La democràcia buida

Dubto que Ada Colau rebés tantes pressions per governar amb el suport de Manuel Valls si Jordi Graupera hagués entrat a l'Ajuntament de Barcelona. L'independentisme ha quedat tan atrapat en les seves pròpies farses que l'unionisme té ara marge per pervertir els seus discursos fins a l'infinit, sense trobar cap resistència.

Si Ernest Maragall es pot presentar com un alcalde independentista, Colau no té cap necessitat de mantenir la façana antisistema que li va donar l'ajuntament el 2015. L'objectiu de l'Estat és substituir la malla política i econòmica que va construir la sociovergència de Pujol i Maragall per una altra que sigui ètnicament fidel a la unitat d'Espanya.

Darrere les ideologies i les banderes dels partits hi ha complicitats personals i sobretot hi ha relacions culturals i econòmiques. Valls i Colau tenen una cosa en comú més important que els discursos sobre la immigració, la desigualtat i els manters. Tots dos s'aguanten sobre una xarxa de relacions espanyola, amb centre a Madrid.

A Espanya, la lluita pel poder s'ha tornat obertament cínica. La modernització de l'Estat, que es va iniciar disfressada de neutralitat democràtica, s'haurà de tancar sense esteticismes. Els espais de poder que Madrid va cedir als catalans després del franquisme per tenir la festa en pau i entrar a Europa seran retornats als espanyols per compensar les fugues de poder i de discurs que provoca la globalització.

No són només la Xina i Rússia, ni Trump als Estats Units, que han donat força a l'autoritarisme espanyol. No és només el totalitarisme blanc de Macron i els seus amics que afebleix la democràcia europea a còpia de fer pinça amb els moviments d'ultradreta. El processisme ha contribuït també a erosionar la democràcia, i la protecció que oferia als catalans, amb les seves mentides i el seu sentimentalisme. (…)