El Nostre Heroi, al taller (5)

17 de desembre

Trobada amb el Quim Torra. Té uns ulls petits que tot ho escruten enfonsats darrere d’unes pestanyes llargues, unes celles crispades i unes ulleres de muntura clàssica, lleugerament fumades, de miop integral. Nas de jueu i calva catòlica molt ben combinades. Fa cara d’haver passat por i, alhora, d’haver sabut trobar moments per fregar-se les mans i riure per sota el nas.

Em tracta amb una cortesia irònica, exageradament protocol·lària. Va vestit amb una correcció d’home que no ha trencat mai cap plat. Em fa pensar en aquests majordoms de la literatura anglesa més intel·ligents que els seus amos, que troben en l’humor una via de resistència per no acabar-se d’amargar. Pell blanquinosa, estovada pels fluorescents d’algun despatx avorrit, d’activitats grises i demencials.

Tot i que estudia la Catalunya d’entreguerres amb delit, no perd l’ocasió de dir que el país s’acaba. Diu que ens extingim amb una insistència resignada però obsessiva. L’angoixa li surt entre acudits, sempre salpebrada d’humorisme, i aquest pessimisme pintoresc de patidor del Barça el fa més simpàtic que pesat.

Procuro fer-li veure que s’equivoca, que feia segles que no teníem tants mitjans per sortir-nos-en. Em mira escèptic, donant a entendre que escolti les taules que tenim al voltant –estem en un bar:

«Sí: parlen castellà –li dic–, i què? Sense nosaltres ni Barcelona ni Catalunya no són res. Sense nosaltres no hi ha Gaudí, ni Dalí, ni Miró, ni Pla, ni Cambó, ni Pujol, ni Pau Casals, ni modernisme, ni descentralització, ni Barça, ni Bulli, ni cap de les millors coses que ha donat el país».

«Sense la cultura catalana, això és Valladolid amb autopistes de peatge. Ells podrien ser de molts llocs del món; tu i jo només podem ser d’aquí. Nosaltres som la base. Si vols som una base de pa sucat amb oli, però tres dècades de llibertat no arreglen tres-cents anys de bufetades. Ens correspon a nosaltres arrossegar-los, però ells també necessiten que ens en sortim.»

«Pensa que aquí tothom viu i treballa i fa vacances i envia els nens a la universitat com si Catalunya fos una nació lliure i Barcelona fos la capital d’un estat sobirà. (…)