El campi qui pugui

Aquest 2018 certament no passarà a la història com l’any que es va fer efectiva la república. En canvi, potser sí que quedarà marcat en els annals del món com l’any que Occident es va començar a descompondre. N’hi ha prou de llegir revistes estrangeres, de veure com evolucionen els guions de cine, d’observar com va canviant la gastronomia dels restaurants de Barcelona o d’estar atent als rànquings universitaris i a la profusió de canals d’informació russos, àrabs i xinesos.

Fa segles que els catalans vivim la mateixa pel.lícula. Cada conflicte amb la corona espanyola comença en un marc de globalització i de crisi política, i acaba amb un daltabaix que Catalunya paga desapareixent dels mapes una temporada. Com que estem en una situació de fragilitat, ocupats per un exèrcit estranger, som els primers a notar els canvis i els darrers a trobar una manera de refer-nos-en. El fet que Europa hagi deixat de ser el centre del món ens dona un marge addicional de reacció, però no és clar que estiguem en condicions d’aprofitar-lo.