, diálogos, aforismos…

Enric Vila domina perfectamente las reglas del género dietarístico y sabe perfectamente que la fragmentación temática y formal sólo han de ser aparentes porque en el fondo deben operar criterios de unificación y de unidad de texto. Y así es. Una lectura más atenta del dietario revela la combinación harmoniosa de textos más cortos y textos más largos y, a pesar de la intermitencia, el desarrollo de dos grandes temas tratados en profundidad y en paralelo. Los temas son, evidentemente, el retrato de Josep Pla y el autorretrato de Enric Vila, sobretodo si entendemos que el retrato y el autorretrato también incluyen el estudio matizado y completo del entorno de personajes.

En este sentido, Pla y Vila son claramente vasos comunicantes ya que sus destinos están entrelazados. Para saber finalmente quién es Enric Vila hay que saber quien era i es Josep Pla. Vila descubre las capas de mentiras, falsificaciones i imprecisiones que sepultan Pla y su obra y, a medida que va desvelando el escritor ampurdanés, tambien va aclarándose el autor mismo como persona, intelectual, escritor y patriota. Pla es la herramienta que Vila utiliza para autodefinirse y no es de extrañar que, como gesto de agradecimiento, deje en la tumba de Pla un dietario que podríamos calificar de dietario de formación, en recuerdo del famoso subgénero novelístico, el bildungsroman.

Después de estas cuestiones generales podemos apreciar las mil y una gracias del libro. Por ejemplo, su gran contribución a contrarrestar los grandes vicios del dietarismo catalán actual: la falta de naturalidad, autenticidad, sensatez, precisión, inteligencia, fuerza, solidez, agilidad, realismo, sentido crítico y autocrítica, etc. Prácticamente la mayoría de los dietaristas catalanes actuales son demasiado concientes de la cámara que les está enfocando y, en consecuencia, hacen locuras de todo tipo y acaban con textos irreales y faltos de vida. Enric Vila, no. Él, aún sabiendo que la cámara lo enfoca, acaba con un texto excelente, espontáneo, veraz, vital, vívido, lúcido, contundente, sagaz, exacto, impregnado de ironía…

Aún están aquí? Deberían estar buscando el libro!