Carta als alumnes

Ara que acabem el curs, vull deixar-vos per escrit un resum de les poques idees que m’agradaria que no oblidessiu mai. Els professors caiem sovint en la temptació de voler explicar moltes coses. Hem estudiat tant i considerem que tenim tanta capacitat de matís que les classes se’ns fan curtes. La veritat és que la majoria de coses que ensenyem són pura palla. Al cap dels anys, un professor queda reduït, en el millor dels casos, a poques frases. De vegades aquestes frases tenen substància, d’altres són gracioses. Ara miraré de fer unes quantes frases que us serveixin.

La primera idea que m’agradaria que recordessiu és que escriure és triar. Quan la llibertat ens ho permet, triem el tema, triem el punt de vista i triem els fets a través del qual volem representar-lo; fins i tot triem les paraules i l’ordre de les frases. De vegades, la llibertat és més restringida. Però això no ens allibera de la tortura de triar, perquè la capacitat de matís mai queda del tot anul·lada. Escriure consisteix a fer-se responsable d’un punt de vista. L’objectivitat és allò que es veu des d’un punt de vista determinat amb el màxim detall possible. El punt de vista pot tenir un to més institucional o més personal, però sempre hi és. Vull dir que la realitat no pensa ni té sentiments, i que escriure és una manera d’humanitzar-la. És la vostra mirada que humanitza el món.

En el periodisme, els turments de la tria pivoten al voltant del titular. El titular ha d’expressar el moll de l’òs de la qüestió que volem explicar. Com que l’home és un ésser paradoxal, els titulars que funcionen solen expressar la realitat reflectint aquesta tensió, aquesta dialèctica que ens recorda la imperfecció del món: un home que mossega un gos; una reina que visita la seva excolonia; un papa que defensa els palestins, un negoci que creix malgrat la crisi, etcètera.

El periodisme viu de la contradicció, i el periodista ha de ser capaç de veure-la i d'explotar-la. El titular copsa un fet i el planteja a través de la seva part més problemàtica i contradictòria. Això genera en el lector una tensió, una curiositat, una demanda d’explicacions que el text s’ha d’encarregar de resoldre. El titular i el text són bons, per tant, en la mesura que connecten una anècdota amb la seva categoria. Una bona peça periodística expressa a través de la part més vibrant i efímera de l’actualitat, problemes més transcendentals.

Per no fer perdre temps al lector, el periodisme s’ha inventat els subtítols i l’avantítol. Els subtítols detallen la informació del titular, mentre que l’avantítol la contextualitza, obrint el compàs de l’espai i el temps, per situar-la millor. A diferència del titular, que vertebra tot el text i té un aire paradoxal, és a dir, que juga amb dues idees contradictòries per abastar el màxim de significat possible i cridar l’atenció del lector a través del joc dialèctic, els subtítols i els avantítols han de ser plans, han de descriure una idea de manera senzilla, han d’ajudar a resoldre el conflicte creat pel titular; no han de servir per embolicar encara més la troca.

Una altra tècnica periodística per millorar la capacitat de representar la realitat són els gèneres. La notícia és expositiva i té un estètica d’informe; la crónica té un aire subjectiu, de cosa viscuda en directe; una entrevista és la representació d’una conversa; l’article d’opinió és l’argumentació sumària d’un sentiment o posició política; el reportatge és el desplegament de tots els gèneres anteriors i només es justifica si demostra o refuta una tesi documentada.

Per acabar, he mirat de donar-vos eines d’autoaprenentatge. M’agradaria que acabessiu el curs tenint clar que, abans d’escriure bé, cal aprendre a llegir bé. Per això he insistit que llegissiu amb atenció, fixant-vos en l’ordre de les frases, en els girs de la prosa, en l’adjectivació, en la sensualitat de l’idioma. Cada idioma té la seva gràcia i és feina vostra descobrir-la, treure-li partit. Alguns exercicis han pretès fer-vos veure la importància de copiar textos mirant de millorar-los per forjar-vos un criteri propi.

També us he demanat que no escriviu frases gratuïtes i que no utilitzeu paraules que no domineu. Us he demanat que abans d’escriure una cosa, penseu què voleu dir. La força d’un text és proporcional a la força del pensament que hi ha darrera. Ja sé que és més còmode escriure a raig, però això requereix pràctica. Espero que acabeu el curs comprenent que dedicar 12 hores a escriure article no és cap humiliació, i encara menys quan es comença.

Em sembla que les meves crítiques han produït víctimes. “No sé escriure”, ha gemegat algun alumne. D’altres no ho heu dit, però ho penseu. Bé, doncs sàpigueu que per tenir dret a desanimar-vos heu de treballar molt més.