Cada vegada és veu més clar que l’únic interès d’aquestes eleccions és veure si el president Mas aconsegueix o no la majoria absoluta. Tot i que hi ha patriotes que volen creure el contrari, com més diputats estiguin al servei de Mas més força tindrà Catalunya per plantejar la independència, dins o fora de la Unió Europea. La millor manera de desgastar Duran i Lleida  és votar Mas, i la millor manera de tornar a deixar en ridícul el federalisme barrut del PSC i d’Iniciativa, és votar Mas. És veritat que el president no diu la paraula independència ni que el matin, però i què? La diuen els diaris espanyols, europeus i nordamericans; la diu la gent del carrer, la diu TV3. La diu Intereconomia. La diu la meva dona de fer feines, que no havia parlat mai el català abans d’entrar a casa meva, i la diu la meva ex, que també és filla d’immigrants i que no va entendre mai que fos tan de la ceba. Ara, quan ens veiem, sempre em pregunta quan serem independents.

El president Mas s’ha compromès a ser un instrument del poble, una corretja de transmissió de la voluntat democràtica del país. Com que vibra més amb la idea de democràcia que d’independència, potser no planteja el pols amb l’Estat com el plantejarien un Laporta, un López Tena o un Oriol Junqueras. No obstant, les accions de les persones cal jutjar-les en funció dels seus principis, no dels nostres. Per exemple, Junqueras diu que és independentista des d’abans de néixer però, des que ell mana, l’única aportació que el seu partit ha fet al procés que estem vivint ha sigut esprémer la qüestió del castellà com Iniciativa esprem les retallades, amb un discurs fatu i paternalista. Cal recordar que mentre ERC va ser incapaç de reaccionar quan el Tripartit portava el país cap a la ruïna, Mas no ha dubtat a donar un cop de timó de seguida que ha vist que s’estimbava. Ja veurem si se’n sortirà, però quan es parla de la covardia de Convergència és bo recordar la llarga agonia del tripartit, i les infinites baixades de pantalons d’Esquerra. I les seves escissions: Reagrupament i Solidaritat.

L’Oriol Junqueras té molt bona fusta però està a mig coure, com el Mas d’aquella etapa en la qual semblava un putxinel·li. Com més independentistes de pedra picada prestin el vot a Mas més marge de maniobra tindrà el president, i més responsable serà del resultat dels seus actes. La gent demanava a Mas que confiés en el país, que tingués coratge, li deien que el recolzava tot un poble. Aquest estiu, abans de la manifestació, cada vegada que el convidaven a sopar en una torre de l’empordà, el president acabava amb el cap com un timbal d’escoltar que deixés estar el pacte fiscal i que anés cara barraca. Bé, ara que ha fet un pas endavant trobo que té dret a intentar-ho a la seva manera i seria just que el país respongués donant-li un vot de confiança. Primerament, perquè si no protegim els líders polítics que s’exposen, no anirem, enlloc. Segon, perquè l’única sortida segura i agradable que té Mas i la generació que l’ha dut fins al poder és portar el país cap a la independència. I tercer perquè si CiU ha de fracassar val més que sigui de manera neta i clara.

Si la temptació de Mas pot ser aigualir el mandat popular, la temptació del votant independentista podria ser deixar-se dur pel purisme i la desconfiança. Ja sabem que en aquest país l’escepticisme i la crítica es porten fins a la petulància més extrema. La llibertat de Catalunya, però, exigirà molta paciència i molta tenacitat, i resoldre una cosa després de l’altra. Tota persona que tingui una visió una mica profunda de la vida veurà que el president Mas no està en posició de perjudicar el país, sinó més aviat de perjudicar-se a si mateix. Per això cal donar-li una oportunitat i recolzar-lo mentre sigui possible. Només si CiU té majoria absoluta la cosa començarà a anar de debò. I si les coses no van per on havíem quedat sempre podem muntar més manifestacions. O votar ERC d’aquí a quatre anys, quan el partit de Junqueras no es pugui destruir amb un parell de titulars de diari i quatre atacs de fatxenderia, com va passar en l’època del tripartit.

Tenint en compte com ha evolucionat el panorama els últims anys,  em sembla que no són els partits els que tenen la paella pel mànec, sinó la voluntat de la gent ben organitzada.

Cap amor no és possible ni cap esperança no es fa realitat, si tens por que t’enganyin.

 

Mas tindrà avui una sessió difícil al Parlament. L’aixafaguitarrisme sempre és molt desagraït. La gent vol que li donin esperança. La gent vol que la il·lusionin i en aquest país tan castigat, encara més. Els socialistes, que saben fins a quin punt va necessitada de bones notícies Catalunya, treuran tot el suc que puguin d’aquest trumfo. Avui Montilla s’aferrarà al conte de fades i a l’estil buit de Zapatero, i què digui serà igual perquè només comptarà l’optimisme. Contra això, Mas no pot fer gaire més que dir la seva sense entrar en debats estèrils. Les paraules no es desemmascaren amb paraules sinó amb fets. Si Mas vol guerra, el que ha de fer és seguir l’exemple dels socialistes i fer volar ell també els seus coloms. Mentre CiU no expliqui clarament quin país voldria per d’aquí 20 anys, els socialistes jugaran sempre amb aventatge. Per la tàctica, pels focs artificials, per les discussions absurdes i petites, ja hi ha el PSC que és un partit pensat per això. L’error de CiU és creure que guanyava pel peix el cove; guanyava perquè tenia un projecte de país i cada guany i cada concessió es valorara en funció d’un objectiu a llarg termini. En política el que dóna la força són els conceptes. El PSC juga amb el concepte del qui dia passa any empeny i la felicitat possible dins d’Espanya; CiU representa una altra concepció del país, però no acaba d’assumir-ho i, aquests dies, això complica la seva posició.

El principal enemic de Mas quan esdevingui president de la Generalitat no seran ni els socialistes, ni l’atur, ni l’Estat espanyol: serà la famosa ambigüitat de CiU. No cal tenir gaire nas per veure que vivim un final d’etapa. El món viu una època de transició. La sacsejada és general i, com passa en tots els moments de canvi, hi haurà guanyadors i perdedors, països que sortiran reforçats i països que diran adéu al tren de la història. Per ara, encara tot és possible. L’avantatja d’aquests processos és que democratitzen les oportunitats; però, per contra, cada decisió té repercussions més grans que en les èpoques tranquil·les.
 
A Catalunya, com ja va passar durant el primer terç del segle XX, la desorientació podria sortir-nos cara. La crisi de la política a tot el món, per força s’ha de sentir més a Catalunya, on els polítics tenen tan poc poder. El desprestigi de la política catalana cal buscar-lo més en aquest fet, que no pas en el tripartit. La crisi de valors és general. A tot arreu, el sistema ha ensenyat el llautó i el polític ha esdevingut un rei despullat. A tot arreu, l’elector escolaritzat és un analfabet moral. El primer que hem d’entendre, per sortir del pou, és que no som tan especials, ni en els defectes ni en les virtuts. El model sorgit de les guerres mundials, al qual Espanya va arribar tard a causa de la dictadura, s’ha esgotat i ha escombrat tota una cultura política.
 
Si als països importants, els polítics miren de refer el seu lideratge amb un discurs moral i nacional potent, aquí, on les institucions són tan febles, la recepta val per partida doble. Com en tots els moments difícils, el futur del països dependrà de l’exemple que donin els seus líders. Dependrà de la seva capacitat de destriar el gra de la palla i de dir cap on cal anar. Els gestors de la calma, els tecnòcrates i les vedettes, fracassaran. El poder ara cal crear-lo i tornar a legitimar-lo, i això vol dir que cal picar molta pedra i fer-ho amb molta audàcia. 
 
Dic això perquè Mas, que va ser designat pels seus dots de bon gestor, haurà de canviar de pell. No crec que pugui administrar cap herència. Més aviat haurà de decidir si vol liquidar el negoci o reformar-lo de cap a peus, si vol representar el principi del final o el principi del començament. Mas haurà de liderar un moviment, més que no pas un partit o un govern. Per aturar l’espiral autodestructiu en què ha entrat el país, haurà d’explicar quina Catalunya vol per d’aquí 15 anys i situar les seves decisions en aquest marc. Per motivar els catalans, els haurà de deixar somiar, i encarrilar el país en alguna direcció. Haurà de definir horitzons i els mitjans per arribar-hi, posant al centre Catalunya i no pas la voluntat d’Espanya. L’oportunitat de Mas vindrà en un moment d’importància decisiva. No podrà governar veient-les venir. La seva situació recordarà aquella sentència de Roosevelt: “En una situació difícil la pitjor decisió és no prendre decisions”. De la tenacitat de Mas, ningú no en dubta; caldrà veure, però, amb quina audàcia pren la iniciativa.