Juan Carlos Girauta va militar al PSOE i al PP abans de comprometre’s amb Ciutadans en les europees del 2014. En un llibre dedicat a criticar el partit socialista assegura que va trencar el carnet de militant un bon dia del 1986, després de veure que a la seu del PSC aplaudien l’assassinat del comandant colpista Ricardo Sáenz de Ynestrillas, en un atemptat d’ETA. Entre el 2003 i 2004, es va presentar pel PP en tres eleccions i no va sortir escollit. Abocat al periodisme d’opinió, es va especialitzar a defensar les posicions més dures de l’espanyolisme català en articles i tertúlies. Durant anys, va mantenir un perfil gris i no semblava que hagués de fer res més a banda d’anar envernissant de tòpics bonistes les idees folles de l’Arcadi Espada.

Amb l’auge de l’independentisme les seves intervencions a Catalunya es van anar crispant i va protagonitzar enganxades cada cop més agres a RAC1 i a TV3. L’agost del 2012 va esborrar el seu compte de Twitter amb una piulada que deia: “Los nacionalistas, sembradores de odio, lo han conseguido. Hijos de la gran puta.” Un any més tard, quan Manel Fuentes va deixar Els Matins de Catalunya Ràdio, va anunciar que ell també plegava per estalviar a la nova direcció de fer-lo fora. Amb la dimissió va remarcar que els 200 euros que llavors pagaven per tertúlia –ara són exactament la meitat– no eren suficients per aguantar el que havia d’aguantar. Mai no l’he sentit queixar-se de la pluralitat dels mitjans de Madrid, on paguen molt millor. Ni el vaig veure patir mai pels independentistes, quan no tenien veu enlloc.

Nascut el 1961 a Barcelona, Girauta és fill d’una professora de català que comprava Cavall Fort, però diu que a casa parlava en castellà perquè el seu pare “era de Cadis”. En privat, és un xicot molt agradable, amb qui es pot fer broma sobre tot i sempre m’ha sorprès l’evolució que ha fet de prendre’s la política tan personalment. Poc abans de les eleccions del 27S, em van proposar de fer un debat amb ell en un bar que es dedica a aquesta mena d’espectacles. Naturalment, vaig dir que sí, però al cap d’uns dies em van trucar per explicar-me que Girauta havia declinat la invitació dient que tenia por que el meu discurs li fes “perdre els papers”.

Expliquen que Girauta ha jugat un rol molt important en l’estratègia que ha permès a Ciutadans donar el salt a la política espanyola. A mi em fa gràcia que ara que comença a ser algú s’hagi deixat aquesta barba tan professoral, d’home que ha meditat profundament allò que diu. També em fa gràcia que, per defensar els seus arguments, utilitzi figures catalanes que els seus votants ignoren o menyspreen i que, de vegades, ho faci amb un oportunisme tan groller i poc rigorós –com l’altre dia en el debat de can Cuní, quan va parlar de Tarradellas i de Trias Fargas, com si fos l’Aznar parlant de Pla o de Cambó.

Però a poc a poc s’anirà veient que, si Podemos és un partit antisistema amb tendència a buscar el centre, Ciutadans és el partit dels rebotats del règim democràtic que ha regit els últims 40 anys. Si Pablo Iglesias és la dinamita, Albert Rivera és la metxa. Ja veureu quins focs artificials més macos que tindrem!

L‘actiu principal de Gabriel Rufián Romero (Santa Coloma de Gramenet, 1982) és que treu de polleguera els unionistes. Els independentistes covards disfruten com camells veient com Rufián posa frenètics els partidaris de la unitat d’Espanya, sense necessitat de fer pràcticament res. Tot el menyspreu que l’espanyolista típic gasta davant d’un activista catalanesc, pedagògic i esforçat, es torna ràbia en presència de Rufián i la seva apatia castissa i esmolada. El candidat d’ERC, que és nét d’andalusos i vesteix com un dandi sevillà dels anys setanta, posa els espanyols davant la utilització perversa que l’Estat ha fet de la immigració que va venir a Catalunya durant la dictadura. I esclar, els que no se senten culpables se senten descoberts.

Rufián és com la Inés Arrimadas, però amb tupé i un erotisme vintage, de mascle alfa. Igual que la líder de Ciutadans, el candidat d’ERC té mancances que abans no tenien els polítics de primer nivell. Si l’Arrimadas ha millorat a còpia de practicar, segur que Rufián també anirà aprenent l’ofici. El cap de llista republicà té la virtut que no pretén aparentar allò que no és. Jo el vaig conèixer quan només anava a les tertúlies del Punt Avui i feia els mateixos gestos, tenia la mateixa actitud i anava vestit exactament igual d’estrafolari. Rufián és un patidor contingut i orgullós, que s’ha fet una carcassa per protegir-se de les seves inseguretats i, sobretot, dels menyspreus classistes, que tothom sap com circulen en aquest país de bona gent.

Fill de pares socialistes molt polititzats, Rufián va passar la infantesa en un bloc de pisos amb aluminosi ja desaparegut, al barri del Fondo de Santa Coloma de Gramenet. El candidat d’ERC és l’última de les figures joves que ha viscut una carrera fulgurant en aquesta Operación Triunfo que ha posat en marxa la política espanyola. Rufián s’ha fet un lloc amb un discurs de frases curtes i grandiloqüents, ideals per ser piulades i fer molts seguidors a Twitter. Com que té un estil propi, és fàcil de caricaturitzar. Una altra cosa és que el seu èxit sigui fruit d’un ambient grotesc, que ha explotat el xantatge emocional fins a la pornografia.

A Catalunya, hi ha molta gent que espera que reciti els seus tuits a la tarima del Congrés. Els uns ho esperen perquè són morbosos, i els altres perquè són ingenus que voldrien exorcitzar els dimonis de la vella Espanya. Jo tinc més curiositat per veure si és capaç de mantenir aquest encant d’home convençut que el poder no pot robar-li res ni donar-li cap luxe que desitgi. Per ara el fet que sigui tan calmat i parli baix, en un moment en què tothom està tan nerviós, és positiu. A ell li agrada dir que tot sortirà bé, i a mi m’agrada dir que ja ho veurem.

Després de veure el debat de can Cuní, ja només puc votar el Rufián. És veritat que està verd. Però les seves mancances encara es poden solucionar amb assessors i amb experiència, mentre que les mancances dels altres candidats necessitarien directament la intervenció de Déu, que va molt carregat de feina com es pot veure en els telenotícies. Alguns opinadors diuen que si és calmat, que si és altiu, que si no té gruix, que si ho fa tot per diners. Però l’element que explica la carrera fulgurant de Rufián és que, en la política catalana, no ha sobreviscut ningú amb una mica d’experiència disposat a explicar tan clarament que la porta de la gàbia és oberta i que el rei va despullat. Si Rufián va ser el candidat amb més mencions a Twitter del debat de can Cuní és perquè va ser de llarg el més profund i el més valent. Evidentment feia propaganda partidista, però no pretenia aparentar allò que no és. Va ser vergonyós veure com el Xavier Domènech i el Francesc Homs van deixar-lo sol quan Girauta va intentar lluir-se polemitzant sobre els fonaments franquistes de la Constitució. A Rufián li falta precisió, però la resta de candidats són salmons de piscifactoria, al costat seu, i jo sempre estaré a favor de la gent que defensa la llibertat amb dents i ungles i arriscant el millor que té. Va ser graciós que Fernández Díaz es passés al castellà per parlar del 3%. Posats a parlar d’oïdes, per què ningú no li va preguntar pels diners que rebia de Jordi Pujol, segons Javier de la Rosa -“el empresario catalán”? O per què ningú no va recordar a Duran i Lleida que va prometre que dimitiria si el cas Pallerols acabava amb condemnes? Si el ministre o la Chacón, o Girauta el justicier, pateixen per la corrupció, li ho podien haver preguntat. Excepte Rufián, tots els candidats eren com aquell savi articulista de La Vanguardia que ahir citava Petroni per intentar legitimar el líder d’Unió. Enmig de l’espectacle crepuscular, Rufián semblava el nostre Kunta Kinte o el poli dur de la sèrie The walking dead.

Francesc Homs (Vic, 1969) és el polític més pujolista que queda en actiu. De vegades fins i tot sembla una paròdia de l’expresident, però sense la corrupció, ni el gruix intel·lectual, ni molt menys el valor físic. El president Mas ha evolucionat, o s’ha adaptat a la sociologia. Homs, en canvi, va néixer amb la senyera i el carnet del Barça sota el braç. Igual que li passava a Pujol, el cor li demana de treure l’Estat espanyol de Catalunya ni que sigui a puntades de peu, però com que no té clar com es pot fer i pensa que a Madrid són una colla d’animals, és extremadament escèptic i possibilista.

El candidat de Democràcia i Llibertat està segur que, sense un cop de sort o un miracle, la independència no és possible. Com que creu que seria inútil mirar de tenir una conversa adulta amb el gruix dels seus votants, va donant peixet amb un discurs irònic i autojustificatiu, mentre espera que Déu intervingui i tingui pietat de Catalunya. Homs, igual que l’Oriol Junqueras, es va formar a la FNEC, el sindicat universitari que va nodrir els quadres polítics del país abans que Miquel Roca creés la JNC per domesticar l’independentisme natural dels nois educats a les escoles catalanes. De vegades penso que la seva cara de nen és tota una metàfora dels efectes que la ocupació ha tingut a Catalunya.

Membre de l’anomenat pinyol de CDC, Homs ha estat el portaveu de la Generalitat i el braç dret de Mas durant el procés. Des de jove sempre havia dit que preferia mantenir-se en segon terme, actuant a l’ombra del poder. Però amb la mort política d’Oriol Pujol arran del cas de les ITV, ha quedat amb via lliure per aspirar a tot. El candidat de DiL diu que va a Madrid a negociar la independència. En realitat, la idea és conservar el poder i pressionar esperant que una conjuntura favorable obligui l’Estat espanyol a asseure’s a parlar.

Homs va tenir un paper central en la negociació de l’Estatut i, per tant, sap com les gasten a Madrid. Mentre CDC pretengui separar la voluntat política dels catalans, de la legalitat jurídica vigent a Catalunya, donarem voltes a la sínia. Però ens ho passarem bé, perquè l’Homs quan parla sempre és molt divertit.

En un llibre d’autoajuda vaig llegir que un líder és un home que quan vol una cosa, s’aixeca i va a buscar-la. Pedro Sánchez (1972) seria una mica això: un guapo d’anunci de colònia, amb un vernís de vanitat ingènua i quixotesca, que als 26 anys ja deia que seria secretari general del PSOE i president d’Espanya. Aleshores només l’admiraven els amics perquè allà on posava l’ull tirava la canya -i pescava-. Feia poc que havia deixat el bàsquet, conscient que mai no seria un jugador brillant, i havia aconseguit una beca per treballar en el grup socialista de Brussel·les, tot i tenir molt poc coneixement de l’anglès.

Fill d’una família benestant de Madrid que llegia El País, Sánchez es va afiliar al PSOE als 21 anys, coincidint amb l’última victòria de Felipe González, aquella que va obrir el pas a una llarga i tortuosa renovació de cares. Des d’aleshores, ha donat proves de tenir tanta ambició com confiança en ell mateix. Després de passar per Brussel·les, va aconseguir que Carlos Westendorp se l’endugués en una missió de pau a Bòsnia, i l’any 2000 va entrar en l’estructura del partit de la mà de Pepe Blanco, el secretari d’organització de Rodríguez Zapatero.

A diferència d’altres nois de Blanco, que ara formen part del seu equip, Sánchez va anar prosperant a empentes i rodolons. El 2003 va concórrer a les municipals de Madrid i per una mica no va entrar. El 2008 i el 2011 va anar a les llistes pel Congrés i tampoc no va ser escollit per pèls. En tots tres casos va aconseguir ocupar una cadira de rebot, per substituir una baixa. El 2010, abans de quedar fora per tercera vegada, va guanyar el premi que donen els periodistes parlamentaris al diputat revelació. Això no va fer que se’l deixés de considerar l’aneguet lleig del grup de nois de Blanco. Es veu que el secretari d’organització li donava les feines més grises i feixugues. Continue reading