Maragall: el polític, no el poeta (BdR)

Doncs ja som aquí. De vegades els somnis es fan realitat. Fa un parell de setmanes estava llegint a casa i, entusiasmat per un article del Foreign Affairs, em vaig posar a cantar el be ba bolula. Vaig publicar la gravació a tuiter, per allò de fer l’indio, i l’endemà l’Abel Cutillas em va agafar pels cabells, em va arrossegar fins al Velodromo, em va encadenar a un dels sofàs que hi ha aquí al pis de dalt, i em va dir: si vols ser una vedette, tinc feina per tu. 

Sort que de tant en tant ve algun cambrer amb un platet d’esqueixada o amb un campari; o fins i tot amb una hamburguesa de bou d’aquelles que presenten amb una mica de patates fregides. Perque diu el que no em puc moure d’aquí fins que el Graupera o algú altre tant o més intel.ligent que ell sigui alcalde de Barcelona. (…)