Sempre m’havia considerat poc ambiciós. Em semblava que no demanava gaires coses a la vida. No he perseguit càrrecs, ni diners, ni tan sols no m’ha importat caure bé a la gent que es torna perillosa quan no li rius les gràcies. Sempre n’havia tingut prou amb mi mateix per ser feliç. Sortia a caminar per la ciutat, o quedava amb un amic, i la vida ja em semblava collonuda. En general, les fal·leres de la gent em semblaven accessòries, gairebé incomprensibles. No tinc cotxe ni he tingut mai l’obsessió de comprar roba. Viatjar, aquesta mania que hi ha per anar a tot arreu i per fer una fotografia rere una altra, mai no m’havia tret la son. He estat a uns quants països igual que he menjat a uns quants bons restaurants, però això no m’ha fet sentir especialment viu. Jo em sentia viu tornant de Santa Maria del Mar a casa a peu, entrada la matinada, quan els carrers semblaven meus. Em sentia viu amb la meva independència i amb la meva força per nedar contra corrent, quan ho necessitava. Recordo que vaig tenir una parella molt activa: quan arribàvem a casa després d’un cap de setmana fora, m’agenollava davant de la porta del pis amb una bossa de tomàquets a la mà i deia: li podem demanar res més, al món? La cosa no va funcionar, en part, perquè jo sóc contemplatiu i ella volia anar de safari a l’Àfrica. Ara, resulta que des de fa un any, pràcticament no puc caminar. Dono alguna volta pel barri, vaig a la piscina i de tant en tant parlo amb un amic que passa pel costat de casa. A mesura que per un motiu o altre veig que no acabo de fer net no sols perdo la paciència, també em faig preguntes cada dia més sinistres. La televisió va plena de discursos sobre la capacitat de ser feliç de la gent que té dolor o minusvalideses. En principi no m’enfronto a res definitiu, i ja sé que això que ara escriuré és una arrogància tan vulgar i infantil que no pot ser presa com a exemple. Però quan hi penso no veig clar com, arribat el cas, aquests discursos em convencerien; igual que quan estava bé no em convencien els motius que fan que la majoria de gent se senti viva. I sí, ja sé que davant les putades que et poden arribar a passar, el meu mal fa riure.

Baroja: M’agrada el seu estil mordaç i desordenat, de borratxo que diu veritats com un temple fent singlots. En un llibre seu he trobat una descripció extraordinària d’una noia que vaig deixar ja fa anys. ¡Quants remordiments m’hauria estalviat si hagués pogut explicar les meves raons amb tanta perspicàcia! Suposo que la perspicàcia en els assumptes personals, igual que la ironia en la vida pública, demana una certa predisposició pel menyspreu i l’egoisme. Tot i la meva mala fama, faig curt d’aquests talents, però nomes és qüestió de temps.

La ingenuïtat fa que comencis volent salvar el món i estimant totes les dones. Fins que, a poc a poc, aprens a idealitzar els macarrons de l’àvia i a ser feliç en un racó. Si tens un orgull normal, ho fas discretament. Si l’urc és important, la literatura es converteix en un consol, i la fredor i l’egoisme que calen per veure clars els propis interessos poden arribar a trobar una sortida més elevada del que és habitual.

D’un temps ençà he agafat el costum d’observar-me. Contemplo l’efecte que produeixen en mi les coses que em passen, i fins m’hi diverteixo. Suposo que la facultat de veure’s com un actoret enmig d’un escenari és típica de les persones que viuen amb els poros massa oberts, al límit de les seves forces. Arriba un punt que, per salvar el sistema, una part del cervell fa un clic i es desentén del món per passar a ocupar-se només de tu. És a dir que dins teu neix un angel de la guarda que es dedica a dur-te els comptes i a elaborar un discurs moral que t’afavoreixi perquè la jungla no et deixi en carn viva.

Si ets curiós de mena, si vius a través de les coses petites i no de quatre tòpics gruixuts, si t’agrada dubtar de tot i rumiar, acabes descobrint que l’única alternativa a tancar comportes i deixar de recollir informació és desenvolupar aquest altre jo, una mica d’ultratomba. Per pensar, cal aquest altre jo segregat. I per escriure, que és la manera més impúdica de pensar. Cal pensar i escriure des de la distància, però no deixar mai de cremar-se en el foc de la vida. Sense la col•laboració d’aquest dos jos tan especialitzats, no hi ha res a fer. Si no aprens a anar pel món amb el cor en una mà i el cap en l’altre, com diuen els avis, o bé acabes entrant en el club dels morts vivents amb el somriure esquerdat, o bé l’amor et deixa materialment desfet.

Com dic, hi ha aquest funambulisme alternatiu que poc a poc vaig aprenent. Hi ha una part de mi a la qual cada dia tot li rellisca més. Que viu cada dia més lluny dels altres, justament per poder seguir-los estimant. Quan una cosa em fa patir m’hi refugio i me la miro com si realment no anés amb mi, amb uns ulls professionals. Si el problema no es resol, el menyspreo i penso si podria treure’n un article. Què puc fer? Una cosa és que per escriure calgui exposar-se o que escrigui perquè tinc la vanitat i la mania d’exposar-me, però la imprudència d’anar per la vida jugant-s’ho sempre tot és una cosa que només poden aguantar els més joves i encara ben pocs.

És de preveure, doncs,  que, si tot va bé, els anys m’aniran tornant, a més de savi, una mica malparit. Consti que a mi ja m’agradaria ser un sant, però veig que no tinc forces. La sang freda depèn de l’ús que en fas. Val més no fer gaire cas dels qui l’estigmatitzen. O bé solen ser gent que encara no ha patit prou o bé són aquests que mai no l’han tingut calenta i viuen de jugar amb els sentiments dels altres. Els anys no sols refreden progressivament el cos, també refreden l’esperit. Contra el refredament del cos no hi podem fer gaire cosa, potser una mica de gimnàsia i de dieta per retrassar el procés. Respecte el refredament de l’esperit hem de mirar que es produeixi de la manera més intel•ligent i lenta possible. Cal mirar de donar la màxima delicadesa i complexitat a aquest altre jo frigorificat que dubta com un professional a sou, i evitar, si és possible, que no devori completament l’altre: el crèdul i sentimental, humà fins a l’infantilisme; l’únic, per sort, a través del qual podem viure realment.