Un polític de veritat

Reconec que tenc un molt mal vici: m'agraden les biografies de polítics. Crec que són, juntament amb les biografies dels actors i els directors de cinema, el que millor expressa el funcionament del món i de l'ésser contemporani: l'atzar que avui ens eleva i demà ens destrossa; les intrigues que ens calen per assolir els nostres objectius tan cobejats; la vanitat que ens encega, la voluntat que ens impulsa, l'orgull que ens perd; la supèrbia que ens exalta el pit i el ridícul que ens mulla els pantalons; la por que ens pesa, la glòria que tenim just a l'abast de la mà i la fragilitat que no ens abandona mai. Aquest tipus de biografies, em sembla, són una barreja de les novel·les del segle XIX i de les Vides de Sants medievals: terribles, lluminoses i, en la seva terbolesa essencial, perfectament exemplars. Molt menys interessants em resulten els llibres de memòries escrits (o dictats) pels mateixos polítics just després de jubilar-se. Tot sol esser-hi més tebi i molt més edulcorat, les coses no s'hi diuen tan clares i el que s'hi diu sol amagar una intenció barroerament interessada: el maquiavel·lisme de sempre, és clar, però un maquivel·lisme d'estar per casa, visceral o desesperat, més de Far West que no pas de cort versallesca. Com si en les novel·les del XIX no hi apareguessin ni les ambigüitats ni la violència ni les misèries del protagonista, o com si en les Vides de Sants s'ometessin les temptacions.

Hi ha, però, excepcions. O, més que excepcions, llibres de memòries en els quals no és un inconvenient fatídic l'edulcorament inevitable dels records, ni tampoc l'autocomplaença del polític memoriós. Una d'aquestes excepcions és Entre la vida i la política, de Macià Alavedra, que ha estat publicat fa poc per L'esfera dels Llibres. Macià Alavedra fou durant anys un dels homes forts dels governs de Jordi Pujol; un dels pocs homes, diuen, que podia parlar sense embuts al President perquè se l'escoltava sempre amb atenció i respecte. No m'estranya gens ni una mica. Macià Alavedra procedeix d'una família antiga i profundament catalana, el seu pare havia estat el secretari del Presdient Macià i, durant l'exili obligat per la derrota republicana en la Guerra Civil, l'infant i adolescent Alavedra s'acostumà a tractar familiarment amb figures com Pau Casals, Josep Carner, el President Tarradellas, Ventura Gassol, Pompeu Fabra, Francesc Pujols i Josep Maria de Sagarra. Això vol dir que Alavedra va créixer i es va formar a partir de les desferres més nobles i potents que s'havien salvat del naufragi de la cultura catalana. Intel·lectualment sòlid, català per convicció i per experiència, home de món poliglot i molt viatjat, «bon vivant en el bon sentit de la paraula», Alavedra devia aparèixer, davant el Jordi Pujol que per sorpresa va arribar a la presidència de la Generalitat, com allò que segons ell havia d'intentar ser la Catalunya moderna: la catalanitat naturalment assumida i viscuda, empeltada a un futur expectant, tenaç, laboriós i optimista.

Les anècdotes. La trajectòria de Macià Alavedra com a home fort dins els successius governs de Jordi Pujol, en els quals va ocupar els càrrecs de conseller de Governació, conseller d'Indústria i, durant els últims vuit anys, de conseller d'Economia, fan que les seves memòries siguin també una llepolia d'anècdotes relacionades amb la figura del President Pujol i el seu equip d'homes de confiança. Són unes anècdotes, però, que van molt més enllà de la simple cosa divertida o sorprenent, i que expliquen com era -conviccions, actituds, caràcters- el grup de polítics que durant vint-i-tres anys varen governar Catalunya. No sé si era La Rochefoucald o el Duc de Sant Simon qui va dir que, de la Història, només li n'interessaven les anèctodes. Fos qui fos que va pronunciar-la, la frase, que pot semblar una boutade, és d'una lucidesa exacta: si el paisatge es defineix pel detall i l'home es defineix pel gest, la Història, i per tant també aquells que la forgen, es defineixen menys pel discurs que per l'anècdota.

Entre moltes, dues són les anècdotes polítiques que conta Alavedra que m'han semblat més significatives. La primera és d'una conversa que mantenia el President Pujol amb el propi Alavedra i amb Ramon Trias Fargas. Estaven discutint sobre la necessitat (o no) que algun dels principals dirigents de CiU assistís a un míting que s'havia de celebrar en un petit poble de la Catalunya profunda. Pujol, amb el seu habitual patriotisme d'estoic incansable, insistia que era convenient que algú hi anés, i aleshores Trias Fargas, sense pensar-s'ho gaire, li va dir: «Doncs vés-hi tu, que vols salvar Catalunya; jo només vull ajudar-la». L'anècdota, evidentment, és indicativa del grau de compromís ferm i minuciós de Pujol, disposat a sacrificar-ho tot per al seu país (per això era el líder); però alhora també és molt indicativa del grau de compromís, ferm i relativitzador, dels seus subalterns (Alavedra, hedonista per convicció, donà la raó a Trias Fargas), absolutament conscients que, molt més encertat que no pas imitar la tenacitat obsessiva del líder, és refredar-la amb un punt de pulcra sornegueria civilitzada.

L'altra anècdota, molt més brillant i remarcable, és d'un viatge que feren Pujol i Alavedra a Alemanya quan estava a punt de començar a enderrocar-se el Mur que separava els països democràtics dels comunistes. Conta Alavedra que les autoritats alemanyes els varen comentar si, l'endemà d'haver enllestit les qüestions que portaven entre mans, volien a anar a un poble proper d'on s'estaven per assistir en viu al primer forat que s'obriria al Mur. No dubtaren; s'aixecaren de bon matí i hi anaren: veieren com el primer cotxe de l'Alemanya comunista entrava legalment a l'Alemanya democràtica. Llavors, diu Alavedra, improvisadament Pujol va començar un discurs, apassionat i en un perfecte alemany, sobre l'Europa democràtica, sobre el futur que entre tots tenien el deure de construir, i sobre un petit país anomenat Catalunya que, des de les seves modestes capacitats, també hi volia contribuir. No conec cap altre fet, ve a dir més o menys Alavedra, que il·lustri millor el caràcter del president Pujol.

El (mal) presagi. És possible que, davant els papers precedents, el lector mallorquí pensi que ni li van ni li vénen. És possible... Però unes poques pàgines abans del final del llibre, Alavedra fa un balanç generacional del seu pas per la política que dóna molt que pensar. Explica Alavedra: «La nostra generació ha posat més energia a construir un poder polític que no a utilitzar-lo. Jo podria pintar una visió positiva i fins triomfalista dels meus anys, que també és veritat. Hem construït una gran autonomia. Però no hem sabut deixar assegurada la nostra idea de Catalunya. Això em dol. I no tant per la negociació amb Madrid, que sempre ha estat difícil i injusta, com per la sensació que no hem estat capaços d'actuar amb prou ordre i planificació.» Per a qualsevol mallorquí que encara cregui que Mallorca és alguna cosa més que un gran complex turístic i una província d'un país de segona, llegir aquesta reflexió de Macià Alavedra, que durant anys va treballar amb Pujol i companyia (equivocant-se i pecant de tebis, però amb convicció i eficàcia) per construir un país lliure i modern, ha de ser un presagi ben funest. Perquè si allà, després de tot un Pujol, veuen el futur tan negre, aquí, després d'un Matas, potser el futur ja només és el nom d'un xiringuito de platja.

Pere Antoni Pons. Diari de Balears. (18 març 2007)