El gest del PSC ha fet contents molts independentistes però més aviat demostra que els socialistes treballen amb la idea que el govern no s’atrevirà a convocar un referèndum pel seu compte, per més que el president Mas digui que, si cal, no li tremolarà la mà. La tàctica de Navarro és multiplicar les contradiccions de CIU, com va fer ERC amb el PSC durant el Tripartit. El PSC ha trobat la manera de treballar per a Madrid mantenint les formes de respecte a Catalunya, i aprofitarà la indecisió del govern per alçar la bandera de la democràcia i apropiar-se-la.

L’enfrontament amb Chacón és teatre i l’objectiu és convertir el referèndum en un fangar com el de l’Estatut. El suposat desafiament del PSC al PSOE és l’últim conill eixarreït que ha sortit del barret d’il·lusionista de la Transició. Els socialistes han donat una excusa feta a mida a tots els partits. A CiU per continuar amb la política d’anar dient que fan la truita sense trencar els ous. A ERC per seguir creixent a remolc de Mas sense assumir cap risc. A ICV per tornar al discurs capellanesc, que durant 30 anys ha permès l’empobriment de Catalunya en nom de tots els grans valors humans. Al PP per mantenir la il·lusió d’un bipartidisme amb el PSOE que ja no existeix, tot atiant debats retòrics d’alt voltatge contra un enemic vençut i desorientat.

El PSC, que ha sostingut totes les impostures de la Transició, intenta ara sobreviure embolicant una mica més la troca mentre l’atur puja i els catalans més preparats se’n van a l’estranger. Navarro no té talent ni tan sols per fer de comediant però les seves actuacions distreuen les pors d’algunes persones influents que veuen el procés sobiranista com un risc personal. Per desarmar l’Estatut en temps de vaques grasses, els socialistes van tenir la gran idea de promoure el gestor José Montilla –fets, no paraules–  que va arruïnar la Generalitat. Ara que es comença a respirar un cert pànic, sembla que han decidit distreure el públic posant un pallasso al mig de la pista.

El PSC ha votat a favor del dret a decidir. I què? Si continuem marejant la perdiu, també veurem els Ciutadans votant a favor del pacte fiscal per mantenir el sou de diputat. Com és sabut, si el polític espanyol té el vici de fer les coses “per collons”, el defecte del polític català és donar peixet eternament. Navarro fa el pallasso mentre l’estat ens fa la guerra amb tots els mitjans que té a l’abast. Potser el que passa és que, com que Espanya no ens pot enviar els tancs –perquè necessitaria l’autorització de Berlín i Europa no està per aquests trasbalsos, ni els Estats Units encara menys– utilitza el recurs del circ. Navarro és el Fofó amb sabates grosses que Madrid ens envia per evitar que passem el Rubicó. L’estratègia és tan sòrdida que precisament per això podria tenir èxit.

Al capdavall els espanyols sempre ens han sotmès a còpia de fer-nos abaixar el llistó. Ara que no ens poden bombardejar, però, potser seran ells i els seus pallassos que tocaran fondo abans que nosaltres.

 

El PSC em fa molta gràcia, sempre té un as a la màniga. És com aquells dimoniets que sempre tenen una proposta temptadora per apartar-te del camí correcte, com una amant que et fa confondre el sexe amb l’amor. Si el PSC fes política el món seria perfecte, quina llàstima que només faci electoralisme! Tota aquesta història dels jocs olímpics d’hivern s’entendria si, per exemple, tingués el propòsit d’implicar-hi la Catalunya francesa, o d’impulsar Lleida i les terres de ponent, o de pressionar l’Aragó perquè faci el favor de tractar el català com Déu mana. La història dels joc d’hivern tindria sentit, en definitiva, si fos la idea d’un alcalde que sap quina ciutat té entre mans, i quin hauria de ser el seu espai natural d’influència; si fos idea d’un alcalde que volgués convertir Barcelona una ciutat europea de primer odre, com seria si els nostres polítics tinguessin una mica d’ambició. Per desgràcia, l’ajuntament de Barcelona està governat per la mateixa gent des dels anys seixanta. Ja s’entén per on vaig, oi? L’alcalde forma part d’una tradició catalaníssima que ha tingut sempre por de pensar en gran, perquè pensar en gran implica estar disposat a perdre, i els socialistes estan disposats a tot menys a perdre. Per això generen aquesta buidor al seu voltant. Realment, és una llàstima que el PSC no hagi aspirat mai a res més que a ser la cara simpàtica del ministeri de defensa.

clica aquí!

Diumenge, l’article de Pasqual Maragall a l’Avui. Veure Maragall mirant de guanyar-se amb quatre trucs emotius el públic que durant tants anys va menysprear, fa pena, com un amic que tornés afalagant-te molt temps després d’haver-te traït. L’expresident diu que si el TC toca l’Estatut organitzarà una manifestació. Diu que cridarà Serrat, la Marina Rossell i no sé quantes mòmies més dels seus temps daurats per treure la gent al carrer. Quina gent? No s’ha adonat que ja no és ningú ni representa res? No veu que al PSC cada dia es foten d’ell? Els únics que es podrien mobilitzar per una causa com aquesta són els independentistes i seria un suïcidi que els independentistes es mobilitzessin per l’Estatut. L’Estatut ja només interessa als qui pretenen continuar comerciant amb les il•lusions i les pors del país. Ara voldran que ens passem 10 anys més discutint sobre l’Estatut retallat pel TC. L’Estatut ja és mort, com més aviat ho acceptem millor. És important que comencem a pensar amb sinceritat i rigor, si no volem tornar-nos definitivament idiotes. Maragall és el paradigma del polític català que, pel simple capritx del seu ego, s’ha dedicat a embolicar el país en causes perdudes; és a dir, que fins i tot en cas de guanyar-les ens portaven al fracàs. Ni comunisme, ni federalisme ni nou Estatut. Hem perdut molt temps. Què vol ara, que anem a una manifestació per dissimular que no és ningú? El que ha de fer Maragall és reconèixer que, políticament, s’ha passat la vida equivocant-se i analitzar per què els quinquis del Llobregat li han tret la trona a tot un senyor de Barcelona com ell. Tots aquests fills de casa bona que han mantingut el prestigi a còpia de tirar pilotes fora i de polir-se el patrimoni familiar cada dia estan més acorralats. Per què deu ser? Si jo tingués pretensions de poder miraria d’aprendre bé la lliçó. Els talents s’han de jugar; si només penses a conservar el que t’ha vingut donat, és lògic que ho acabis perdent tot. Encara que sembli mentida, la llei de la selva és implacable amb l’excés d’egoisme i de vanitat.