Un gran disgust

Gener 2010

M. em recorda cada dia més una amiga que vaig tenir a l'adolescència. Era una noia inquieta i una mica inconscient, que feia uns salts de trampolí que et posaven la pell de gallina. De petit, plorava de pànic quan se m'acostava a la piscina perquè em semblava una salvatge i jo sempre he sigut físicament poruc. Quan vam començar a beure i a fumar era l'animadora de la colla. Una nit, un fatxenda la va desvirgar a la platja. Quan sortíem de la discoteca la vam perdre de vista i va reaparèixer l'endemà amb una cara de sol tan radiant que semblava com sortida d'un conte de fades. El noi era vulgar. No era ni alt ni baix, ni guapo ni lleig. Tenia un cos atlètic i era més llest que intel·ligent, com ella però sense l'entusiasme espontani que la feia atractiva. Llavors no hi havia mòbils. Les noies no es tiraven el primer noi que trobaven, ni tan sols el primer noi que els agradava. Durant tres o quatre dies, la meva amiga es va tancar a casa esperant una trucada. Quan va reaparèixer estava estabornida. Va passar un parell d'estius que semblava un instrument trencat: no parlava, no reia, estava sempre absent. Quan es va recuperar era una altra persona. De vegades, animada per la gresca de l'estiu tenia un rampell i feia un salt mortal al trampolí o deixava anar una riallada sorollosa en una festa. En general es mantenia en una passivitat irritant, quasi desafiadora, que sorprenia alguns desconeguts. (…)