Aquest article del Simon Kuper, publicat al Financial Times, explica molt bé quin és el model que els partits espanyols tenen al cap per unificar la Península Ibèrica al voltant de Madrid. A Londres-París-Barcelona ja en parlo; i també adverteixo que el model de ciutat asiàtic es pot acabar imposant a Europa si Barcelona no aconsegueix la protecció d’un Estat que l’ajudi a surar i a defensar el seu model de Civilització. Substituïnt Londres per Madrid, l’article del meu admirat Kuper funciona perfectament bé:

London’s future is up for grabs. When you try to imagine what direction the city might go in, it’s useful to think about Vienna. A century ago the capital of the Austro-Hungarian empire was a rich, cosmopolitan metropolis. It was an incubator of modernity, attracting people from all over, some of them nuts. Here are a few of Vienna’s residents in 1913: Sigmund Freud, Hitler, Stalin, Trotsky, Archduke Franz Ferdinand and a young car worker named Josip Broz, who eventually became the Yugoslav dictator Tito.

By 1918, the Austro-Hungarian empire was gone. Today, Vienna is a backwater. A century from now, London could be a backwater too. The city faces its own threats. Most pressingly, few people can afford to raise families there any more. London may become a gated playground for the super-rich. However, there’s an alternative scenario in which the place just keeps getting more successful. Already the contours are emerging of a future London: the city as a giant drop-in office for millions of occasional workers who live far away, often in other countries. A ring of satellite cities ranging from Manchester to Rotterdam would turn into a new set of suburbs for London.

The problem London needs to solve, says Andrew Adonis, Londoner, Labour peer and writer, is, “Housing, housing, housing.” What’s happening in London’s housing market can no longer be described as gentrification. That was the ousting of the city’s working class and bohemians. Now many upper-middle-class people are being forced out too. Michel Mossessian, a French architect in London whose firm employs lots of nationalities, sees something of a “seven-year cycle”: people work for seven years in London but then often leave once they have children. It’s not just that the average three-bedroom home in London now costs £1.1m, according to Home.co.uk. It’s also that London’s state schools — despite vast recent improvements — will probably never meet the standards of the world’s most aspirational parents. Simply being the best state schools in England isn’t enough.

The solution: London needs to adopt satellite cities that can house a new tribe of “occasional Londoners”. In the Victorian era, the coming of the Tube and trains allowed workers to move to suburbs. Soon high-speed trains will allow occasional London workers to live hundreds of miles away, around Britain or abroad.

The UK currently has just 68 miles of high-speed rail line, from London to the Channel tunnel. But when the High Speed 2 line opens over the next 20 years, Birmingham will be 49 minutes from London, and Manchester just over an hour. “That’s hugely exciting,” says Adonis.

Already cities such as Paris, Lille and Brussels are joining the Londonsphere. I live in Paris. Sometimes I drop the kids off at school at 8.30am and later that morning meet someone for coffee near King’s Cross. I will probably never live in London again but I don’t mind. London and Paris are now perhaps the two most connected cross-border metropoles in history, an unprecedentedly creative network with trains carrying ideas back and forth. But I also know people who live in Germany or Spain and work in London a couple of days a week.

London companies will need to strike a new deal with occasional workers: live somewhere else but drop in on us regularly. The companies won’t need to pay these people the “London premium” on salaries, or rent lots of expensive office space. The trains that carry occasional Londoners will themselves act as de facto offices.

Occasional Londoners can buy a home in Lille or Rotterdam, spend £15,000 a year travelling to London for work and fun for 40 years and still be better off than if they’d spent that £1.1m on a house in London. And they won’t have to school their kids there.

In this scenario, London becomes not Vienna but Tokyo. Specifically: Greater Tokyo, brilliantly served by bullet trains, and today the biggest metropolitan area in history with about 36m inhabitants. That’s a nice target for the Londonsphere. London would then be the capital of a new informal empire spanning several countries.

London as giant drop-in office could be a reality within 20 years. That may seem improbable. But just over 20 years ago, nobody imagined that this grey city with 1960s Tube trains, separated from the continent only by a long traffic jam to Heathrow and then hours of dead time, could ever exert such attraction that a three-bedroom house would cost £1.1m.

A longer version of this article appears in London Essays, a new journal published by Centre for London. Read the full collection at essays.centreforlondon.org from April 13 simon.kuper@ft.com, @KuperSimon More columns at ft.com/kuper

Hola Joan,

Ja sóc aquí. Vaig arribar dilluns. Volia anar a veure El cónsul de Sodoma, aquesta pel·lícula sobre Gil de Biedma que ha fet tan soroll, però em vaig trobar els cinemes tancats. Com saps, a mi Biedma m’agrada d’aquella manera. Trobo que és un poeta per gent que es mira el mirall amb cara de pena 10 vegades al dia. La seva poesia és el bell reflex de la depressió que segueix l’eufòria del saqueig: Barcelona-Manila, ciutats famoses pel paper dels militars i dels bordells. Alguns amics del poeta s’han ofès perquè el film no el deixa prou bé. Suposo que esperaven una epifania sobre la tragèdia de l’homosexual reprimit per la dictadura. A mi ja m’està bé que s’ofenguin. Ja és hora que els ultratjats no siguem sempre els mateixos. Biedma: t’estimo molt, quan em sentia un miserable et llegia, però que et bombin. I sobretot que bombin als Senyors del Cinema.

La llei del cinema serà el gran èxit del tripartit. Tot el que soscavi els monopolis franquistes és un mèrit que cal reconèixer, i utilitzo el franquisme com el cim d’una política, esclar. Ja sé que no tota la culpa és d’Espanya. Però l’autocrítica ja la faré a casa, ho vaig decidir després de veure la diferència de criteris amb què es rebien els llibres de Pla i de Companys. Per cert, vas llegir l’article sobre Pla i les “centrals atòmiques”? Sempre que els espanyols ens volen prendre el pèl citen a Pla, em recorda aquell aforisme: “Citar algú és el primer pas per convertir-lo en un mico.” De fet, per això li vaig fer un homenatge. I vas veure com rematava l’article el nostre estilós columnista? “El proyecto atómico ampurdanés habría cambiado la historia de Catalunya”. Si se t’acut una idea més petita de Catalunya i de la història ja m’ho faràs saber.

Tal com està organitzat el casino, el debat no dóna per més. Tot es juga entre el petitisme dels apoltronats i la ingenuïtat dels peluts de les enganxines verdes amb un sol i la inscripció: Nuclears, no gràcies. Tenint en compte la política que s’ha fet a la Costa Brava no hauria vingut d’una central nuclear. En canvi, la llei del cinema és una novetat. Reforçarà la llengua dels homes que han donat més talent i més amor al país. Recuperar el múscul lingüístic és el primer pas per agafar consistència. Els catalans tenim un problema d’inconsistència, però la primera inconsistència és creure que som el país que té més inútils per habitant. Et penses que a Anglaterra no estan esverats amb la barra dels polítics i el gruix d’empleats que es passen el dia parlant de solidaritat i no aixequen una palla de terra? Els dilluns i els divendres els senyors de la City i les oficines del govern es fan un tip de rebre emails de treballadors i funcionaris malalts. L’email ha sigut un invent perquè evita als assalariats la molèstia d’haver de sonar convincents, i als amos, la incomoditat de fer-se els tontos. Les webs també donen per molt: ara n’hi ha una que recull quartos per denunciar Blair davant del Tribunal de la Haia per crims contra la humanitat.

Amb això vull dir que la diferència mai no la marca l’estupidesa, sinó el talent i les facilitats que l’entorn dóna a les persones per desenvolupar-lo. A Londres o París l’estructura t’ajuda, et salven les victòries heretades, igual que a mi em va salvar l’esforç dels meus pares i a tu t’ha salvat l’esforç dels teus. D’on t’ha vingut sinó aquesta segona oportunitat? Tenim el deure de defensar el nostre món perquè els que vinguin darrera ho tinguin més fàcil. Ara els anglesos debaten si volen ser “una potència de primer ordre o un país com Itàlia o Espanya”. S’han quedat sense diners i el govern vol retallar les despeses militars. El públic pressiona perquè es retirin les tropes d’Afganistan sense pensar que si tanquen l’exèrcit a casa acabaran veient la televisió xinesa. Els americans tenen un problema semblant. Obama vol avortar un projecte per anar a la lluna i destinar el pressupost a sanitat. El problema és que els xinesos i els indis no dormen i, com recorda el The Times, perdre la cursa dels estels a la llarga restarà molts més diners a la sanitat americana de la que ara es guanyaran.

“We choose to go to the moon and do the other things not because they are easy, but because they are hard”. Kennedy tenia raó: no tot el que val la pena es pot justificar en beneficis immediats. Aplicat al món nostre d’ambicions microscòpiques això vol dir que o bé fas la llei del cinema i d’altres coses o després no t’estranyi que La Vanguardia sembli La Voz de Castilla. Totes les ciutats importants tenen la seva llengua, i la fan valdre. Les llengües no serveixen només per comunicar-se. Ens podríem comunicar per signes. Les llengües forgen mercats i sistemes d’interessos i reverteixen l’esforç que cal per aixecar el llistó de la intel·ligència al territori que les cultiva. Per això, a les biblioteques de l’Instituto Cervantes, Pla hi té una posició marginalíssima, d’escriptor folklòric. I per això la professora d’anglès m’esbroncava quan, enlloc de dir una paraula anglesa, deia el seu equivalent nordamericà.

Barcelona no és Dublín 1900, on Joyce deia que voler ressucitar el gaèlic era com voler ressucitar una mòmia egipcia. En canvi, sí que és Dublín 1900 pel que fa a l’ambient de ciutat ocupada que l’escriptor descriu a la seva obra. Passeja’t per la web citymayors.com. La davallada de Barcelona contrasta amb la importància que es dóna a la seva marca i els seus actius. En marca i possibilitats, els estudis situen la nostra capital darrera de París i Londres. Això es palpa a les converses i a les llibreries d’Anglaterra. És lògic perquè, ara que a Europa no hi ha guerres, els economistes consideren el pòsit cultural de les ciutats un valor en alça juntament amb el clima i l’esperit bohemi. La gent de talent, diuen, busca l’equilibri entre l’hedonisme i el caliu de les arrels, i tot això ho tenim. En teoria som l’hòstia. A la pràctica potser portem massa temps saquejant l’herència del modernisme i del noucentisme. Per això en els rànquings de toca pela només assolim un lloc destacat entre les ciutats més cares. En les llistes importants tot és baixar estrepitosament -a favor de la capital d’Espanya.

I bé: l’altre dia vaig veure que uns quants amics us aferràveu a una frase de Mossèn Ballarín: “La llibertat és saber dolorosament, pacíficament, silenciosament, que els nostres no arribaran mai. Però que els esperarem sempre”. I una merda (i que em perdoni el mossèn). La llibertat és assumir que “els nostres” som nosaltres. I la resta és transcendentalisme sòrdid de nen malcriat com el de Gil de Biedma, que fa bo de llegir mentre t’empasses les pastilles del psiquiatre.

Estudia molt i saluda la tortuga de l’Ateneu. Aviat us vindré a veure.

Enric

Estimada Àstrid,

Aquesta és l’última carta que puc escriure des de Londres (ohhhh). Tu sempre em dius que les dones sou princeses i que els gestos gratuïts dels homes els necessiteu com les flors l’aigua per viure. Deixa’m quedar com un gentleman abans de tornar a Barcelona. Digues als teus pretendents que no s’alarmin, explica’ls que la carta és un d’aquests gestos estètics que les senyores que s’ho mereixen inspiren als senyors que valen la pena. Les converses de mascles, a més, s’han tornat difícils. A Catalunya tothom viu amb els sentiments a flor de pell però molt lluny dels altres. La banalitat és l’única matèria de conversa que s’accepta -com sol passar en els guettos. Per tant, jo ara em poso a escriure les meves ruqueries i tu fes com les parisenques, que són les reines en l’art de fingir interès, mentre pensen en una altra cosa.

Com saps, els mesos que he estat aquí m’he fet un tip de rumiar. He pres notes sobre el que he vist i he llegit molt. Els diaris són intel·ligents, fins i tot a tu t’agradarien. En treuries pasta de novel·la, hi trobaries vides marcades per l’atzar i debats morals autèntics, basats en casos individuals. Als diaris no hi surt qualsevol, has d’haver patit com una bèstia o ser molt important per aparèixer-hi. Els debats polítics tenen volada. Sobretot, es parla de la Xina. Es diu que els xinesos marcaran el segle XXI igual que els nordamericans van marcar el segle XX. Sembla que a la Xina les ciutats comencen a fer aquella pudor de nou de trinca que els Estats Units feien tot just fa un segle. Que et semblaria un món a la mida dels xinesos? La setmana passada la professora d’anglès ens va demanar que presentéssim a la classe algun tema que ens “apassionés” i l’estudiant xinès va estar dos dies dubtant entre dos temes: els dinosaures i els virus. Tu diràs: és biòleg, doncs és economista. És un economista apassionat per l’extinció dels dinosaures i la capacitat mortífera dels virus. Em temo que en un món a la mida dels xinesos el friquisme i l’angoixa augmentarien encara més, no trobes?

El món ens necessita. El món ens necessita i nosaltres necessitem el món. Si l’estada a Londres m’ha servit d’alguna cosa és per veure que Catalunya no la salvarem quedant-nos a casa. Cal sortir fora. No només per conèixer d’altres maneres de fer i per donar-nos a conèixer; sobretot per descobrir-nos a nosaltres mateixos! Per escoltar la nostra veu una mica reposadament. A Espanya tothom crida. He quedat parat de la quantitat de soroll que suportem. Cal sortir del galliner o, si més no, viure-hi amb un peu a fora, buscar un espai de transició que ens relacioni amb la vida sense passar per les ofenses de Madrid ni els nostres traumes. La primera cosa que cal aprendre és a viure separat. Quan algú et parla de molt a prop, llançant-te capellans, perds la perspectiva i la capacitat de pensar positivament. És igual que quan estimes molt una cosa o tens por de perdre-la, corres el perill de matar-la tu mateix. Em fa l’efecte que rebaixant el nivell d’excitació, ens queixaríem menys i treballaríem més.

Tot plegat és molt senzill. Si tens un ull de poll, evitaràs passar pels llocs on te’l trepitgen o, si jugues un partit, punyeta, deixa estar el penalty injust, oblida els cracs lesionats i estigues per la pilota. Un país és un punt de partida. Viure dels èxits dels teus avantpassats és gairebé tan patètic com viure de les seves derrotes. Un país ha de ser un estímul, no un quadre per emmarcar. És bo saber que Flandes i el Quebec tenen unes seus precioses, a Londres, amb unes grans banderes penjant enmig del carrer, i que nosaltres només hi tenim un despatxet. És bo saber que n’hi hauria prou amb la vaixella de l’ambaixada espanyola per pagar les nostres delegacions. És bo saber que l’Instituto Cervantes té la seu en una gran casa luxosa mentre l’Institut Ramon Llull passa amb una taula i un ordinador ambulant. (Per cert: diuen que els cursos de català no interessen però has de contractar un detectiu per saber quan els comencen.) Tot això és important dir-ho, però encara és més important de dir que no he trobat cap català servint en les cadenes de menjar ràpid  -igual que no hi he trobat suïssos, francesos o alemanys. En canvi, hi he trobat força espanyols, i dependents d’altres països amb estat. Haver nascut a Catalunya també deu tenir alguna avantatge, pregunto.

Sempre que algú em diu que som uns perdedors penso que ho diu per ell. Un país és un sentit del gust defensat per un exèrcit. Aquesta frase a Catalunya pot sobtar, però aquí l’he provada i ningú no me la discuteix. I bé: quants països sense exèrcit des de fa com a mínim tres cents anys tenen el nostre potencial? Després de tantes bufetades encara hi som. Tenim una experiència a explotar i un sentit del gust per exportar. He llegit el japonès Kenichi Ohmae, que parla de la decadència dels Estats nació i del futur de les regions-estat, entre les quals cita “the Languedoc-Roussillon region, centered on Tolouse, with its tight linkages with Catalonia”. També he llegit el gurú aquest nord americà, el Richard Florida, i he vist el seu mapa basat en l’activitat lumínica. Saps que ens situa al centre d’una de les quaranta “megaregions” megaplenes de talent que diu que han de protagonitzar el futur? No diries mai amb quin espai coincideix el territori de què parlen tots dos: amb el que August Rafanell descriu a La il·lusió occitana, amb l’univers de Pla, de Maragall, de Prat de la Riba i del doctor Trueta. La realitat és tossuda i la base de les coses costa de matar. Però, esclar, tenim el cervell tan estovat que necessitem que les bones notícies ens les donin els japonesos o els nordamericans.

Hauríem d’escoltar més la inspiració. Ara que el món es reorganitza no és lògic que ens preocupi més quin dia desapareixerem que no pas com aprofitarem les oportunitats. Ara que el futur és dels emprenedors, aquest pessimisme només amaga mandra de competir i por a la llibertat. La política és important. La punyetera independència és important. Però qui diu que les coses s’hagin de fer en un ordre preestablert? Ara que l’auge de la Xina afavoreix el Mediterrani, ara que l’afebliment de les fronteres ha ressucitat la geografia, ara que les solidaritats naturals i el treball en xarxa tenen més bona propaganda que el saqueig i l’amenaça, ara que el futur treballa en contra dels estats que ens volen anihilar, quin sentit tenen les nostres actituds tan defensives? Tenim una herència per descobrir i per explotar. Vivim amb una mina sota els peus que ni la de Califòrnia. Però esclar, per treure l’or, hauríem d’agafar el pic i la pala. N’hi ha prou de sortir a respirar per adonar-se’n. En el fons, no hi ha res com ser català. Segur que tu també hi estàs d’acord, Àstrid. Espero que la teva novel·la vagi endavant i que, quan surti, deixis calba d’enveja la Zadie Smith.

Fins aviat, darling

Enric

Clica aquí!

Sóc al metro de Londres. Dret. M’estic fent pipí i el tren s’ha aturat en un túnel fosc i estret per no sé quins problemes en una estació de la línia. Aquest matí, venint cap al centre, ha passat el mateix. La gent s’ho ha pres igual que ara, amb una paciència filosòfica gens mesella (aquesta és la impressió). El conductor del tren informa regularment els passatgers i, a canvi, els passatgers accepten les explicacions com una pregària. Tot queda reduït a la bona educació, ben entès que cadascú fa el que pot.

Quanta estona estarem aturats, però? Aquest matí no havia passat pel pub i la cervesa no pressionava, no m’ha costat gens mantenir la calma. Prop meu, un home llegia The English, el best seller de Jeremy Paxman, que és un collapolítics com la Terribas però amb l’experiència que dóna portar durant dècades el mateix programa. El número d’octubre del New York Book of Review parlava de l’èxit que tenen a Anglaterra els llibres dedicats a la història i el caràcter nacional. El fenomen és recent. Els anglesos comencen a mirar-se el melic. Fins i tot es pot dir que comencen a buscar-se’l. Com que ja només els lliga la BBC i el sistema sanitari, miren de recuperar referents col·lectius per definir-se i justificar-se.

Que estan desorientats és evident. Els agrada flagelar-se i llibres com el de Paxman o l’últim de Piers Brendon, The decline and fall of the British Empire, són extremadament autocrítics. Els anglesos enyoren l’imperi i per això l’odien. A més, el metro els ha quedat obsolet, el sistema electoral també, el partit racista guanya adeptes, Afganistan és una carnisseria i la senyora grega que m’acull, tot i fer vint anys que viu a Londres, no perd ocasió de criticar els costums del país. Anglaterra ha perdut pistonada però encara té naus per cremar. Les biblioteques obren fins a les dotze de la nit. Els morts es recorden i s’honoren. Els anglesos, com totes les nacions europees importants, s’han forjat a base de superar grans crisis. Vés! El tren arrenca; això no és la Renfe. A diferència d’Espanya, que és com una cadira de tres potes, aquí l’estructura funciona i aguanta les reformes i els petits problemes. Fins i tot suporta sacsejades, com la caiguda de la lliura; al contrari que a Catalunya on ens ofeguem en un got d’aigua.

A Catalunya no hi ha un problema de possibilitats sinó de confiança. Com que el país no es recolza en la seva base, tot trontolla. La desconfiança s’atia des de dins i des de fora. El fet que la catalanitat es presenti com un peatge escampa tots els sentiments associats a la mandra, com l’enveja, el ressentiment o l’utopisme. La demagògia que s’ha fet amb el cas Pretòria demostra fins a quin punt els polítics formen part del gruix del país menys disposat a treballar i a esforçar-se. Pitjor que el patrioterisme, a Catalunya hi ha encara una altra cosa, que és el radicalsocialisme. El radicalsocialisme és una actitud basada en exigir-ho tot i no donar res, com el patrioterisme però sense militars i, d’uns anys ençà, sense armes. La qüestió és sucar el melindro en la xocolata dels altres. Sí senyor, sucar bé i sucar de franc. Per això ningú no se sent en deute amb ningú ni es pregunta com és que tots els catalans que han deixat un llegat concret al país ho han pagat tan car.

Mentre escric això per distreure el pipí, repasso noms i no falla: qualsevol nom que pensi, des Prat de la Riba fins a Pujol, passant per Ors, Gaziel, Cambó, Pla, Fabra, o Layret, encaixa en aquest principi: si tu fas una contribució al país reps, de felicitació, una bufetada. Per això ningú no recorda que Alavedra va ser un dels redactors de l’Estatut i es pregunta per quina raó seria impossible que Garzón tractés igual un pare de la Constitución. Per això ningú no recorda que Prenafeta va muntar TV3 al marge de la llei, però val més que no hi insisteixi. A Catalunya fer coses és perillós i el currículum resta. Per això els mateixos polítics que tenen la barra d’anar a les eleccions sense tenir un mínim de formació són els primers a donar lliçons de moral. Per això els periodistes que no s’han jugat mai la feina per una idea de veritat o de justícia són els primers a fer d’inquisidors.

A Catalunya només compten els drets i la demagògia de barriada. Per això, Mas ha de parlar del Dret a Decidir, quan hauria de parlar del Deure de Decidir. Per això tants independentistes prefereixen confiar en la justícia espanyola que sortir del seu cofoisme repugnant. Per això els conceptes del ciutadà soldat i de la qualitat per damunt de la quantitat, que han forjat la civilització europea, a Catalunya es consideren immorals. Per això el millor que va fer Companys va ser morir afusellat. Per això preferim pensar que les multinacionals obligaran Madrid a construir-nos un port, un aeroport i una línia d’alta velocitat que no pas agafar el toro per les banyes. Per això, tot i que estem en una regió ideal per ser un país capdavanter, si en comptes de trobar-me en un tren anglès, em trobés en un tren català, hauria acabat fent-me pipí a sobre. En canvi, ara sóc a 3 minuts de casa: “This is Fairlop. Please, mind the gap between the train and the platform”. Goodbye.

Nous productes!

lg-crackanies

lg-vi-tot-pagat

 

 

Quatre notes pels amics i pels radicalsocialistes incorporats a la pàgina: atrafegat amb els deures d’anglès, enllestit l’article de la Catalunya Oberta, a punt d’acabar un article per l’Avui, visitada la LSE i feta una cervesa amb J.C.F. Avui em faran els paperots per poder entrar a la universitat i la biblioteca. La senyora que m’acull cuina molt bé però fa trenta anys que viu aquí i aprofita qualsevol ocasió per criticar els anglesos. La base de la vida parisenca és el detall;  la base de la vida a Londres em sembla que és la resistència. Les angleses són més lletges que les franceses però es veu d’una hora lluny que són molt més intel·ligents. Ningú no et mira, la gent no té temps per tenir enveja. Els diaris porten molta porqueria però miren de no barrejar-la amb la moral. L’acadèmia és plena de xinesos i d’espanyols. Una colombiana em diu: “Tu ets espanyol, ho diu al teu DNI”, i jo li dic: “I tu deus ser narcotraficant, ho diuen a les notícies”. Em sembla que a Londres tenen una obsessió pels incendis. Rebo resposta de Joan Puig, el director del Directe.cat. És molt amable, però diu que l’article era informatiu, i jo sóc torero. Miraré de respondre-li quan tingui un moment.