Dimarts el Sostres va presentar al Velódromo el seu últim llibre, Viatge de noces. Jo diria que el principal valor del llibre és que no es pot copiar. Avui, escriure un llibre de viatges és tan fàcil que si no tens una personalitat molt treballada val més que no t’hi posis. El gènere està gastat. Cada dia ens queden menys coses per veure. Abans, calia anar pels llocs ben documentat i saber descriure qualsevol detall amb un talent de microscopi. Avui, si l’autor no sap  molt bé què vol, si no és capaç de menysprear una mica l’escenari, val més que ho deixi estar. Avui tothom va amunt i avall i es poden comprar postals a tot arreu, el que compta és la mirada. Els llibres de viatges ja no poden ser llibres d’acció.  A tot arreu la gent s’assembla molt  i explicant  l’encant d’una ciutat o d’un paisatge, relatant un itinerari, difícilment enganxes a ningú  -si no és que vas al cul del món a provocar una tribu caníbals. El Sostres ha donat la volta al món però no ha anat a l’aventura, com tothom es pot imaginar. Un hotel decepcionant, un plat o un vi sorprenent, no hi ha pas emocions fortes en el llibre, i és una sort, tractant-se del seu viatge de noces. El llibre té un ritme reposat. Tot al contrari que als articles, hi ha una voluntat expressa de ser amable amb el lector. Els pensaments entren sense fer mal, la prosa és lleugera i relaxada, les arestes ben llimades, cada frase cau amb peu segur. El viatge és interior. Hi ha el luxe extern, esclar, i algunes teories per escandalitzar els imbècils; però el llibre és, sobretot, el viatge d’algú que busca al fons de si mateix una possibilitat de calma i la dibuixa literàriament. Una evidència que no es tracta d’un llibre superficial és que el Sostres no ha comès l’horterada de posar, en el títol, cap al·lusió a la volta al món. El viatge explica un balanç i una adaptació, i és aquesta intimitat la que et bressola. Els escenaris passen i la literatura queda, i per molts anys.

 

El Sostres fa bé de parlar tant del Mal, en els seus articles. L’acceptació del Mal és l’assignatura pendent d’aquest país. Aquesta sensació d’estar a punt d’ofegar-nos en la nostra pròpia merda ve del fet que no en volem reconèixer l’existència. El complex d’inferioritat i el nostre infantilisme vénen del mateix problema. No es pot construir una cultura com Déu mana, elaborar una idea de Bé útil per a la vida, si abans no es reconeix el Mal. El pensament necessita un adversari per créixer. El caràcter només es forja passant proves de foc. La intel·ligència no serveix per evitar els conflictes, sinó per afrontar-los amb audàcia i després llegir-ne el resultat. Hi ha Mal quan es nega la intuïció i l’experiència, quan es redueix el talent a una qüestió de càlcul, quan es busca el camí curt. El Mal creix amb la mandra i amb la por que t’impedeixen prendre la iniciativa; és tot allò que pertorba el goig de desplegar la intel·ligència, que és la base de la llibertat. Hi ha el Mal de trepitjar l’altre però també el de deixar-se trepitjar. El catalanisme, per exemple, va néixer com una resposta eufemística a un Mal que els catalans no teníem forces per combatre. Autojustificant-nos, no acceptant el Mal que ens feien, vam deixar de veure el Mal dins nostre, vam diluir el blanc i el negre, i això ens ha anat empetitint. Amb el Mal, no s’hi pot fer mitjana. S’hi pot pactar per guanyar temps si estàs desesperat, però finalment guanyar o perdre només es tracta de l’amor i l’exigència amb què defenses allò que creus que és just.