Els innocents

El final de la darrera temporada de Joc de Trons em va fer pensar en la humiliant decapitació de Ned Stark davant les seves filles, per ordre del rei Joffrey, aquell nen bord amb cara de nino diabòlic que mor igual que viu, d’una manera repel·lent i sàdica. Un amic em diu que l’honorable pare Stark és més un manifest que no pas un personatge de la història, i té raó. Joc de Trons t’avisa de seguida que no és una saga d’aventures pensada per consolar-te de les teves merdes i que amb les coses del poder no hi ha dreceres ni decisions al marge.

He revisitat la sèrie abans d’enganxar-me a la darrera temporada i trobo que té una idea altíssima de la vida i la política. Els abusos, les impostures i els errors es paguen tard o d’hora. Les desgràcies i les tares personals troben redempció, mentre es tracten amb esforç i intel·ligència. L’heroi, quan no és un fill bord, és un nan o un eunuc, o un aristòcrata esguerrat o una dona en un món d’homes. Totes les morts estan justificades, per bèsties que siguin. Només els personatges que saben ser fidels a les virtuts que representen i, sobretot, que saben fer-les créixer sobreviuen a les carnisseries.

La sèrie és ideal per alliçonar el món d’invertebrats cofois que ha creat el consumisme. Quan els herois deixen de defensar interessos més grans que ells, el caos els cau a sobre. Enmig d’una cruenta guerra de famílies, la confusió entre les necessitats de l’amor i les necessitats del poder sotmeten els personatges a decisions tràgiques que els persegueixen tota la vida i que només aconsegueixen superar a base d’esmolar el caràcter. Ningú no és prescindible, però tothom té una oportunitat. La felicitat està feta de moments, igual que les victòries i les derrotes, quan saben digerir-se.

Com la vida mateixa, Joc de Trons és un teixit immens d’equilibris finíssims en el qual no hi ha descans ni res que vingui regalat. L’esperança manté desperta la intuïció només quan és genuïna i quan no demana res a canvi. Mentre mirava la sèrie, pensava en la biografia de Winston Churchill que estic llegint. Churchill es va passar la vida exposant-se a la mort de formes que els amics trobaven gratuïtes. Potser intentava recordar-se que, per pensar bé, has de controlar les emocions i, per tant, sobrevolar la por de perdre tot allò que creus que t’has guanyat o consideres teu.

A través de la metàfora del mur de gel, la sèrie et presenta la vida com una lluita èpica contra la mort i la mentida que es lliura constantment i sense possibilitats objectives d’èxit. La finalitat del poder, et diu la sèrie, igual que la finalitat de l’amor, no és pas el privilegi d’adormir-te a la palla sinó el privilegi de mantenir-te actiu en el joc tant temps com sigui possible. En realitat no hi ha tanta diferència entre els reis i els cortesans que es van cavant sense voler la seva pròpia tomba i l’exèrcit de zombies que amenaça de conquerir el món dels homes amb la seva força cega.

La darrera temporada comença amb la civilització al límit del col·lapse. Mentre l’exèrcit de zombies travessa el mur de gel, un secret gelosament guardat està a punt de demostrar que ni tan sols Ned Stark era tan honorable com semblava. Cersei, la dolenta oficial de la sèrie, torna a estar prenyada i, per tant, torna a tenir un motiu més gran que ella per defensar el seu poder amb dents i ungles. Daenerys i Jon Snow estan a punt de descobrir que l’amor és com un llamp que et parteix en dues meitats i que t’obliga a reconsiderar la idea que t’havies fet de tu i dels altres.

El nan, l’eunuc, les nenes Stark, el cavaller manco, tothom té fantasmes en el soterrani que malden per sortir i per envair la seva vida, ben bé com passa al sofà de casa. La sèrie et recorda que ningú no té una visió global del món, ni una idea clara del paper que hi juga. La saga et recorda que l’acte de fe més gran que es pot fer és creure en un mateix, com fins i tot fa la bruixa Melissandre, que no n’encerta ni una, però no deixa d’utilitzar els seus poders tenebrosos. A través del món cruel que la sèrie et presenta, t’adones que ningú no sap del tot per què dimoni ha nascut, però que ningú no vol viure sotmès o enganyat ni té cap pressa per morir-se.