Cada època té el seu pensament progre, igual que cada època té les seves formes d’hipocresia i de lleure. Podem dir que el progressisme és el discurs que el poder promou en cada ocasió per donar peixet a la gent i conduir-la suaument pel bon camí, sense violències innecessàries.

Fins a la caiguda del Mur de Berlín, l’Estat-Nació monopolitzava tots els àmbits de la vida i era un element bàsic en els discursos de les classes dirigents. A Espanya, com que la cohesió política és molt fràgil, l’Estat encara té un paper essencial en la retòrica progressista. En d’altres parts del món, els imaginaris canvien més de pressa.

La globalització ha convertit els vells estats-nació en una estructura insuficient per desenvolupar la democràcia i l’economia. Davant l’emergència de nacions superpoblades -i súper motivades- com ara la Xina, la Índia o Indonèsia, les antigues potències occidentals busquen solucions imaginatives per preservar la seva hegemonia -o si més no per salvar-ne una part.

L’últim llibre de Benjamin Barber, If Mayor Ruled the World, s’ha de situar en aquest panorama mundial exòtic, ple de novetats i d’incerteses. El poder està canviant de mans i això afecta el discurs sobre la globalització. La civilització Occidental se sent amenaçada justament quan els seus valors s’imposen a tot arreu. Les velles metròpolis ja no poden competir a través del militarisme, la burocràcia i la producció en sèrie.

Com explica Panjah Mishra en el seu úlltim llibre, cada cop hi ha més motius per creure que les antigues colònies asiàtiques podrien acabar dominant Occident a través dels valors que van permetre els europeus de conquerir el món. Per posar un exemple: el 1991 un escriptor indi en tenia prou de vendre 4.000 llibres per situar-se en els primers llocs de les llistes d’èxit; avui els escriptors més venuts de l’India col.loquen tranquil·lament 55.000 exemplars setmanals i són llegits per milions de persones.

Davant d’aquest impressionant canvi d’escala, les ciutats apareixen com una alternativa que permetria a les velles democràcies continuar jugant un paper decisiu al món. Al capdavall, la cultura urbana és una creació d’Europa i dels Estats Units. Com explica Barber, en la cultura urbana la sofisticació, l’individualisme i la creativitat tenen més importància que no pas la violència i la força de les masses.

Fins fa poc, estàvem convençuts que el capitalisme i el progrés material portarien cap a una major democratització del món. El creixement de la Xina i d’altres països asiàtics, però, han posat en questió aquest prejudici. L’Índia mateix, que és un dels aliats potencials d’Occident, és una democràcia inestable, amb diferències socials extremes i amenaces interiors. Alguns acadèmics nordamericans es comencen a mirar el sistema meritocràtic de la Xina amb curiositat.

Sense aquest context geopolític no es pot explicar el llibre de Barber i la seva proposta de crear un Parlament mundial d’alcaldes que faci de contrapès a la ONU. Mentre que en un món dominat per les ciutats, Occident tindria molts números per mantenir l’hegemonia, en un món d’Estats Nació la democràcia es podria veure superada per models capitalistes de caire autoritari.

Quan Barber detalla les limitacions que els Estats imposen al desenvolupament de la democràcia, de l’economia i de la sostenibilitat ecològica del món, parla des del punt de vista occidental -encara que no ho especifiqui. Per un xinès, per un sud-coreà o per un vietnamita, l’Estat clàssic encara té un gran recorregut. No es pot ignorar la millora del nivell de vida que està experimentant la gent en aquests països. Barber no ho explica, i aquesta és una de les crítiques que es pot fer del seu llibre.

L’obra de Barber parteix dels estudis sobre la cultura urbana que les universitats occidentals han promogut des de la caiguda del mur de Berlín i, especialment, des de l’atac a les Torres Bessones. Des del punt de vista teòric el llibre és un compendi d’arguments ja coneguts sobre l’individualisme, l’interdependencia, els espais transfronterers, la contaminació, l’alliberament de les dones, la guerra o el terrorisme.

If Mayors ruled the World segueix l’estel.la d’autors com Richard Florida, Edward Glaeser, Saskia Sassen, o el japonès Kenichi Omhae -que ja anunciava la decadència dels estats nació a mitjans dels anys 90 del segle passat. És veritat que Barber té l’originalitat de portar aquest discurs fins al final, però d’aquest acte d’audàcia també en surten els principals defectes del llibre. Potser per defensar amb més força la necessitat de crear un parlament mundial d’alcaldes, l’autor planteja el discurs des d’una fe en les ciutats que de vegades resulta forçada o candorosa -com quan diu que els terroristes odien els Estats Units però que no tenen res contra Nova York.

La proposta té un aire de fugida d’estudi, de brindis al sol a mig camí entre la genialitat i l’infantilisme, que s’encomana al conjunt del llibre. Sovint sembla que Barber oblidi que les ciutats no promouen guerres perquè els Estats ja les fan –o les han fet- per elles. És com si no fos conscient que un dels elements que dóna prestigi a les ciutats és la limitació del seu poder, la poca capacitat que han tingut d’influir en el món dels últims vuitanta anys de manera traumàtica i directa.

En la lògica del llibre hi ressona aquell discurs federalista tan fariseu sobre els problemes reals de la gent i la gestió entesa com una acció neutra -com si la política fos innocent. El pròleg que Barber signa per a l’edició catalana el podria haver escrit un portaveu de la tercera via. Està molt bé reivindicar els alcaldes com a representants d’una cultura política més respectuosa amb la gestió de les realitats empíriques. Ara, és important tocar de peus a terra. La gestió de les ciutats segurament és una bona escola, i aporta una gran capacitat de concreció als polítics. Però cal recordar tantes vegades com calgui que si el poder occidental es refugia en realitats cada vegada més petites i més empíriques és a causa de la seva mateixa decadència.

(Ressenya de la traducció catalana del llibre de Benjamin Barber Si els alcaldes governessin el món)

L‘historiador Sir Richard J. Evans explica en el seu últim llibre que el 1970 es va trobar a Hamburg sopant amb els membres d’una fundació de l’Alemanya Federal que l’havia premiat per les seves recerques sobre el nazisme. A l’hora dels parlaments, el filantrop que havia creat el xiringuito i que pagava el sopar i els premis, va celebrar la imminent entrada de la Gran Bretanya a la Comunitat Econòmica Europea com un pas important en la col.laboració de les diverses branques de la raça anglosaxona. Un altre membre de la fundació va elogiar el règim d’Apartheid que llavors imperava a Sud Àfrica. Evans diu que se li va acudir donar un cop d’ull a la biblioteca que hi havia a la sala i que es va adonar que era plena d’obres que avui qualificaríem de negacionistes. L’endemà, la portera de la casa on s’allotjava li va dir que havia conegut l’Albert Speer, l’arquitecte del Berlín Nazi i ministre d’armament de Hitler -que llavors complia condemna a la presó de Spandau. Tan sols va comentar que era un home molt amable, de maneres exquisites.

Trobo que l’anècdota de Sir Evans explica fins a quin punt els processos de depuració de la memòria són lents i limitats i com cada poble supera el seu passat de la manera que li surt més econòmica. La història està feta de dades objectives, però sense el paper que hi juguen la imaginació i la política no tindria gaire interès. Si partint de l’anècdota de Sir Evans comparem el procés de desnazificació que va viure Alemanya amb el procés de Transició que vam viure a l’Estat espanyol resulta fàcil d’entendre que quaranta anys de democràcia no hagin estat suficients per resoldre la questió de Catalunya -o per posar les bases per fer-ho. Justament aquest diumenge, l’Enric Juliana feia dir al seu amic portuguès que Espanya té pendent una cita amb la veritat. L’escriptor Magallhaes és un home intel.ligent, a mi em va canviar la visió de les avantguardes catalanes en un sol sopar. Però, francament, dubto que es pugui establir una veritat compartida entre Madrid i Barcelona que no sigui profundament traumàtica.

Sense anar més lluny, aquests dies el tuiter va ple de referències a les monedes que l’Estat ha posat en circulació amb la efigie del nou rei Felip VI vestit de militar i la inscripció “70 años de paz”. El fet que la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre faci europeïsme utilitzant una consigna que recorda els 25 años de Paz de Franco; el fet que passi per alt les tres decàdes de repressió -una, dues i tres- que els ciutadans de l’Estat, i especialment els catalans, van patir des de la caiguda del règim nazi fins a la dissolució de la dictadura, no crec que respongui a una estratègia malèvola o conscient. Com ens ensenya l’anècdota de Sir Evans, cada nació s’acaba relacionant amb el passat com més li convé, per molta pressió i per molts morts objectius que li posis sobre la taula. El fet que l’Estat reivindiqui “70 años de Paz” en el 40 aniversari de l’execució de Puig Antich podria ser una casualitat, però curiosament representa una manera d’afrontar el passat que es dóna en tota la cadena intel.lectual de la cultura espanyola.

Aquests últims mesos, per exemple, jo mateix he seguit amb sorpresa la recepció absolutament acrítica que ha tingut la reedició dels dos volums que el periodista Augusto Assia va publicar, després de la segona guerra mundial, sobre la seva estada en el Londres del Blitz. El consens entre els articulistes de la premsa espanyola sobre la reedició de Cuando yunque, yunque i Cuando Martillo, martillo ha sigut impressionant. Segons totes les patums de la crítica l’exemple d’Assia s’alçaria com “una lliçó moral” enmig de la ignomínia del primer franquisme. Assia hauria estat un corresponsal lúcid, profètic, pedagògic, un home que va veure venir la barbàrie nazi i la va combatre des del primer dia, malgrat la dictadura i el sentiment germanòfil de molts dels seus lectors. Només Plàcid Garcia-Planas, en un article a Frontera Digital, ha centrat la figura del periodista de La Vanguardia desenterrant els articles que va escriure poc abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial.

Assia, ens recorda Garcia-Planas a cop d’hemeroteca, va justificar les invasions nazis de Txecoslovàquia i de Polònia i va tractar França i la Gran Bretanya com els principals obstacles per a la pau a Europa, mentre Hitler es dedicava a fer el piròman. No explico més coses de l’article perquè és tan bo que s’ha de llegir sencer, però vull afegir un detall que li ha passat per alt i que il.lustra fins a quin punt serà dificil de trobar una veritat compartida entre Madrid i Barcelona que no sigui traumàtica. En el pròleg de la reedició dels dos volums, Ignacio Peyró confon Juan Pujol Martínez amb Joan Pujol Garcia. Diran que es tracta d’un error d’erudició, però em sembla que és un error que no hauria passat desapercebut sense la cultura que ha fet possible campanyes com aquesta de “70 años de Paz”. Pujol Martínez va ser cap de premsa i propaganda del govern de Burgos durant la guerra civil, mentre que Pujol Garcia és -sisplau, tregui’s el barret- l’espia que va ajudar els aliats a enganyar els nazis en el desembarc de Normandia.

Peyró, que és un escriptor intel.ligent i molt civilitzat, em diu que va llegir que eren la mateixa persona en un parell de llibres i que ho va donar per bo, tot i que li va semblar estrany. Pel que he pogut trobar, el primer va néixer a Múrcia el 1883 i va flirtejar amb l’anarquisme abans de passar-se al falangisme, mentre que el segon era fill d’una familia de catalanistes benestants i va néixer a Barcelona el 1912 -exactament al carrer Muntaner, número 70. El problema, per descomptat, no és que el prologuista s’equivoqués, això passa a les millors famílies. El que resulta significatiu és que ni un sol dels nombrosos glosadors entusiastes que ha tingut la reedició d’Assia no hagi parat atenció a una confusió d’aquesta mena, tenint eines com el Google i el Youtube, i tan disposats com semblaven tots a marcar distàncies amb el feixisme. Els textos semblen tan ocupats a celebrar que el periodisme espanyol tingui una veta digne de les bones intencions de la Constitució, que aquest detall els passa per alt -igual que els articles pronazis que el corresponsal va escriure abans de tornar-se anglòfil.

De fet, llegint la crítica i el pròleg és fàcil fer-se aquest raonament: si Assia era un heroic liberal i, al mateix temps, va ser el periodista més ben pagat de la dictadura franquista, per què no podria ser que un falangista hagués salvat Europa? A partir d’aquí provin d’imaginar-se com raonarem si l’Estat celebra els “100 años de Paz” amb Catalunya dins.

No vull ni pensar-hi.

(En aquest link hi trobaran el fabulós article de Garcia Planes: http://www.fronterad.com/?q=cuando-adolf-hitler-fascinaba-a-augusto-assia)

Boris Johnson, que aspira a ser primer ministre de la Gran Bretanya, acaba de publicar un llibre sobre Churchill per reivindicar la seva figura, esverat de veure que molts joves del seu país confonen el nom del cèlebre dirigent amb una marca de cigar o una casa d’assegurances. El llibre de l’alcalde de Londres es titula The Churchill Factor i una de les idees que vol combatre és el prejudici marxista que diu que la història avança moguda per forces impersonals. A Catalunya li convindria molt tenir algun polític que cregués, com Churchill, i com el senyor Johnson, que caràcter és destí i que els líders han d’anar davant i no darrere o al costat del poble. També necessitaria una ciutadania que abandonés la idea que entre tots ho farem tot i que si els nostres líders no responen en podrem posar uns de nous d’un dia per l’altre. Johnson s’identifica amb un Churchill que es va negar a pactar amb Hitler contradient l’opinió de la flor i nata de la societat anglesa i de la premsa de Londres. S’identifica amb un home que no va donar coartades fàcils als anglesos, ni als seus amics nord-americans, i que va veure millor que Lord Halifax, que era més alt i tenia més pedigrí que ell, la diferència entre la veritat i el simulacre. Com tots els grans homes, Churchill era conscient del pes que la història i els valors transcendents juguen en l’alta política. Sabia que la principal funció d’un líder és treure el millor de la gent. Els líders vulgars juguen amb les baixes passions i es deixen adorar per les raons equivocades; els líders importants obliguen el seu poble a respondre a preguntes incòmodes i a fer-ho sense excuses ni ressentiment. No pas per messianisme, sinó perquè veuen la relació que hi ha entre la puixança d’un país i el seu sentit de la dignitat, entre la necessitat de ser pragmàtic i el deure de no rendir-ho tot a la contingència. Ara que la política espanyola s’està enfangant greument gràcies a una llei que quan convé legitima robatoris i quan convé persegueix pobles, The Churchill Factor hauria de ser a la taula de tots els nostres líders.

El 1926, Gaziel va publicar un article en què es feia ressò de la reacció que França havia tingut davant d’un manifest autonomista encapçalat per prohoms d’Alsàcia, territori annexionat i perdut diverses vegades per París des dels temps de Richelieu. Gaziel explicava que l’Estat francès havia actuat perseguint els líders de les reivindicacions, fins al punt d’empresonar-los o de suspendre’ls de sou i feina, sempre en nom de la llei. Ho explicava com un fet lògic, celebrant que Espanya hagués tendit més a “donar allargues” que no pas a buscar la repressió directa. Gaziel volia desenganyar els catalanistes enamorats de França i de París –que llavors es podia considerar la capital d’Europa. El continent havia escoltat els discursos del president Wilson a favor del dret a l’autodeterminació i, malgrat que Clemenceau ja havia despatxat les peticions autonomistes de Cambó amb un “pas d’histoires”, el catalanisme vivia esperançat. Gaziel recordava que París sempre seria més anticatalanista que Madrid i recomanava als catalans que es concentressin a resoldre els problemes nacionals dins de l’Estat espanyol, que llavors estava governat per Primo de Rivera. L’article apareix en un recull de Gaziel molt ben rescatat per Jordi Amat sota el títol Tot s’ha perdut. El comento perquè des d’aleshores Europa ha canviat força. França ja no és el que era, i l’estat nació unitari i centralista ja no és la mesura de totes les coses, si més no a Occident. La força continua sent l’essència de la realitat però s’expressa a través d’altres mitjans. Ocupar territoris, empresonar dirigents pacífics o fer neteges ètniques o deportacions com les habituals en l’Europa de Gaziel avui està mal vist. Més que conquerir-se, els països actualment es compren, per això Madrid ha perdut capacitat de domini sobre Catalunya. Els unionistes, tan dividits en tants aspectes, sovint coincideixen a utilitzar els textos de Gaziel per apropiar-se de conceptes com ara moderaciósentit del diàleg i realisme. El fet que no estableixin mai aquesta diferència de context sempre m’acaba fent pensar que, en el fons, l’antic ordre ja els anava bé.

 

L‘atzar ha volgut una mica maliciosament que Martí de Riquer i Marcel Reich-Ranicki hagin mort gairebé a la vegada. Qui no sàpiga qui és Reich-Ranicki pot picar el seu nom al Google. Veurà que ha estat el crític literari més important d’Alemanya de la segona meitat del segle XX. I també veurà que era jueu, que es va escapar pels pèls del gueto de Varsòvia i que els seus pares van ser gasejats. Un cop Günter Grass li va etzibar: “Tu què ets, alemany, polonès o què?” I Ranicki li va dir: “Jo sóc mig polonès, mig alemany i completament jueu.” Convertit en una patum, mai no va intentar complaure l’audiència amb els seus judicis sobre la cultura germànica, que estimava com s’estimen les coses de veritat, amb una forta sensació d’abisme. Veure Ranicki aplaudit per un auditori ple d’alemanys fa impressió perquè ni Riquer –ni cap altre català– no hauria assolit mai el reconeixement parlant amb la mateixa cruesa de la seva relació amb la cultura espanyola. És veritat que Riquer era un gran mestre, un erudit i que a més tenia una prosa amable, de bona persona. També és veritat que Ranicki ho va tenir més fàcil per pensar en veu alta sobre temes espinosos perquè els alemanys van perdre la guerra davant la democràcia americana. Però la figura de Riquer i les necrològiques que se li han dedicat són una bona explicació del nivell retòric que té el debat entre Barcelona i Madrid. He llegit que Riquer era l’últim humanista europeu. Home. Jo diria que mentre que Ranicki era un humanista com l’Erasme de l’Elogi de la follia, Riquer era un humanista com l’Erasme que va deixar penjat Carles V a la dieta de Worms. Tot i que la cultura no és mai ornamental, a les seves memòries Riquer va dir que no volia parlar de política. Ara la política ens ha esclatat a les mans i alguns se sorprenen de l’èxit de la Via Catalana o de la manifestació a Palma de Mallorca o de la dialèctica casernària que ens arriba de Madrid. Encara sort que tenim un home de ferro com el president Mas, que de moment no s’ha desviat ni un mil·límetre del camí recte, tot i els fantasmes i els cants de sirenes que li van sortint al pas