Durant els mesos que he fet llit, he vist moltes pel·lícules nord-americanes. Les històries que t’expliquen els americans, fins i tot les més dolentes, tenen la virtut que estan pensades per donar força interior a l’espectador. A diferència del que passa en d’altres cultures, a Hollywood no hi sobra mai ningú i només depèn de la intel·ligència i de l’esforç que tot sigui a fi de bé. Es pot dir que són contes de la vora del foc. Però potser per això contenen una idea atractiva de l’home i de la vida. En els contes ianquis no hi caben la vergonya ni la por de ser. Hi pensava mirant el documental sobre Joan Sales que van fer al 33. Era un producte de nació ruralitzada i moribunda, amb aquella música tètrica, aquell ritme de processó barroca i aquell transcendentalisme morbós i ensopidor, de gent que s’escolta quan parla. Si les joves promeses fan documentals que semblen produïts per Serra d’Or estem servits. Manuel Cuyàs deia que només l’Anna Punsoda refrescava l’ambient. Preguntin-li per què ha marxat a Hamburg. La conec i he viscut els intents que alguns han fet de convertir-la en la mascota del catalanisme jove. No dic que fos la intenció del Francesc Canosa, que no és cap malparit. Però el que em va decebre del documental era la por d’assumir el més mínim risc, la pressa per lluir i per fer política en el sentit més limitat del terme. Presentes un documental sobre “un home que fa nosa” i fas un producte que no planteja cap problema, ideal per als guardians del galliner. Hi ha gent que veu les coses però, a diferència de Joan Sales, potser no té el coratge ni la generositat que cal per intentar canviar-les. Després són molt independentistes i es desfoguen menyspreant els espanyols. És la comèdia que tan bé ha descrit Salvador Sostres. No m’estranya que els meus amics més llegits i creatius visquin marginats o bé hagin marxat a l’estranger. Vam fer el doctorat perquè la cultura tingués conseqüències, no per passejar les mòmies amb cadira de rodes. Em pensava que Sales t’havia ensenyat això. No ho sé, ja pots fer proselitisme si passes pel sedàs tan fàcilment en unes circumstàncies tan benignes.

Baroja: M’agrada el seu estil mordaç i desordenat, de borratxo que diu veritats com un temple fent singlots. En un llibre seu he trobat una descripció extraordinària d’una noia que vaig deixar ja fa anys. ¡Quants remordiments m’hauria estalviat si hagués pogut explicar les meves raons amb tanta perspicàcia! Suposo que la perspicàcia en els assumptes personals, igual que la ironia en la vida pública, demana una certa predisposició pel menyspreu i l’egoisme. Tot i la meva mala fama, faig curt d’aquests talents, però nomes és qüestió de temps.

La ingenuïtat fa que comencis volent salvar el món i estimant totes les dones. Fins que, a poc a poc, aprens a idealitzar els macarrons de l’àvia i a ser feliç en un racó. Si tens un orgull normal, ho fas discretament. Si l’urc és important, la literatura es converteix en un consol, i la fredor i l’egoisme que calen per veure clars els propis interessos poden arribar a trobar una sortida més elevada del que és habitual.

D’un temps ençà he agafat el costum d’observar-me. Contemplo l’efecte que produeixen en mi les coses que em passen, i fins m’hi diverteixo. Suposo que la facultat de veure’s com un actoret enmig d’un escenari és típica de les persones que viuen amb els poros massa oberts, al límit de les seves forces. Arriba un punt que, per salvar el sistema, una part del cervell fa un clic i es desentén del món per passar a ocupar-se només de tu. És a dir que dins teu neix un angel de la guarda que es dedica a dur-te els comptes i a elaborar un discurs moral que t’afavoreixi perquè la jungla no et deixi en carn viva.

Si ets curiós de mena, si vius a través de les coses petites i no de quatre tòpics gruixuts, si t’agrada dubtar de tot i rumiar, acabes descobrint que l’única alternativa a tancar comportes i deixar de recollir informació és desenvolupar aquest altre jo, una mica d’ultratomba. Per pensar, cal aquest altre jo segregat. I per escriure, que és la manera més impúdica de pensar. Cal pensar i escriure des de la distància, però no deixar mai de cremar-se en el foc de la vida. Sense la col•laboració d’aquest dos jos tan especialitzats, no hi ha res a fer. Si no aprens a anar pel món amb el cor en una mà i el cap en l’altre, com diuen els avis, o bé acabes entrant en el club dels morts vivents amb el somriure esquerdat, o bé l’amor et deixa materialment desfet.

Com dic, hi ha aquest funambulisme alternatiu que poc a poc vaig aprenent. Hi ha una part de mi a la qual cada dia tot li rellisca més. Que viu cada dia més lluny dels altres, justament per poder seguir-los estimant. Quan una cosa em fa patir m’hi refugio i me la miro com si realment no anés amb mi, amb uns ulls professionals. Si el problema no es resol, el menyspreo i penso si podria treure’n un article. Què puc fer? Una cosa és que per escriure calgui exposar-se o que escrigui perquè tinc la vanitat i la mania d’exposar-me, però la imprudència d’anar per la vida jugant-s’ho sempre tot és una cosa que només poden aguantar els més joves i encara ben pocs.

És de preveure, doncs,  que, si tot va bé, els anys m’aniran tornant, a més de savi, una mica malparit. Consti que a mi ja m’agradaria ser un sant, però veig que no tinc forces. La sang freda depèn de l’ús que en fas. Val més no fer gaire cas dels qui l’estigmatitzen. O bé solen ser gent que encara no ha patit prou o bé són aquests que mai no l’han tingut calenta i viuen de jugar amb els sentiments dels altres. Els anys no sols refreden progressivament el cos, també refreden l’esperit. Contra el refredament del cos no hi podem fer gaire cosa, potser una mica de gimnàsia i de dieta per retrassar el procés. Respecte el refredament de l’esperit hem de mirar que es produeixi de la manera més intel•ligent i lenta possible. Cal mirar de donar la màxima delicadesa i complexitat a aquest altre jo frigorificat que dubta com un professional a sou, i evitar, si és possible, que no devori completament l’altre: el crèdul i sentimental, humà fins a l’infantilisme; l’únic, per sort, a través del qual podem viure realment.

Llegeixo per internet la ressenya d’un llibre de Harold Bloom que m’interessa. L’angoixa de les influències, es titula. Va sortir fa molts anys, quan Bloom encara no era famós. Bloom és un Ortega i Gasset de la crítica literària, un d’aquests intel•lectuals que ha trobat en la fabricació d’expressions suggerents una mina de prestigi. Al llibre en qüestió explica la vida dels grans escriptors com una lluita per alliberar-se de la influència dels seus mestres. Segons Bloom, la lluita que determina el valor d’un escriptor no té a veure ni amb l’entorn ni amb els accidents de la seva biografia; sinó amb l’esforç que fa per superar la seva tradició.

Bloom diu que només els escriptors que aconsegueixen alliberar-se de la influència dels seus antecessors brillen amb llum pròpia; la resta passen a les golfes de la història com a còpies prescindibles d’un original anterior. Això el porta a explicar la tradició com una successió de duels de titans, més que no pas com una llarga conversa on tothom parla amb tothom i s’aprofita de les aportacions que li convenen.

Segons Bloom, la gran obsessió dels escriptors importants o dels escriptors que aspiren a ser-ho, esdevé, tard o d’hora, matar el pare, alliberar-se del mestre que li ho ha donat tot; el caràcter, l’estil, la vocació. Per construir un imaginari propi, hi ha un moment que els autors es veuen obligats a fer neteja, assegura el crític nordamericà, i aquesta neteja pren el caire tràgic d’un parricidi.

Entenc què vol dir, però més que una teoria, em sembla un bon principi de novel•la. Jo crec que un escriptor és abans que res un home ficat en un espai i un temps; em sembla que els vius han d’emprenyar més que els morts, sempre, i que per poca sensibilitat que un tingui els problemes quotidians han d’afectar més que les preocupacions intel•lectuals –sobretot si hi ha un daltabaix col•lectiu o personal gros al llarg de la vida, cosa que sol passar, desgraciadament.

Però jo no sóc un geni. Si ho fos ja me n’hauria adonat, suposo, per tant molt probablement m’equivoco. Tot el que jo vull aconseguir escrivint és omplir els buits que m’angoixen. No tinc cap interès a augmentar el caché del meu pecat original, amb un assassinat, encara que sigui líric. La sang em mareja, el dolor em fa fàstic. Si algun dia em posessin en un diccionari, m’agradaria; sóc prou ingenu per tenir el sentiment que viure en un tros de paper és morir una mica menys. Però la meva principal aspiració és viure tant temps i tant bé com sigui possible d’acord amb la meva curiositat i el meu sentit de la justícia; que en aquest país tan tolerant i democràtic ja és aspirar a molt.

Passar per un imitador de Pla, que és bàsicament el que sóc, no em fa patir. Jo escric per intensificar la vida, per refinar la memòria i fer-me una opinió del món. Potser perquè sóc una mica tonto sempre tinc més preguntes que la majoria i escriure m’ajuda a respondre-les, a trobar el camí de la meva naturalitat. No crec que la voluntat doni per gaire més. La voluntat no serveix per anar enlloc que no sigui al centre de tu mateix; vull dir que no serveix per canviar finalitats, per escollir la teva posició en el món sinó per trobar-la i donar-li un sentit més profund i rellevant –si tens la sort d’arribar-hi a temps, encara amb una mica de força.

N’hi ha prou de mirar els nens petits per veure que tots venim amb les cartes molt marcades. Jo, per exemple, vaig començar a llegir molt tard, no tinc cap malícia; encara que cregués en els miracles no em veuria a temps, ni tant sols, d’arribar a ser el kung-fu panda de la literatura catalana

Així doncs, necessitaré mai matar Pla, per ser jo mateix? Ho dubto. Seria com si volgués fer-me anglès per evitar els handicaps de ser català. Si no he sentit mai la necessitat matar els pares biològics, dubto que mai necessiti matar Pla. Aquests espectacles pseudocomunistes no fan per mi. Podria amagar les meves influències, com feia l’escriptor empordanès. El Ferran Toutain ha estudiat bastant els plagis de Pla. N’hi ha trobat d’escandalosos, com un de perpretat a Robert Robert, i d’altres de més subtils. Recordo un article, per exemple, on explicava les coincidències entre Notes de Capvesprol i  The Unquiet Grave, de Cyril Connally. Jo, a Pla,  li enxampat pàgines tretes de Paul Léautaud, autor conegudíssim també.

Pla parlava molt de la necessitat del plagi però parlava poc o mai, dels autors de plagiava. Era un geni i anava a totes; jo no crec que em molesti mai a imitar-lo en aquest punt. La influència de Pla, doncs, no m’angoixa en el sentit que diu Bloom: de vegades penso que si no m’hagués emmerdat amb això de la literatura viuria més tranquil, però m’ho prenc amb filosofia i celebro que m’hagi permès conèixer formes de la vanitat humana que, d’una altre manera, mai hauria sospitat que existien fora de la ficció. Pel que fa l’originalitat, crec que si treballant no la convoques, ja pots buscar-la sota el llit. Pensar que Pla em perjudica seria posar-me a l’altura d’aquests escriptors que diuen que no llegeixen per no contaminar-se, o que van al bar a buscar la inspiració. Em sembla que estan una mica desorientats. Una altra cosa és que poc a poc deixi de necessitar Pla, com he deixat de necessitar els meus pares a mesura que m’he fet gran, i m’enamori d’altres móns i d’altres veus.