Meditacions en el desert

Gener, 2011

Llegit a la Casa del Libro el pròleg que Jordi Amat ha fet a l'edició nova de Meditacions en el desert. Els adjectius suats, les raspallades a les patums del gremi, insultantment descarades, cap aportació en la perspectiva. Quan arriba al final diu que Gaziel dóna una lliçó d'independència i de dignitat que mai no li ha fallat, i em cau l'ànima als peus. Escriure en català és com viure en una casa amb les parets empastifades de merda, no hi ha manera que et puguis recolzar enlloc. Torno a casa preguntant-me com dimoni m'ho faré per salvar la meva circumstància -per evitar que la Natàlia, el Jordi, el Joan o el Bernat em vegin com un boig, sobretot ara que m'han tret la columna de la FCO.

Gaziel és un autor tòxic, que mata tot allò que toca. Va matar Valentí Puig, va matar Marc Álvaro, i ara matarà l'Amat, que resulta que és amic meu. La seva figura sobreviu a còpia d'anar aprimant la vitalitat de la cultura catalana. Tota la posteritat de la seva obra es construeix sobre la base de donar falses esperances o excuses barates als escriptors catalans pobres d'esperit, intel·lectualment mediocres. Gaziel és com el formatge que el meu avi posava a les trampes per caçar ratolins. Ho escriu tot pel seu propi benefici, però sempre parla com si li fes un gran favor a la humanitat (…)