L‘altre dia el Roger Mallola va publicar un article al Nació Digital que era per emmarcar. Parlava d’aquesta tribu intel.lectual que s’ha passat 30 anys xulejant la immigració i la seva descendència. Encara avui aquests savis agiten el fantasma del conflicte per erigir-se com a solució i posar-se com a exemple d’una falsa generositat i d’una falsa voluntat d’entesa. Mallola explicava com, fent veure que treballen pel país, aquest opinadors han treballat sempre per ells mateixos tractant la immigració amb paternalisme i aprofitant les ferides que la història ha deixat en la societat catalana per satisfer la seva vanitat i la seva cartera.

La base de la democràcia és tractar l’altre d’igual a igual. La democràcia està pensada perquè cadascú defensi els seus amors amb el màxim de sinceritat possible. Tractar un col·lectiu amb condescendència com si fos perillós o no pogués representar-se ell mateix és el principi de tota tirania. Aquests opinadors, pretenent que evitaven un conflicte, en realitat feien impossible qualsevol tipus de diàleg entre els catalans de generacions i molts catalans amb arrels a la resta d’Espanya. Gràcies a ells -i a les seves insinuacions- en alguns barris del país encara creuen que la independència comportaria una mena de neteja ètnica i fins fa dos dies molts convergents estaven convençuts que defensar obertament un Estat independent portaria a una mena de revolta social, com aquesta que s’ha donat en alguns barris de França o de Suècia -països sempre sobrevalorats.

La majoria dels opinadors d’aquesta tribu pensen i parlen en català i si es trobessin amb un referèndum no tindrien estómac de votar a favor de seguir a Espanya. Tot i així sempre han fet apologia d’un segment de la població que a les enquestes diu que se sent tant catalana com espanyola, igual que jo podria dir que m’agraden els musclos al vapor. Aquests opinadors s’han passat 30 anys parlant de cohesió social mentre allunyaven a la gent de la cultura i de la llengua del país. Bona part dels Ninis -aquests fills d’enlloc que no saben ni què volen ni qui són- haurien de pesar sobre la seva consciència. També són creació seva partits com Ciutadans o Plataforma per Catalunya que s’alimenten de la mandra i la frivolitat amb la qual s’han tractat durant dècades els temes cabdals de tot país.

Amb el seu bonisme capellanesc aquests defensors dels immigrants han fet aparèixer Catalunya com una farsa o com un capritx sentimental sense cap interès ni transcendència. Com vols prendre’t seriosament una cultura liderada per uns intel·lectuals que ja veus que en el fons treballen per residualitzar-la? Per no haver de reconèixer que som un país ocupat aquesta tribu d’intel·lectuals ha trobat la fórmula de dir que som un país complex -com si la resta de països fossin simples i homogenis com Hitler imaginava la seva Alemanya. Per no enfrontar-se al poder espanyol, s’han fet els valents reivindicant polítiques socials que no es podien pagar i que sovint eren competència de Madrid. Ara, després de defensar “les necessitats de la gent” durant molts anys, diu que defensen el pacte fiscal. És difícil d’oblidar que no fa gaire temps encara tractaven de fanàtics els catalans que denunciaven l’espoli o que, sense ser economistes, no s’havien doblegat.

Quan els espanyols ens diuen nazis o volen destruir la immersió aquesta tribu s’indigna i posa el crit al cel però ha sigut el seu discurs oportunista que ha permès que això pugui passar. Últimament fan més cara de preocupats que de costum. Com que el fantasma de la immigració ha deixat d’espantar el país miren de convertir la crisi en un nou monstre que els permeti seguir manipulant el galliner. Ells, que tant han contribuit a la nostra ruîna amb la seva apologia del ciutadà egoista i desarrelat, parlen de l’atur i de la corrupció sense fer cap autocrítica. Potser els preocupa haver perdut la centralitat, després d’una vida pretenent representar les virtuts del seny i del punt mig.

La llàstima menyspreadora que sentien pels catalans que pagaven el preu de no arronsar-se i la condescendència sibil.lina que mostraven vers el món dels immigrants se’ls està girant en contra. Mallola, que té arrels a Andalusia, els ho deia l’altre dia amb molta dignitat i educació. Us heu quedat parlant sols a les tribunes. Tota la vida donant lliçons de realisme i la realitat us està passant per sobre!

 

 

 

He llegit l’article que Joan de Sagarra em va dedicar a La Vanguardia i, d’entre les nombroses aproximacions que s’han publicat sobre el meu llibre, la seva és la més original. No sabia que El nostre heroi, Josep Pla era una tesi. Ni que el protagonista era el seu pare. Jo em pensava que havia publicat un dietari amb passatges assagístics i un perfum lleugerament romàntic, de novel·la d’educació sentimental. No hauria dit mai que el tema era Josep Maria de Sagarra, sinó l’esforç i el premi de perseguir la llibertat, a través de la figura de Josep Pla.

La llibertat és un tema que no passa mai de moda, ni tan sols a Catalunya. La llibertat apel·la a la consciència de cadascú, i potser per això el llibre ha generat reaccions tan viscerals: d’una banda, els que tremolarien si Pla ressuscités i es declarés independentista; de l’altra, els que necessitarien que s’aixequés de la tomba i digués que Espanya no s’aguanta per enlloc per dir clarament què pensen.

Al seu article, Joan de Sagarra constatava que el seu pare no era de la Real Academia. Molt bé. Ni tan sols els doctors som infal·libles, i indignar-se forma part del folklore nacional. Però, per apel·lar tant a la veritat, trobo que va aprofitar poc l’article. Podria haver explicat per què Martí de Riquer es felicitava -abans de tornar-se demòcrata- que la dictadura hagués “captat” Sagarra; per què Josep Pla feia córrer que era un “col·laboracionista”; en quin idioma volia escriure el llibre de la Fundación Juan March, i qui li va retirar la senyera quan estava de cos present.

Així sabríem perquè va esdevenir conseller de la SGAE; per què el règim li va donar la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio; perquè, a diferència de Pla, escrivia a La Vanguardia. Perquè, tot i així, va morir pobre, i perquè Maurici Serrahima va escriure que s’havien utilitzat les necrològiques per esborrar la imatge del Sagarra “d’abans.”

El fill del poeta pogut comentar aquest text: “Creo fundamental realizar una hábil política de atracción de los intelectuales catalanistas, que no es tan difícil como podría imaginarse. No se trata de pactar ni de adoptar peligrosas actitudes de conllevancia sino sencillamente de captarlos con lo que el Estado gana una baza y la pierde el separatismo“.

El text el va escriure el prestigiós erudit Martí de Riquer, ja mort Sagarra. Hi deia que el poeta havia estat “una excelente baza del Estado contra el catalanismo” i es lamentava que la dictadura no hagués sigut tan “hábil” a l’hora de “captar” Riba, amb la “digna solución de problemas económicos personales“.

Ja sé que aquest és un país molt bèstia, però no cal que Joan de Sagarra tregui el ganivet de carnisser per defensar el seu pare. Podria fer-li una biografia, en comptes de vendre’ns el drama per entregues. Que no faci comèdia, que ha preferit esperar-se a fer l’article que solucionar el tema amb una trucada. A mi, Sagarra em sembla tan patriota i poc franquista com Pla. Trobo indiferent si va ser de la RAE o de la SGAE, i les conclusions dels informes de la Falange. Ara bé: l’entrepà que li van fer els guardians de les essències i els espanyolistes, justament prova que, com dic al meu llibre no es pot jutjar els escriptors catalans de la dictadura pel teatre que feien per sobreviure, i que, d’entre tots, Pla va ser el més llest.

Al final del meu dietari hi ha un “avís”. Explico que he elaborat un aparell crític perquè l’editor creu que, a Catalunya, només compren llibres els erudits. Jo diria que són els únics que en parlen, generalment després de passar-se hores tancats a casa, amb el mal humor que això genera. A tot el món, els erudits vigilen la cultura oficial, i és lògic que a Catalunya tinguin un paper destacat i uns mètodes concrets. Pensar exigeix relacionar, interpretar, no deixar-se enlluernar per les dades; implica revisar els conceptes i ressituar les coses en un context humanitzat. Els erudits escorcollen, passen llista, emmagatzemen; custodien les mòmies disfressades, són els vigilants de l’statu quo. A Catalunya l’statu quo és foraster, o això mira d’explicar el meu llibre. Hauria estat una sorpresa que l’erudició organitzada hagués fet un esforç per acostar-s’hi.