La independència és l'imperi hispànic

La independència de Catalunya és una possibilitat de tornar als bons temps de l’imperi hispànic, i l’única manera d’aconseguir que la relació entre Barcelona i Madrid sigui creativa per una vegada a la història. El tema donaria per un llibre amb edició bilingüe, que caldria traduir del català perquè la política espanyola no quedi en mans de cambrers i executius analfabets i Catalunya pugui alliberar-se dels intel·lectuals i els polítics cursis.

Un dels problemes que ha tingut l’independentisme, des que va quedar en mans dels partits, és que no ha superat el debat que ha articulat Espanya els darrers quatre segles. Donar la culpa a l’Estat de tots els mals de Catalunya és miserable i fins ara no ha donat cap resultat. Però al·legar que la independència perjudicaria els espanyols, dividint la península amb una altra frontera decimonònica, és obtús i molt mandrós.

La independència de Catalunya és la solució a la marginació de Portugal, a l’embrutiment de la Provença i al negoci indecent que el pont aeri fa de la ferida espanyola. L'Estat espanyol és la història d’una competició entre Castella i Catalunya pel control de la península. Els catalans no acceptaran mai que l’imperi hispànic hagi quedat en mans dels castellans, mentre que els castellans sempre s’han trobat en fals davant de Catalunya perquè saben que tenen més pes que no els pertoca -i Barcelona n'és la prova.

Mentre Catalunya no sigui independent, Espanya continuarà essent el bordell d’Europa i el camp de batalla en el qual, com deia Larra, es dirimiran les contradiccions del continent. Espanya és el bressol d’Europa, per això Carles V va ser tan important i, alhora, es va acabar fent monjo tip d’aguantar les bajanades dels aristòcrates. Josep Pla ja ho va escriure parlant de la maionesa: dos pobles que no volen estar junts no s’haurien d’ajuntar només perquè quatre gats condecorats puguin robar i fer una mica de negoci.

Durant més de tres segles, Anglaterra i França han jugat a debilitar l'Estat espanyol fomentant les baralles entre catalans i castellans. No vull que sembli que escombro cap a casa, però el fet que París i Londres sempre s’hagin decantat per donar suport a Madrid és significatiu de quina ciutat fa més por a Europa i de quina és la nació que va posar més contingut en la fundació de l’imperi hispànic.

Víctor Balaguer, el valedor del general Prim, ja va explicar que la decadència del Mediterrani no es podia separar de l’anticatalanisme dels borbons. Eugeni d’Ors va dir el mateix, fins que es va cansar de barallar-se amb la policia colonial de la seva època i es va fer falangista. El procés de vampirització de Catalunya per Espanya només ha portat misèria i fanatisme, i excuses absurdes per totes dues bandes.

El fet que Rajoy hagi guanyat les eleccions emocionant-se amb els camps de carxofes, en l'època de les ciutats globals, és un patró històric que ens hauria d’alertar. Sempre que els catalans intenten deslliurar-se del jou espanyol, passa el mateix: Castella es mineralitza i va ensorrant l’Estat en un fang de pintoresquisme i d'obscuritat goyesca. Catalunya, dominada per unes elits deshonrades, es perd en ideals abstractes plens de bones intencions que acaben amb un dogmatisme autodestructiu.

Per contenir la pulsió independentista del poble català, l'Estat espanyol només ha trobat fins ara l’odi dels cambrers analfabets i eufemismes de substància reclosida com el dret a decidir o el republicanisme, en d'altres temps. Si Catalunya no exerceix el dret a l’autodeterminació les il·lusions modernitzadores de la Transició quedaran en una nit d’estiu. Fracassat el projecte d’Aznar, que es pensava que podria assimilar Catalunya aliant-se amb els americans, només queda el provincianisme de Rajoy.

El projecte del PP és convertir l'Estat espanyol una província discreta d’Europa, i més ara que els alemanys se senten febles amb el Brèxit. L’Espanya de Rajoy intentarà utilitzar la Unió Europea per envernissar de democràcia una deriva autoritària, igual que Felip V va fer amb la il·lustració i el prestigi de França. Del que es tracta és de matar la intel·ligència, per estancar l'independentisme i resoldre-ho tot amb el pretext de l'ordre. Per aconseguir això, si cal Rajoy posarà l'Estat al servei dels alemanys, encara que sigui fent bona aquella frase planiana que diu que el castellà és el millor criat del món.

L’alternativa seria deixar que Catalunya voti en pau i confiar en la geografia i el talent. Si Madrid i Barcelona tinguessin una bona relació, esdevindrien un pol potent d’Europa i marcarien el destí del continent. La independència de Catalunya alliberaria les energies de la península, i parlar català, castellà i portuguès deixaria de ser de pobres. Aleshores sí que l'Estat espanyol estaria unit de debò i l'Aznar de torn podria posar els peus a la taula del president americà sense semblar un boig.