Després de la roda de premsa que el president Mas va fer ahir a Madrid encara tinc el dubte de si el govern tirarà endavant la consulta, cas que l’Estat no l’autoritzi. Entenc que tot dirigent té dret a guardar-se algun roc a la faixa. Però després del cas Pujol penso que hi ha un clar interès a liquidar Convergència, i que les possibilitats del partit per superar el mal pas no es basen tant a predicar la transparència, sinó a tirar pel dret. Perdoneu que no purifiqui l’article amb aigua beneïda. Tothom sap que la màfia siciliana va començar com un moviment separatista; tothom sap que sense diners no hi ha poder; tothom sap que l’home és feble. Tothom sap que l’Estat protegeix qui li convé i subvenciona diaris, intel·lectuals i periodistes per canals diversos. I tothom pot veure que l’objectiu de la confessió de Jordi Pujol sobretot és retre acte de vassallatge, no pas reconèixer una herència que alguns familiars del president fins i tot dubten que existeixi. Em temo que Pujol ha volgut salvar els mobles particulars a canvi d’entregar el tòtem del nacionalisme a Madrid i donar una mica d’aire als catalans que viuen de la unitat d’Espanya. Si no hi ha consulta el 9-N, el destí de Pujol es podria convertir en el resum de la desfeta que vindrà. Portaran CiU pel camí del PSC. Si CiU no demostra que tres dècades de victòries electorals tenien un objectiu superior que conservar el poder autonomista, els diaris i la policia utilitzaran la merda acumulada del passat per enfonsar-la i dividir el país. Si CiU no defensa sense ambigüitats els somnis de la gent que, sovint a contracor, els ha votat durant tants anys, és probable que la cloaca pujolista acabi per empastifar-ho tot. La millor opció dels convergents és desobeir l’Estat per obeir els seus electors. Això sí que seria superar el pujolisme: destruir la comèdia abans que la comèdia es torni destructiva. Si Mas no posa les urnes el 9-N, difícilment podrà fer net.

 

És bo que el president Pujol hagi sortit a dir que l’acord de finançament incompleix l’estatut, i que no soluciona res. Encara hi ha molts catalans que necessiten una figura paternal, que vagi sobre segur i que canti les veritats amb moderació; que es carregui de raons abans de pronunciar-se sobre els temes més incòmodes i evidents. Si la paciència és una virtut, Pujol ja fa temps que s’ha guanyat el cel. El president sempre té raó, i per això són importants les seves declaracions. El PSC ha interpretat la comèdia amb tan talent, i tan ben acompanyat dels mitjans d’informació, que encara podria passar que algú se la cregués. El guió s’ha seguit de meravella; s’ha dominat el ritme de l’acció, i tothom ha ballat al ritme del PSC. Tot i així, si jo fos convergent, no perdia més temps amb la qüestió. Guardaria amb tot luxe de detall la propaganda de l’acord que fa el govern i la posaria en una carpeta que digués: campanya electoral. L’embolica que fa fort és tan gros que ja petarà sol. Vull dir que ja vindrà Madrid a desfer-lo brutalment. El problema no és només que l’acord no compleixi l’estatut; és que, a més, les xifres que es donen són pura fantasia. No hi havia cap necessitat que el conseller Castells es jugués el prestigi de la institució, ni el seu propi d’economista, amb aquests brindis al sol, a tres o quatre anys vista, que cap organització seriosa no s’atreviria a fer. Vull dir que no n’hi hauria hagut cap necessitat, si el nou sistema de finançament fos tan bo com diu.