Al final, l’Alícia ha tret l’argument de les pistoles. Ha deixat de banda les frases paternalistes, les metàfores gastades, les comparacions odioses i, després de tants anys de xerrameca, ha posat damunt la taula l’únic argument que realment ha tingut sempre, la raó que explica que les converses entre Barcelona i Madrid no portin mai enlloc. Ara entenc millor que l’Alícia se senti gairebé tan assetjada com els bascos amenaçats per ETA. Quan tu confies que les pistoles arribaran on no arriba el teu talent, tan se val que les pistoles siguin constitucionals, acabes donant per descomptat que tothom que no pensa com tu també en porta una. És així que l’Alícia pot comparar l’independentisme català amb el terrorisme etarra i l’endemà dir que Rajoy suspendrà l’autonomia si el govern no desconvoca el referèndum. També és així que la germana de Miguel Ángel Blanco es deixa utilitzar d’una manera tan trista i que la política espanyola ha anat perdent categoria. Algun dia algú haurà d’explicar el mal que ha fet l’article constitucional que encomana la preservació de la unitat d’Espanya a l’exèrcit. Si els polítics espanyols haguessin confiat més en la feina ben feta i menys en les seguretats adquirides gràcies a l’exèrcit ens hauríem estalviat una quantitat immensa de grisor. El PP creu que radicalitzant el seu discurs evitarà la fuga de vots cap a la ultradreta, però justament ha sigut la seva demagògia la que ha alimentat els partits que ara li fan la competència. És veritat que Rajoy podria suspendre l’autonomia i deixar fora de la llei el govern de Mas. Però i després què, Alícia? Potser acarones la idea de ser la presidenta de “tots els catalans” per designació directa de Madrid. O potser vols que sigui el PSOE el que negociï els termes de la nostra independència.

Ningú no en parla però el principal responsable de la situació actual d’Espanya és el president Aznar. Quan va arribar al govern, després d’ensorrar el partit socialista, va voler restaurar l’imperi espanyol a través de l’economia finançera. Aznar va caure en el mateix error que acaba perdent molts tirans, que és la impaciència i la manca d’imaginació. El petit funcionari d’Hisenda va creure que podria convertir Espanya en una gran potència només imitant, de manera superficial, el model econòmic dels Estats Units. Aznar va oblidar que la base de qualsevol poder és l’element d’originalitat que et fa imprescindible fins i tot pels teus mateixos enemics. Amb els diners que venien d’Europa i de les privatitzacions, va impulsar una elit fatxenda i un liberalisme del totxo que no tenia connexió amb el món real.

Aznar i el seu exèrcit d’analistes van confondre, com li passa a la gent sense cultura, la quantitat amb la qualitat. Van ignorar que el poder econòmic que no se suporta en les armes o en la producció especialitzada és fum. Es van pensar que n’hi havia prou de repetir una consigna per fer-la realitat i que amb quatre duros i dos manuals de liberalisme podrien tornar a colonitzar els indis de sudamèrica i acabar amb el problema basc i català. Malgrat els diners invertits en les FAES, els assessors del govern espanyol van ignorar l’equilibri de forces internacionals convençuts que se’l podrien saltar a la torera. Algun dia caldrà explicar la possible relació que hi ha entre l’Atemptat del 11M i aquella aparició d’Aznar a les Açores al costat de Bush i Blair en el moment de màxima eufòria patriòtica. Les posicions de poder tenen un preu i s’han de poder defensar.

González com a mínim sabia quin era el seu lloc i mai no va intentar passar per davant de França i d’Alemanya; tot el contrari, va bastir el prestigi espanyol a redós seu. Aznar, amb la típica barra de castellà que arriba a la Xina i al cap de dos dies ja hi vol manar, va utilitzar els aventatges d’una Europa que no havia contribuit a construir per impulsar descaradament els seus somnis nacionalistes. Com fan sovint els espanyols, Aznar pretenia pagar-se els deliris de grandesa amb els diners dels altres i encara donar tota mena de lliçons. Zapatero ja s’ho va trobar fet i, com que sempre havia guanyat de carambola, només va haver de reduir la mida de les banderes per poder seguir tirant de veta. L’espanyol mitjà, educat en la retòrica de la Maribel Verdú que surt a defensar els pobres del pervers sistema econòmic amb un collaret de Cartier, es va pensar que amb el tarannà de Zapatero Espanya aniria encara millor.

Mentre hi havia vaques grasses la comèdia del miracle espanyol feia gràcia perquè prestigiava la Unió Europea davant del món i dels països de l’est. Espanya certificava la suposada icària europea per contraposició al policia nordamericà, pragmatic i militzaritzat. Ara que la crisi ha posat de manifest les relacions de poder entre les democràcies occidentals, però, els espanyols han descobert que els diners s’han de tornar quan no tens força per robar-los. Mentre Alemanya repatria l’or i els Estats Units veu retornar a casa les multinacionals que s’havien instal·lat a la Xina, es va posant en manifest que Aznar va dilapidar la frescor que hauria pogut donar a Espanya el fet d’arribar tard a la democràcia copiant models caducs i lligant el patriotisme als diners fàcils.

Una Espanya compromesa amb el dret a l’autodeterminació i el dret a la lliure associació de les nacions hauria pogut ser un mirall inspirador de cara a aquesta Europa que no acaba de trobar una identitat prou forta i flexible per afrontar amb eficàcia els perills comuns. Però mentre Alemanya comprava la seva reunificació i la seva independència dels Estats Units amb modèstia i austeritat, Aznar va hipotecar els estalvis de la classe mitjana de l’Estat per impulsar la seva unidad de Destino en lo universal. Com en els temps de l’or d’Amèrica, l’elit espanyola ha estirat més el braç que la màniga. Ara que els miratges de la globalització s’han esvaït es veu que el cosmopolitisme és una impostura si no planta les arrels ben fondes en la força d’una tradició local. I que el perill no és el nacionalisme, com repeteix amb cinisme la propaganda de Madrid, sinó la idea de l’economia –és a dir, el pla de negoci- que sempre, sempre, hi ha darrere.

 

Això d’Espanya és una cosa tan pobra que t’esgota totes les metàfores. El soroll que els polítics fan a l’estiu només és comparable a la música que els quinquis posen a la platja. Aquest any, a més, s’estan batent rècords de tonteria. La setmana passada ja vaig parlar de la polèmica que el PP i el PSOE mantenen pels casos Gürtel i Palma Arena. Ja vaig dir quin efecte em feia veure’ls parlant amb tanta prosopopeia de la Justícia. Ja vaig dir que el problema de la Justícia espanyola és que no ha condemnat mai cap dolent, i que per això els polítics se la poden tirar pel cap com si fossin peixateres. La violència verbal que genera Madrid explica molt bé quin paper té Catalunya dins d’Espanya. Catalunya, i ara perdonin l’expressió, és el cul del toro. Vull dir que és una vàlvula d’escapament en tota regla, el punt per on Espanya alleuja les tensions i el mal de panxa. Sense nosaltres, no sé com s’ho farien. Mirin la Cospedal i el José Blanco. La política espanyola és com aquell programa de Moros i Cristianos, dos equips perfectament uniformats, afartant-se de discutir i d’insultar-se. Després arribem els catalans amb la nostra retòrica de tieta verge i s’acaben els problemes. Aquest estiu PP i PSOE poden dir-se el nom del porc tant com vulguin. Al setembre vindrem els catalans amb les nostres reivindicacions tan prudents i deixaran de barallar-se.

Molt bona l’entrevista, de dilluns, del Salvador Sostres a la Montserrat Nebrera. Però hi ha una cosa que no m’encaixa. No comprenc que una dona tan directa, tan valenta, tan independent i resolutiva, que pontifica amb tanta audàcia, se l’agafi amb paper de fumar quan li pregunten per la llibertat de Catalunya. Federalisme asimètric, diu. Diu la Montserrat Nebrera que la solució per a Catalunya seria un federalisme asimètric, que és el típic concepte eufemístic de l’esquerra per enredar analfabets. Després el Sostres escriu que la Nebrera té talent, i que no l’aprofitem. No ho sé. La comèdia del talent dóna molt joc a Catalunya. Dóna joc sempre que reforci l’eix esquerra-dreta i que contribueixi a pintar Catalunya com un país d’imbècils; és a dir, sempre que dissimuli que som un país ocupat. En els bons temps de Maragall, figures com la Nebrera, el PSC en treia una cada any. Si la Nebrera no sura no és pas cosa de Catalunya, igual que si un immigrant sense estudis pot arribar a president de la Generalitat no és pas perquè siguem un país especialment estúpid ni generós. En els països lliures, els immigrants es dediquen a fer diners, i la política acostuma a servir per a una altra cosa; així mateix, en els països lliures, les persones amb ganes de fer coses van a mesurar les seves ambicions a la capital, que és on hi ha el poder. La capital de Nebrera, mentre no digui el contrari, és Madrid. Per això no entenc què hi fa al PP de Catalunya, si pretén que la valorin pel talent. Seria com un futbolista que triés jugar a segona divisió i aleshores es queixés que li donen puntades de peu. A la província es fa el pedant i s’obeeixen ordres, i com a molt està permès el saqueig -quan els indígenes són tan ases com a València o les Balears. Per les filigranes, ja hi ha la capital. No acabo d’entendre per què Nebrera no ho veu, si és tan intel·ligent. El federalisme asimètric de Nebrera només demostra que PP i PSC són el mateix -rateta rateta, per més cuixa que ens ensenyis, no ens prendràs el pèl.

Entrada patrocinada per:

logo_rostiseria_boqueria

Encara que sembli mentida, el Congrés del PP català d’aquest cap de setmana serà un Catalunya-Espanya en tota regla. Si passa una cosa, tindrem un PP made in Catalonia, i si passa la contrària un PP made in Spain. Per un PP made in Spain, heus aquí el candidat Sirera. Sirera és l’espantall de Madrid, és la demagògia espanyola organitzada, és coartada que necessita el PSC per seguir governant sense mullar-se, i la coartada que necessita Convergència per mantenir la seva ridícula ambiguitat. Sirera és la versió espanyola de Puigcercós o de Sandro Rossell, és l’home que arriba per darrera, i aquesta mena d’homes a Catalunya no ens convenen. Aquí necessitem gent que, se senti catalana o espanyola, no estigui disposada a vendre el país per un càrrec. Nebrera és perillosa, diuen els independentistes catalans de dretes: millor, aviam si així s’espavilen. Nebrera no és brillant però té una gran intel•ligència pràctica i, dins de l’ambició, representa una idea noble de la política. És més guapa que Piqué i més sincera. I sembla que acabarà fent pinya amb Fernández Díaz, que és l’home de les cadenes, l’home de Madrid de tota la vida que amb el temps s’ha arribat a estimar els indígenes i, a diferència, de Sirera té uns límits que mai no sobrepassa. Entre Sirera i aquest duet no hi ha color. És com comparar la nit al dia. Sirera ho sap i per això té por d’anar a les votacions.