La millor cosa que li ha passat a aquest país després del no que les bases d’ERC van dir a l’Estatut ha sigut el no de la CUP al president Mas. Ja sé que molta gent està neguitosa. Però el precipici que ara percebem no és fruit del vertigen que provoquen els col·lapses, sinó de la por que fa la llibertat. Només aprenent a dir que no, serem capaços de concentrar-nos en les coses que realment ens importen i evitarem que la por de no agradar ens consumeixi i ens faci previsibles i petits. Hem d’aprendre a dir que no i especialment hem d’aprendre a dir que no a la gent i als valors que tenen més poder que nosaltres. La CUP ha dit que no al llenguatge autonomista i ha donat una lliçó amb la seva resistència davant del setge de retrets i de xantatges. Ho ha fet com ha pogut, amb una posada en escena i un discurs molt millorables, però el seu no fa molt més mal a les injustícies que aguanten l’Estat espanyol que no pas a una persona o una ideologia. A Madrid creuen que ens estem matant entre nosaltres. Els tertulians van tan sobrats que Marhuenda ha gosat titllar de mediocre la Rahola. És curiós que Rajoy doni ara la raó a Mas i demani eleccions, després d’haver intentat reduir l’independentisme a la seva figura. El que està passant és fabulós i, malgrat que la meva mare pateix quan em llegeix perquè té por que torni a caure en l’ostracisme, jo gaudeixo com una criatura fent xip xap a la banyera. La carnisseria que s’està produint ajudarà a posar de manifest que el sí a la independència és l’única cosa que ens uneix. Quan aquest fet tan normal es deixi de veure com una tara; quan s’entengui que la divisió és la prova més clara de la vitalitat de la nació, i que la unitat només pot existir en les accions concretes, el no a l’Estat espanyol serà un sí a Catalunya imparable. Abans de dir que no als altres, hem de saber dir-nos-el entre nosaltres sense perdre els papers. Hem desactivat la independència com a eina de xantatge i de construcció d’un enemic a mida. La Colau aviat quedarà com una oportunista al costat de la Gabriel.

Malgrat la pressió que ha rebut els últims mesos i que no ha presentat candidats al congrés, la CUP ha sigut la gran guanyadora de les eleccions generals. Si el partit d’Anna Gabriel no hagués monopolitzat el discurs anti Mas, Coscubiela i Colau mai no haurien agafat la bandera del referèndum acordat que onejava Pere Navarro en les eleccions de 2012. Si a hores d’ara tinguéssim govern de Junts pel Sí amb els vots de la CUP, En Comú hauria continuat amb la cançoneta de l’odi a Mas i de les polítiques socials sense independència i, per tant, sense diners. La resistència de la CUP va obligar Pablo Iglesias a incloure el referèndum en el seu programa sense ambigüitats, per ajudar Ada Colau i Xavier Domènech. Si ara no es pot formar govern a Espanya és gràcies a la jugada dels nois de la CUP. Si Pedro Sánchez es troba que ha de triar entre el referèndum i el PP –i que Podemos està a punt de sumar el milió de vots d’Izquierda Unida–, és gràcies als intransigents de la CUP. Compteu quants valencians i mallorquins de Madrid i d’altres parts d’Espanya han votat Podemos per empoderar la nació catalana. Si el PSOE comença a plantejar-se una reforma de la Constitució que inclogui el dret a l’autodeterminació i Ciutadans ha quedat com un partit d’espanyolistes vintage envernissats de cosmopolisme ha sigut gràcies a la CUP. Junqueras va ser molt viu abraçant-se a Mas per impulsar un procés constituent que els nois de Pablo Iglesias no poguessin atacar directament. S’acosta l’hora, però, de reconèixer que només un referèndum unilateral pot resoldre la situació. Un referèndum quedaria fora del control de Mas, del no de la CUP i de l’ambigüitat perversa d’En Comú. No cal anar a la presó ni fer-se el màrtir per demostrar que l’Estat és injust. N’hi ha prou d’aplicar a Catalunya el programa que Podemos no podrà aplicar a Espanya. Si la CUP no investeix Mas monopolitzarà l’oposició. Però si jo fos la CUP investiria Mas per sis mesos amb el compromís de celebrar un referèndum unilateral. I si no, no.

En un míting del 2004, Zapatero es va enfilar a l’escenari i va dir, dirigint-se a Maragall: “Apoyaré el Estatuto que salga del Parlament de Catalunya.” En aquell moment, ningú no es pensava que el PSOE conqueriria La Moncloa. Maragall acabava d’arribar a la Generalitat amb la proposta de pactar un nou Estatut, després de comprovar que només podria superar l’hegemonia convergent apujant l’aposta sobiranista. Zapatero havia heretat un PSOE encara ressacós de la borratxera felipista i, en ple boom econòmic, va trobar en el problema català un clau on agafar-se. Si no s’haguessin produït els atemptats d’Atocha, o si Aznar els hagués gestionat bé, no sé què hauria passat. El fet és que Zapatero va guanyar contra pronòstic i que aquella promesa incomplerta va destruir el PSC i ha marcat les relacions entre Catalunya i Espanya. Ara, assistim a un fenomen semblant. El 2012, la vella CiU es va trobar atrapada entre la crisi i les polítiques de Madrid, i Mas es va posar al capdavant de l’independentisme per navegar una onada que amenaçava d’ofegar-lo. El 9-N es va vendre com un èxit, però Ramon Tremosa i Raül Romeva ja han reconegut que si Cameron va pactar amb Salmond és perquè sabia que Edimburg faria el referèndum igualment si Londres no s’avenia a acordar-lo. Pablo Iglesias ha recollit la idea del referèndum desesperat per sobreviure a la campanya de desgast que ha patit els últims mesos. Podemos té poques possibilitats d’arribar a La Moncloa, però el referèndum que Pere Navarro ja demanava el 2012 s’ha convertit en la gran bandera de la seva remuntada. Amb el temps es veurà que el 9-N va servir per intentar convèncer els catalans que un referèndum unilateral no era possible. Iglesias creu que està assaltant el cel amb una pistola descarregada, però amb la seva promesa d’autoritzar un referèndum passarà el mateix que va passar amb l’Estatut. Si Zapatero va obrir les portes a l’independentisme, Iglesias legitimarà la desobediència que CiU no va gosar impulsar el 9-N.

Després de veure el debat de can Cuní, ja només puc votar el Rufián. És veritat que està verd. Però les seves mancances encara es poden solucionar amb assessors i amb experiència, mentre que les mancances dels altres candidats necessitarien directament la intervenció de Déu, que va molt carregat de feina com es pot veure en els telenotícies. Alguns opinadors diuen que si és calmat, que si és altiu, que si no té gruix, que si ho fa tot per diners. Però l’element que explica la carrera fulgurant de Rufián és que, en la política catalana, no ha sobreviscut ningú amb una mica d’experiència disposat a explicar tan clarament que la porta de la gàbia és oberta i que el rei va despullat. Si Rufián va ser el candidat amb més mencions a Twitter del debat de can Cuní és perquè va ser de llarg el més profund i el més valent. Evidentment feia propaganda partidista, però no pretenia aparentar allò que no és. Va ser vergonyós veure com el Xavier Domènech i el Francesc Homs van deixar-lo sol quan Girauta va intentar lluir-se polemitzant sobre els fonaments franquistes de la Constitució. A Rufián li falta precisió, però la resta de candidats són salmons de piscifactoria, al costat seu, i jo sempre estaré a favor de la gent que defensa la llibertat amb dents i ungles i arriscant el millor que té. Va ser graciós que Fernández Díaz es passés al castellà per parlar del 3%. Posats a parlar d’oïdes, per què ningú no li va preguntar pels diners que rebia de Jordi Pujol, segons Javier de la Rosa -“el empresario catalán”? O per què ningú no va recordar a Duran i Lleida que va prometre que dimitiria si el cas Pallerols acabava amb condemnes? Si el ministre o la Chacón, o Girauta el justicier, pateixen per la corrupció, li ho podien haver preguntat. Excepte Rufián, tots els candidats eren com aquell savi articulista de La Vanguardia que ahir citava Petroni per intentar legitimar el líder d’Unió. Enmig de l’espectacle crepuscular, Rufián semblava el nostre Kunta Kinte o el poli dur de la sèrie The walking dead.