La mateixa setmana que la Comissió Internacional de Ciutadans Europeus (ICEC) presentava a Barcelona la campanya per recollir un milió de signatures a favor de l’autodeterminació dels pobles, les portades dels diaris anaven plenes d’imatges dels Mirage francesos intervenint a Mali. Sense rebre crítiques obertes, la guerra impulsada per París ha aixecat entusiasmes sospitosos i silencis suspicaços. L’últim número de The Economist inclou una peça irònica titulada una cosa així com ara: “Diccionari per entendre el nou doble llenguatge francès”. No hi ha cap referència a la guerra, però no fa falta. La intervenció ha provocat poques discussions entre els membres del Consell de Seguretat de la ONU, on hi ha Rússia i la Xina. Justament per això a ningú no se li escapa que França ha tornat a anar a la seva, quan més motius hi hauria perquè, en l’àmbit militar, els països democràtics anessin tots a la una.

De moment, els tuaregs ja han dit que estan contra la intervenció francesa i que esperaven resoldre el conflicte per la via política, com a Kosovo, establint acords amb els Estats Units. Mentre França persegueix la seva grandeur a l’Àfrica, el Japó i la Xina amenacen de fer-se la guerra i Israel es planteja un atac preventiu contra l’Iran. La militarització de la vida política internacional posa en perill les fites de la globalització i amenaça de donar una mala sortida a la crisi, intensificada en bona part per l’entrada de les antigues colònies europees a l’economia mundial. A Europa, com ja ha passat d’altres vegades, un augment de la tensió militar serviria per aturar els moviments democratitzadors i per estroncar el procés d’integració política que tan necessari és per mantenir la pau al món. El continent serà una referència dels valors democràtics o no serà referència de res. La història, la demografia, la cultura no ens permeten jugar cap altre paper, per més que Zapatero-Hollande miri d’amagar les promeses que ha incomplert jugant a fer de petit Napoleó.

França es reivindica en nom d’una Europa que no existeix ni té sentit perquè les bases del contracte social que l’havia fet possible s’han extingit i perquè el món només serà favorable als països democràtics si el talent i la cultura es consoliden com la base de l’economia. Les fronteres militars han canviat i els països europeus que viuen millor són els que tenen una despesa militar modesta, i aposten per delegar la defensa en els Estats Units i l’OTAN. Mentre Irlanda recull els fruits de la política d’austeritat, i la Gran Bretanya redueix la despesa militar i accepta referèndums d’autodeterminació, Hollande juga a la Grande Armée. Amb la seva cara de burgeset del II Imperi, el president socialista ens recorda quin país va introduir a Europa la cultura política dels otomans, mentre els turcs es plantaven a les portes de Viena. París busca una solució a la crisi amb una medicina que, a Europa, ja no podria funcionar ni tan sols destruint la unitat tan fatigosament forjada. Des de fa uns anys, alguns països han pretès que les fronteres no eren importants, alhora que la seva política es dedicava a sacralitzar-les. Ara, amb la crisi, cada dia se’ls veu més el llautó.

 

Estimat Jordi Amat,

Perdona que et distregui amb les meves coses. Com anem? Suposo que deus estar enterrat sota una muntanya de llibres, picant pedra. Ànims: de vegades em fa l’efecte que tu i jo som els únics esforçats que volem entendre aquest país. Encara va endavant la biografia de Josep Benet? No l’abandonis. Ja saps que sempre l’he trobat un personatge una mica repel·lent. Era un home ambiciós que es va oblidar de cultivar l’encant. La clau per explicar-lo és la vanitat. Darrera de la fira de les vanitats hi ha el gran museu dels complexes, evidentment. Però hi ha la vanitat del gran home i la vanitat de l’home petit. Camus deia que un gran home és aquell que és capaç de superar la seva condició; jo crec que el gran home és aquell que té un costat ridícul més còmic que sòrdid. No és pas el cas de Benet, em fa l’efecte, tot i que això ens ho explicaràs tu amb aquesta prudència teva tan científica i entranyable.

El tema és: Catalunya va redimir Benet o Benet va redimir Catalunya? Em sembla que no hauries pogut trobar un personatge més addient per explicar la misèria d’on venim i la situació en què ens trobem. Si la poesia és un llir entre cards, una flor estranya que emergeix bellament enmig d’un femer, Catalunya deu ser una poesia. Qui no se la pot estimar? Som un país d’homenets, de gent baixeta que camina com si fos alta. Tot i això, encara som aquí, contra la voluntat dels espanyols, dels francesos i del vaticà. Els anglesos ens agraden però encara són més malparits. Ho veus llegint l’hemeroteca (digitalitzada) del The Times, que es remunta a finals del segle XVIII. La seva política sempre ha estat la mateixa: tota la simpatia per Barcelona mentre serveixi per frenar el nacionalisme espanyol, que els fa més por que una pedregada; però els catalans lligats, no fos cas que la llibertat els despertés la intel·ligència.

Pensa-hi: és un miracle que no siguem més burros, que haguem sobreviscut als venecians, als genovesos, als occitans o als napolitans. Som l’últim bastió d’un món exterminat pel nacionalisme burocràtic. Som l’únic país del món llatí que ha aguantat l’hedonisme mecanitzat dels bàrbars.

Però deixo de divagar. T’escric perquè he llegit un article al The New York Book of Review que m’ha fet pensar en tu. Mirar-te’l. És un article sobre el París ocupat, basat en mitja dotzena de llibres. El dia que els espanyols produeixin revistes com aquestes que vinguin a parlar-me de cosmopolitisme i no nacionalisme. L’article parteix de dos dietaris escrits durant l’ocupació nazi. Un el porta una jueva, l’altre un francès gentil. Tots dos són joves i volen esdevenir escriptors. El francès gentil no va tenir prou talent per aconseguir-ho; la jueva era més brillant, però va morir apallissada per un SS cinc dies abans que alliberessin el seu camp el 1945.

L’autor explica com en d’altres països sota l’ocupació nazi hi havia poques opcions entre col·laborar o viure a les catacumbes. A París, en canvi, precisament perquè els alemanys deixaven marge -perquè no intentaven exterminar tothom com a Polònia o Ucraïna-, la tria moral es feia molt dura i complicada. Igual que a la Barcelona de Benet, la gent volia viure, els escriptors volien publicar, els pintors tenien la il·lusió de pintar; les burgesetes reprimides per la moral local van trobar l’excusa per llançar-se als braços d’amants poderosos i disbauxats, botiflers o ocupants. Tot es va empastifar. Per exemple: Jean Cocteau presentava com una persona apolítica, mentre dinava al Maxims amb Ernst Jünger, que vindria a ser el teu estimat Ridruejo. I qui diu Cocteau diu Coco Chanel, que va prendre un nòvio entre els ocupants, o Maurice Chevalier, Mistinguett, Sartre o Gallimard.

El fet de no passar tothom per la picota ajudava els alemanys a mantenir la façana de normalitat. Evidentment havia zones grises,  lleialtats personals que trencaven principis polítics o situacions vergonyants redimides per actes de resistència. Però em pregunto com seria avui França si els alemanys haguessin guanyat la guerra. Quin relat en farien els alemanys i què en quedaria de la gràcia francesa, fins a quin punt l’amor i la intel·ligència no haurien hagut de sobreviure escindits com passa a Catalunya -com va passar en la vida de Benet. Bé, no t’empipo més. Treballa, treballa. I disculpa’m si vaig passar per Barcelona sense dir res, la causa de la llibertat no em deixa respirar. Espero que el Nadal provés. Quan torni espero que dinarem.

Enric

Quatre notes pels amics i pels radicalsocialistes incorporats a la pàgina: atrafegat amb els deures d’anglès, enllestit l’article de la Catalunya Oberta, a punt d’acabar un article per l’Avui, visitada la LSE i feta una cervesa amb J.C.F. Avui em faran els paperots per poder entrar a la universitat i la biblioteca. La senyora que m’acull cuina molt bé però fa trenta anys que viu aquí i aprofita qualsevol ocasió per criticar els anglesos. La base de la vida parisenca és el detall;  la base de la vida a Londres em sembla que és la resistència. Les angleses són més lletges que les franceses però es veu d’una hora lluny que són molt més intel·ligents. Ningú no et mira, la gent no té temps per tenir enveja. Els diaris porten molta porqueria però miren de no barrejar-la amb la moral. L’acadèmia és plena de xinesos i d’espanyols. Una colombiana em diu: “Tu ets espanyol, ho diu al teu DNI”, i jo li dic: “I tu deus ser narcotraficant, ho diuen a les notícies”. Em sembla que a Londres tenen una obsessió pels incendis. Rebo resposta de Joan Puig, el director del Directe.cat. És molt amable, però diu que l’article era informatiu, i jo sóc torero. Miraré de respondre-li quan tingui un moment.

Encara a París, he tingut temps per passejar i fer-me meus a alguns espais. Venint pel carrer Reaumur, que és una avinguda freda, de senyors amb corbata i edificis alts, una mica pretensiosos, trobes un carrer peatonal que baixa fins a l’antic mercat de Les Halles, amb tendals de colors a banda i banda i una munió de gent que es mou com un eixam d’abelles. El carrer té una vaga vibració pintoresca. Fa una corva púdica i subtil, de somriure de monja, cap a la dreta. És el carrer Montorgueill. D’entrada sembla el típic carrer comercial una mica brut i canallesc, encallat als anys 60. Però és un dels més xics de París.

Si la Plaça Madeleine és la meca del producte gastronòmic de luxe, on el que compta és l’etiqueta, el carrer Montorgueill aplega els millors botiguers de petites elaboracions i de productes frescos. Tot està pensat per la gent que sap triar i cuinar, pels malalts que, davant d’uns fogons, fan cara de felicitat. És la petita compensació que París ha tingut per la pèrdua del mercat medieval que hi havia al costat de l’església de Sant Eustaqui, on ara hi ha els jardins de les Halles.

La varietat d’establiments posa el cap com un timbal: Formatgeries, carnisseries, peixateries, xarcuteries, pastisseries, fruiteries, forns de pa, fins i tot hi ha un supermercat vegetarià. Cada negoci té el seu producte estrella i les seves ofertes del dia. Els dependents estan desperts i els aparadors es preparen meticulosament per atreure la clientela. Si tens tendència a menjar pels ulls és fàcil que t’agafi gana. Però val més passar-hi unes quantes vegades abans de comprar, si vols gastar els diners amb un mínim de criteri.

Tanta oferta i animació, i la impòrtància que la gent dóna a la moda, fa que viure al carrer Montorgueill quedi molt bé però no surti gaire a compte: els pisos són cars i petits, les finques antigues i de poca qualitat, i el carrer és sorollós. Hi ha, però, la compensació del formigueig humà, per qui sigui amic d’aquestes coses, i de l’oferta gastronòmica. A la peixateria Soguse, per exemple, tenen unes vieries gegants que si les envoltes amb un tallet de cansalada de la tenda dels italians de més amunt queden de conya. A la carnisseria Tribulet et tallen uns entrecots enormes, monstruosos, i molt bons. Més amunt, hi ha una altra carnisseria on venen una llonganissa de pebre verd sensacional. Molts comerciants tenen secció de plats cuinats o una rostidora a l’entrada de l’establiment, amb pollastres, capons i ànecs donant voltes, que fan molta pena, pobrissons.

Pels postres, hi ha L’Atelier du chocolat i d’altres xocolateries on venen capritxos de recepta pròpia ideals per domesticar les criatures i les dones. També hi ha moltes pastisseries. La fruiteria més gran és Le palais du fruit: els colors ben definits, les aromes fresques. Les figues de turquia són d’un morat al·lucinant però la Xènia diu que hi ha fruiteries més petites, més cares i millors. En les formatgeries sempre vas venut. La meva preferida és una que es diu Houdon, petita i decorada d’un verd estrany, de merda d’oca. Tot i que amb els formatges passa com amb els melons que fins que no els tastes no pots dir si són bons. Pel vi, val la pena mirar les ofertes perquè això del vi francès és xauxa i algunes bodegues arriben a fer rebaixes del fins al trenta per cent.

Tota aquesta fira de zoco bereber modernitzat es barreja amb una munió de cafès, bistrots, pizzeries, restaurants de cuina asiàtica o d’alta gastronomia francesa, que també donen color al carrer i una sensació de tràfec incesant. Hi ha l’Escargot, que és un establiment de clatellada amb aquest caliu tan agradable que dóna la tradició. El bistró Grille Montorgueil també és dels temps de Proust però és més senzill: té carta de menú i un servei menys estirat. A Les petits carreux diuen que fan cuina de “familiar retromoderna” i al migdia s’omple de taurons que aprofiten el dinar per afluixar-se el nus de la corbata. La majoria de terrasses tenen vida tot el dia. En algunes hi ha un moment de glòria, que és la happy hour. El Sushi Planet, per exemple, que és un restaurant tot decorat de color rosa, s’omple d’adolescents enamorats cada tarda entre les quatre i les set. No dic que l’amor i la decoració no siguin importants però el fet que els còcktels se serveixin a meitat de preu ben segur que també compta.

I bé: si, l’oferta t’atabala, sempre pots refugiar-te en una boulangerie de la cadena Paul, que sempre és igual i no sol fallar…