Una prova que Espanya s’ha vist arrossegada a la dinàmica plebiscitària plantejada per la Generalitat, són les toies que es presenten a les eleccions del 27S. Si l’independentisme no s’hagués convertit en una màquina de triturar discursos autonomistes, els partidaris de mantenir Catalunya sota el jou espanyol haurien pogut donar un aire convencional a les properes eleccions. Amb candidats de gruix o, si més no, que no tinguessin un perfil tan xavacà, el president Mas s’arriscaria a quedar exactament com aquell boig que els demòcrates espanyols han anat dient que era, des de fa uns anys.

Ara el plebiscit ja està plantejat. No hi ha cap polític unionista que tingui prou personalitat per transformar el debat electoral, ni el significat que tindrà el resultat per la majoria de la població. Amb això, no vull dir que si guanya la llista del Sí tindrem immediatament la independència. Una de les consignes que circula pels restaurants de Barcelona és que fins i tot si estàs a favor de la unitat d’Espanya has de votar la llista de Romeva per evitar que l’Estat espanyol entri a Catalunya com si fos el gener de 1939.

Les elits barcelonines mai no han tingut cap problema per vendre la pell del poble català a canvi d’obtenir privilegis de Madrid. Tota la política nacional espanyola d’ara i de sempre es basa en la idea que, en última instància, les classes dirigents de Catalunya  es poden comprar. Darrera d’aquest principi, hi ha la majoria de carnisseries fraticides que hem viscut, i aquelles famoses paraules de l’Aznar, vaticinant que abans es trencaria Catalunya que no pas Espanya. En les properes generals, Rajoy es podria convertir en una víctima de l’independentisme. Alguns optimistes creuen que canviant el president d’Espanya ho tindran més fàcil per domesticar el país.

Al marge de les conseqüències immediates dels resultats, anem cap un escenari de trencament o de degradació profunda. Fins i tot el monstre de Podemos, que va provocar tan pànic i tanta polèmica entre Convergència i ERC, ha desertat de la batalla per Catalunya i ha deixat la bandera de la revolució a un activista veïnal que sembla tret d’un Càmping de la platja de Lloret. On són la Gemma Ubasart i el seu odi pintoresc? Si Rabell encapçalés una llista per la independència els periodistes el destrossarien viu, però com que encapçala una llista amb pretensions revolucionàries, que abaixa el cap davant de l’Estat i les seves prohibicions, la premsa mirarà de trobar-li alguna gràcia.

Amb Rabell, passa com amb el Xavier García Albiol. Alguns periodistes han mirat de donar-li profunditat dient que té tendències lepenistes. Home. És veritat que, si fos francès, potser votaria el Front Nacional, però no crec que l’Albiol tingui una idea clara de quin paper ha de jugar el seu país al món, com ben segur la tenen Marie Le Pen i el seu pare. L’Albiol és un Jesús Gil o un Loquillo en pobre, un home que té l’instint primari de l’esportista i l’atreviment graciós del cantant de rap o del porter de discoteca. Igual que la Inés Arrimadas, com a candidat és ideal per convertir Catalunya en un país d’hotels, de quinquis i de turistes de la tercera edat, com ho és avui la Provença o la Catalunya francesa.

Si algú té interès a saber quin futur ens espera per poc que badem, només ha de travessar els Pirineus i passejar per la França arrassada per París. Si amb prou feines coneixes la geografia de Catalunya o la seva història mil.lenària, com vols governar sense semblar un Virrei o un Caudillo? Per manar, has de saber quines sensibilitats i quins atavismes estàs manipulant. Has de dominar els matisos i les profunditats. Quan Montilla va arribar a la Generalitat sense haver llegit ni El Zoo d’en Pitus, com a mínim venia de ser ministre a Espanya. Els que es pensaven que amb la seva presidència Catalunya havia tocat fondo, estaven equivocats.

La idea de la independència toca tan tendre en l’imaginari de la democràcia espanyola, que fins i tot els candidats d’Unió i del PSC fan cara d’escolanets. Si no fos que Ciutadans i el PP ham decidit limitar-se a excitar el vot ètnic i reservar-se per les generals, els dos partits de la tercera via estarien en risc de patir un daltabaix molt seriós. A mig termini, Romeva és l’esperança blanca dels sectors econòmics que donen suport a Unió i el PSC. Aquests sectors, que van finançar Ciutadans com aquell senyor que deixa portar les sabates noves al criat perquè les hi estovi una mica, es dediquen a guanyar temps, mentre se’ls refreda el xampany. A Pedralbes somnien de construir un nou pujolisme de centre esquerra a través de Romeva, una vegada Mas i Junqueras s’hagin acabat d’anul.lar mútuament.

En el cas del president aviat veurem el sentit i l’abast del seu maquiavelisme. Pel que fa a Junqueras, veient que anaven a caçar-lo, s’ha posat a bon recer. El líder d’ERC sap que, tant si la llista de Romeva treu bons resultats, com si els seus vots se’n van cap a la CUP, després del 27S guanyarà marge de maniobra. Junqueras és un polític físicament covard, però amb un ego resistent, que tant pot alimentar-se de l’amor com de les humiliacions. L’altre dia ja va corregir unes declaracions del David Fernández i del Quim Arrufat respecte a la manera com caldrà interpretar els resultats de les eleccions. Com ja va passar el 9N, aquests dos nois sembla que vulguin demostrar que els polítics més purs també poden convertir-se en vedettes d’aquest llarg procés.

Poc a poc es van generant les condicions per tornar a l’empat infinit que van marcar els primers 30 anys de democràcia. Fins el 2008, aquest empat s’aguantava sobre dos pilars: el record de la dictadura i l’impacte que la immigració havia tingut en l’estructura del país. Des de CiU s’explotava el ressentiment cap a Espanya i des del PSC s’explotava el ressentiment cap a Catalunya. “Feixista” i “xenòfob” eren dos insults que servien d’esmena a la totalitat a qualsevol pensament que intentés superar el rodal autonomista. La boira de baixes passions que s’interposava entre el país i el seu passat mantenia la consciència nacional en un nivell inofensiu, d’intuicions i de complexes.

Com és lògic, els filons de frustració i ressentiment van perdre l’eficàcia electoral a mesura que les ferides de la història van anar cicatritzant. A mesura que l’escola i la mortalitat van fer la seva feina, els discursos de la perifèria del sistema es van tornar més atractius i convincents. El món independentista era precari de mitjans però l’espanyolisme, a Catalunya, sempre s’ha trobat una mica en fals. Primer perquè depèn de Madrid, que té la seva pròpia agenda, i segon perquè les elits del país, que són les més cosmopolites del món, sempre han fet un ús instrumental del patriotisme -sigui espanyol o català.

Així, quan va venir el fracàs de l’Estatut, les aigües van començar a desbordar-se. De sobte tothom es va trobar que l’espai polític que Pujol havia creat als anys 70 amb les desferres del país amenaçava de tornar-se consistent i de trencar la unitat d’Espanya. Pujol, que s’havia oposat a la reforma de l’Estatut, es va trobar que les seves bases es desplaçaven cap a posicions independentistes amb una confiança i una determinació que ell no podia compartir. Durant un temps hi va haver un cert caos. Els articulistes i els politics feien contorsions mentre la realitat passava davant seu sense aturar-se. La crisi econòmica anava fent estralls.

Mentre el PSC es dessagnava a les mans d’unes elits impotents, Pujol va començar a perdre el control de CiU i de la seva imatge pública. L’expresident quedava com un tebi al costat de sectors de la societat que no havien estat mai independentistes, ni molt menys nacionalistes. Aquesta situació devia provocar tensions i lluites de poder dins i fora del partit. La manifestació de 2012 va donar a Mas l’oportunitat de desenganxar-se de Pujol posant-se al capdavant del procés i convocant eleccions avançades. No és que Pujol no volgués la independència -em sembla a mi. Jo diria que pensava i encara pensa que el país no està preparat per assolir-la. “Que Catalunya no està prou madura”, per dir-ho com Mas el 2010

En aquest context s’entén la seva sonada confessió deu dies després que Oriol Pujol hagués de dimitir dels seus càrrecs a CDC, pel cas de les ITV. Des que Pujol va confessar han passat dues coses: l’Oriol Pujol ha passat a segon terme i CiU ha perdut la verticalitat que tenia abans de l’estiu. Suposo que era demanar molt que Pujol cedís el partit de franc a una colla de dirigents que no haurien cregut mai en el país si no fos per ell, i encara es conformés a sacrificar el seu fill i la seva reputació política. L’altre dia, quan Ferrussola va dir allò de “no tenim ni cinc” la gent es va posar les mans al cap. Un conegut meu va completar la frase: “no tenim ni cinc al costat de les famílies que feien diners mentre el meu marit era a la presó i han continuat fent-los tots aquests anys, mentre manava.”

La manera com els dirigents de CiU han abandonat el president dóna versemblança a la idea de Pujol que Catalunya no està madura per assolir la independència -tot i que es podria parlar molt del paper que ell ha jugat en aquest fet. Quan va aconseguir el control del partit, després de disputar-se’l amb Miquel Roca, va fer una mica el mateix que ha fet ara: eixamplar la base del seu projecte a copia de replegar-se i de donar peixet a l’adversari derrotat. La peripècia ideològica d’Artur Mas, o de Josep Rull, o de Pasqual Maragall, o la conversió del PP en un partit pressumptament catalanista, no es pot deslligar de la política que Pujol va seguir després de vèncer Roca, quan els països Bàltics s’independenditzaven i alguns li demanaven que tirés pel dret.

Justament ahir, La Vanguardia dedicava un publireportatge a la “cara fosca” del Júnior que feia l’efecte d’haver estat escrit amb la col.laboració de Roca. Si el Júnior treballés per la Tercera Via no es parlaria de cap “cara fosca” i la seva xarxa internacional de negocis seria un exemple per a la Globalització de l’economia catalana, igual com el seu pare va ser espanyol del año en el seu moment. Ara que els vells traumes del franquisme no serveixen per controlar el país, el sistema explota la corrupció i la crisi del model capitalista per trobar un nou equilibri entre Espanya i Catalunya. Com que la majoria independentista no és gaire folgada, és probable que amb una mica de desgast de moment ja n’hi hagi suficient.

La meva tesi és que si el procés s’atura, tornarem a veure la família Pujol en acció. I que, si no s’atura, segurament també. Ja sé que ara sembla impossible. Però pensin en Laporta, en tots els que el blasmaven i ara el troben a faltar. Amb els Pujol podria produir-se un fenomen similar. La banca sempre guanya i veient el Júnior a la comissió no podia deixar de pensar que Pujol encara és molta banca a Catalunya.

Temo que CiU patirà molt si prevalen les opinions que diuen que Mas ha de triar entre el partit i la família Pujol. No sé si algú es refiarà d’un líder que mata el pare per salvar-se. Sense el llegat de Pujol, CiU és un partit de liberals petitburgesos condemnat a anar a remolc d’ERC. Des que l’expresident va confessar, els roquistes de CDC no han parat de fer el joc a l’estratègia espanyola de portar el conflicte al terreny del ressentiment social. Els espanyols devien comptar amb les misèries del pujolisme per destruir l’independentisme des de dins. No descarto que Pujol confessés per netejar la seva consciència i per posar a prova, al mateix temps, la convicció dels nous sobiranistes que amenaçaven de quedar-se-li el partit de franc, fent-lo passar per tebi davant la història. Fa riure que els mateixos que van fer carrera amb els xiringuitos que va muntar Pujol ara el vulguin enterrar de viu en viu. Acabaran com els diputats de la comissió, que van fracassar davant del Júnior perquè es van deixar vèncer per l’electoralisme i el ressentiment. És curiós que els mateixos que sacralitzen la llei quan es tracta d’evitar un referèndum es passin la presumpció d’innocència dels Pujol pel folre. Suposo que la confessió de l’expresident no provocaria nervis si no ens posés també davant dels fantasmes de la història. Poca gent recorda que, als anys vuitanta, els polítics amb principis que no havien pactat amb el franquisme no els votava gairebé ningú. Pujol va tenir èxit pel mateix motiu que hi ha gent que cau en mans de xarlatans que prometen negocis siderals a canvi de poc esforç. Amb els seus trucs, Pujol va donar temps al franquisme sociològic i a la immigració d’integrar-se a la democràcia catalana. Això és el que fa una ràbia incontrolable als espanyols i als comunistes. Mas no ha de triar entre Pujol i el seu partit sinó entre Espanya i Catalunya. Només amb més amor i amb més coratge podrà superar Pujol. Matar-lo per no pagar el preu de desafiar ara l’Estat convocant un referèndum, no el portarà enlloc.

L‘altre dia, mentre seguia la compareixença de Francesc Cabana a la comissió del cas Pujol, pensava en aquella pel·lícula del Quentin Tarantino que es diu Maleïts bastards. Si l’han vist, recordin l’escena en la qual un jueu mata un oficial alemany a cops de bat de beisbol. El catalanisme és massa sòmines per explorar fantasies catàrtiques d’aquest calibre, prefereix indignar-se perquè plou, quan se li pixen a la cara. I és una llàstima, perquè l’art eleva els sentiments, en canvi la frustració provoca ressentiment i xaronisme. Després d’escoltar Cabana era impossible no comprendre el paper que les petites impostures jugaran en la pugna entre Madrid i Barcelona. Pujol i família s’han convertit en una excusa perfecta perquè tothom pugui disfressar d’indignació moral les seves ambicions més fosques. Tertulians, diputats i escriptors creuen que marquen distàncies amb l’expresident i en realitat només demostren fins a quin punt en depenen. Ara es veu fins a quin punt Pujol evitava el conflicte polític directe i descarnat. En el fons, Catalunya no sap encara viure sense l’expresident –i tampoc no en sap l’Espanya autonòmica–. Sense Pujol seria massa evident que la raó d’estat fa rodolar alguns diaris i partits pel pendent del cinisme. Sense Pujol, la Colau i la Ubasart no podrien prometre reformes que no tindran mitjans per acomplir sense la independència. Sense Pujol, les tàctiques del PP i de Ciutadans recordarien massa les que Espanya ha portat a terme els últims segles. Mas també necessita Pujol per envernissar la seva reculada del 9-N amb la causa de la regeneració. I com s’ho faria ERC per marcar perfil davant de CiU si Pujol no marqués una frontera “ètica”? Parlem dels diners de Pujol per no parlar dels diners i de la democràcia que ens roba Espanya. El senyor Cabana hauria d’haver declarat que no diria ni un sol mot sobre el murri del Pujol fins que no es pugui celebrar un referèndum o el poble català no pugui jutjar Sánchez-Camacho i Albert Rivera per col·laboracionisme.

Em sembla que la notícia de la conferència de Miquel Iceta és l’espai que el PSC ha deixat a CiU perquè pugui abanderar la causa del referèndum acordat amb l’Estat, en unes eleccions generals. El referèndum acordat podria donar cos al nou nacionalisme del peix al cove. El fet que la proposta fos defensada per Pere Navarro en les eleccions del 2012, no treu que no es pugui reutilitzar en un escenari diferent. Quants patriotes recorden que la llista unitària va ser ignorada amb un agre menyspreu quan la va proposar Solidaritat el 2010 i el 2012? Poc abans del 9-N alguns polítics i analistes deien que Mas no podia fer un altre Arenys de Munt. Doncs bé, el sol fet de repetir l’esquema de les consultes populars ha servit per revifar la posició de CiU i per començar a col·lapsar el procés. La reutilització de les idees agosarades dóna rendiments segurs, en el marc autonòmic, perquè quan el sistema ja té l’antídot es poden explotar sense perill que res canviï. Les plebiscitàries, tal com es plantegen, vénen castrades per l’obsessió de la unitat i de la corrupció. I també pel tumultuós final del 9-N. Cada vegada que algú insisteix que Mas i Junqueras s’han de posar d’acord, el fantasma de Podemos creix. Junqueras ha quedat atrapat en la lògica de les plebiscitàries, però la conferència d’Iceta deixa clar quin és el camí que cal seguir. Un referèndum oficial patrocinat pel Parlament i per la Generalitat seria un míssil directe a la Santa Bàrbara del buc insígnia de la democràcia espanyola. La democràcia espanyola es va fer no tan sols negant l’existència política de Catalunya, sinó servint-se de la seva força social. El fals problema de la unitat i la comèdia de la corrupció només són dues eines de drenatge, l’instrument que ha de tornar a oxigenar la sang del Frankenstein espanyol amb les il·lusions de Catalunya. Mentre alguns discuteixen els plans per fer la guerra eviten començar-la. Així tothom la podrà perdre amb la consciència ben tranquil·la, donant la culpa als altres.