Un polític de veritat

econec que tenc un molt mal vici: m'agraden les biografies de polítics. Crec que són, juntament amb les biografies dels actors i els directors de cinema, el que millor expressa el funcionament del món i de l'ésser contemporani: l'atzar que avui ens eleva i demà ens destrossa; les intrigues que ens calen per assolir els nostres objectius tan cobejats; la vanitat que ens encega, la voluntat que ens impulsa, l'orgull que ens perd; la supèrbia que ens exalta el pit i el ridícul que ens mulla els pantalons; la por que ens pesa, la glòria que tenim just a l'abast de la mà i la fragilitat que no ens abandona mai. Aquest tipus de biografies, em sembla, són una barreja de les novel·les del segle XIX i de les Vides de Sants medievals: terribles, lluminoses i, en la seva terbolesa essencial, perfectament exemplars. Molt menys interessants em resulten els llibres de memòries escrits (o dictats) pels mateixos polítics just després de jubilar-se. Tot sol esser-hi més tebi i molt més edulcorat, les coses no s'hi diuen tan clares i el que s'hi diu sol amagar una intenció barroerament interessada: el maquiavel·lisme de sempre, és clar, però un maquivel·lisme d'estar per casa, visceral o desesperat, més de Far West que no pas de cort versallesca. Com si en les novel·les del XIX no hi apareguessin ni les ambigüitats ni la violència ni les misèries del protagonista, o com si en les Vides de Sants s'ometessin les temptacions. (…)

Read More